El meu germà Mustafà i la meva germana Fatme eren gairebé de la mateixa edat. Com a molt es portaven dos anys. Vivien molt units i compartien tot el que el nostre pobre pare vell i malalt els podia facilitar. Quan la Fatme va fer setze anys, el germà li va organitzar una festa. Van convidar totes les seves amigues, va preparar un berenar exquisit al jardí i a la tarda, cap al tard, la va convidar a fer una passejada en una barca que havia llogat i engalanat per a l’ocasió. La Fatme i les seves amigues hi van accedir encantades perquè feia molt bon temps i la ciutat, especialment als vespres, oferia unes vistes magnífiques. Les noies es trobaven tan bé a la barca que van convèncer el meu germà de ficar-se mar endins. A en Mustafà no li feia gaire gràcia, perquè darrerament havia sentit dir que havien vist pirates pels voltants, però les noies volien anar a veure la posta de sol des d’una roca que s’endinsava a la mar, no gaire lluny de la ciutat. En donar la volta al cap van veure un vaixell que portava un gran parament d’armes. El meu germà, que era el que remava, va tenir mals pressentiments i va voler girar la barca i tornar a terra. Realment els seus temors es van confirmar, perquè el vaixell de seguida va posar rumb cap a ells perseguint-los i, com que portava més remers, els atraparen i navegaren una estona entre la nostra barca i terra ferma. Llavors les noies, en adonar-se del perill, es van posar a xisclar, i a moure’s, i a queixar-se; en Mustafà intentava tranquil·litzar-les sense èxit, fer-les estar quietes, ja que movent-se d’un cantó a l’altre feien trontollar la barca. No hi va poder fer res, les noies es van precipitar a la popa, en un moment que el vaixell se’ls va acostar, i van bolcar.

Mentrestant, des de terra s’havien adonat de tot aquell moviment i, com que tothom havia sentit parlar dels pirates i aquell vaixell els havia fet mala espina, ja havien començat a sortir barques per ajudar la nostra. Només van ser a temps per recollir els nàufrags. En la confusió del moment, el vaixell enemic es va escapar. Els de les barques que havien anat a ajudar-los no estaven segurs si havien pogut salvar a tothom. Es van acostar per comprovar-ho i, ai! Van veure que faltava la meva germana i una de les seves amigues, a més, també van descobrir que a les barques hi havia un foraster que ningú no coneixia. Davant les amenaces d’en Mustafà, el foraster els va dir que era un membre de la tripulació del vaixell, que fondejava a unes dues milles a l’est d’aquell lloc, i que, en fugir, els seus companys l’havien deixat a l’estacada mentre estava ajudant a rescatar de l’aigua les dues noies; també va dir que havia vist com se les emportaven en el vaixell.

El dolor del nostre ancià pare no tenia límit, i en Mustafà també estava tan desconsolat que volia morir, perquè a més de perdre la seva germana estimada i de sentir-se’n culpable, l’altre companya d’aquella fatalitat era la seva amiga Zoraide, els pares de la qual s’havien compromès a donar-li per esposa. Només el nostre pare no s’havia decidit encara per aquest compromís, perquè els pares de la noia eren d’origen humil.

Tanmateix, el nostre pare era un home fort i, quan es va haver refet una mica del disgust, va fer comparèixer Mustafà a la seva presència i li va dir:

—La teva insensatesa m’ha robat el consol de la vellesa i l’alegria dels ulls. Ves-te’n per sempre més d’aquesta casa, et maleeixo a tu i als teus descendents i només quedaràs lliure de la maledicció del teu pare si em tornes la Fatme.

El meu germà no s’ho esperava això; abans ja havia decidit sortir en busca de la Fatme i la seva amiga i tenia la intenció de sol·licitar la benedicció del pare, però ara havia de sortir a córrer món amb el llast de la maledicció. I, si al principi la desesperació l’havia angoixat, després, totes aquelles desgràcies, que ell no mereixia, també l’havien fet més valent.

Va anar a veure el presoner pirata i li va preguntar quin rumb portava el vaixell. Va esbrinar que comerciaven amb esclaus i que acostumaven a anar al gran mercat de Bàssora.

Quan va tornar a casa a preparar-se per anar-hi, va semblar que el pare s’havia calmat una mica, perquè li va fer arribar una bossa carregada d’or per al viatge. En Mustafà es va acomiadar plorant dels pares de la Zoraide, així es deia la seva estimada promesa, i es va encaminar a Bàssora.

En Mustafà va fer el viatge per terra, ja que des de la nostra petita ciutat no hi havia cap vaixell que anés directe a Bàssora. Per això va haver de fer un viatge força dur, per poder atrapar els pirates a Bàssora el més aviat possible. Com que portava un bon cavall i poc equipatge, havia calculat arribar a aquella ciutat al final del sisè dia. Però el quart dia, cap al tard, mentre feia camí tot sol, de cop el van atacar tres homes. Com que va veure que eren molt cepats i anaven molt ben armats, i com que s’estimava més la vida que els diners i el cavall, els va dir cridant que els ho donaria tot. Aquells homes van baixar dels cavalls i li van lligar els peus per sota la panxa del cavall, deixant-lo immobilitzat al mig; li van agafar les regnes i, es van posar al trot sense dir ni una paraula.

Al Mustafà, li va agafar una desesperació sorda, perquè tot indicava que s’acomplia la maledicció del pare. Com ho podria fer de rescatar la seva germana i la Zoraide si li robaven el que tenia, i ja tindria prou feina per alliberar-se ell mateix. Devia fer una hora que en Mustafà i els acompanyants silenciosos cavalcaven, quan es van ficar en una petita vall transversal, on una herba verda i esponjosa i un rierol que s’escolava pel mig invitaven a la pau. Hi va veure ben bé entre quinze i vint tendes parades. A les estaques de les tendes hi tenien lligats els cavalls i els camells. D’una de les tendes sortia el so clar d’una cítara i dues agradables veus masculines. Al meu germà li va semblar que gent capaç d’escollir un llogaret tan bonic i agradable com aquell, no podia tenir males intencions en contra d’ell. I, quan els que l’havien fet presoner el van deslligar i li van fer senyal que desmuntés i els seguís, ho va fer sense cap mena de por. El van portar fins a una tenda, que era la més gran de totes i, de dins, gairebé elegant. Coixins amb magnífics brodats d’or, vistoses catifes, cendrers daurats que delataven una vida anterior de plaers i de riquesa, estaven exposats com a atrevits botins de lladre. En un dels coixins, hi seia un home petit i vell, de cara lletja, la pell gairebé negre i brillant i amb una ganyota, que li esgaiava la boca i els ulls donant-li un aire de sorneguer astut i l’aspecte odiós. Amb tot això, l’home es feia l’important. Però, en Mustafà es va adonar de seguida que la tenda no estava pas tan ricament adornada per a l’home petit, precisament, i la conversa entre els que li havien dut i aquell home li ho va confirmar.

—On és el Gran? –van preguntar  a l’home petit.

—Ha anat de cacera ¾va respondre l’altre¾; però m’ha encarregat que li guardi el lloc.

—Això no és gens prudent ¾va replicar un dels assaltants¾; perquè s’ha de decidir si aquest gos ha de morir o pagar i això ho sap més bé el Gran que tu.

L’home petit es va posar dret, amb la dignitat de la seva categoria, i va allargar el braç per clavar-li un mastegot, però el seu contrincant només es va deixar arribar a l’orella amb la punta dels dits. Quan va veure que s’havia molestat per a res, el petit començà a insultar-lo i, de veritat que no va pas ser ell sol el culpable que la tenda retrunyís. Llavors s’obrí la porta de la tenda i entrà un home majestuós, jove, ben plantat com un príncep persa; les armes i els vestits ricament decorats, la daga també adornada i l’espasa brillant, estreta i llisa; però els ulls eren seriosos i les seves maneres imposaven respecte sense arribar a infondre por.

 —Qui és qui gosa barallar-se a la meva tenda? ¾va dir cridant als desconcertats homes.

Després d’un llarg silenci, un dels que havia agafat en Mustafà  li va explicar com havia anat. El ‘Gran’, com ells l’anomenaven, es va enrabiar com una mala cosa.

—Quan t’ho he dit jo, que t’instal·lessis a la meva tenda, Hassan? ¾es va dirigir al Petit cridant amb una veu esfereïdora .

El Petit va quedar tan encongit de por que encara semblava més petit que abans i es va esmunyir cap a la porta de la tenda. Un contundent cop de peu del Gran va fer que el Petit en sortís d’un bot.

Quan el Petit va haver desaparegut, els tres homes van portar en Mustafà davant del senyor de la tenda, que ja estava assegut en un dels coixins.

—Aquí tens a qui ens has ordenat fer presoner.

El Gran se’l va mirar una bona estona i després va dir:

—Bassa[i] de Suleika, la teva consciència et dirà perquè estàs davant d’Orbassan.

En sentir això el meu germà es va tirar al terra i va dir.

—Senyor! Us equivoqueu. Sóc un pobre desgraciat, però no el Bassa que tu busques!

Tots els que hi havia a la tenda es van sorprendre de sentir això. Però el senyor de la tenda va dir:

—T’ajudarà ben poc fer teatre, perquè faré venir gent que et coneixen prou bé.

Llavors va ordenar que fessin venir la Zuleima. Es tractava d’una dona vella que, quan li van preguntar si el meu germà era el Bassa de Suleika, va respondre:

—I tant! ¾i ho va jurar sobre la tomba del Profeta¾ És el Bassa i ningú més.

—Ho veus, infeliç? La teva argúcia s’ha desfet com la neu al desert ¾va dir el Gran enfadat¾. Ets tan miserable que no vull embrutar la daga amb la teva sang, però demà al matí et faré lligar a la cua del meu cavall i aniré amb tu a caçar pels boscos des que surti el sol fins que es pongui darrere els turons de Suleika!

Aquí sí que el meu germà va perdre el valor.

—És la maledicció del meu obstinat pare, que em portarà a una mort ignominiosa ¾va cridar plorant¾. Tu també estàs perduda, estimada germana. Tu també, Zoraide!

—Fer comèdia no t’ajuda gens ¾va dir un dels lladres, mentre li lligava les mans a l’esquena¾. Au, sortim de la tenda que el Gran es mossega els llavis i es mira el punyal. Si vols estar viu una nit més, sortim!

Quan els lladres anaven per sortir de la tenda amb el meu germà, van ensopegar amb tres més que portaven un altre presoner al davant. El van fer entrar.

—Aquí et portem el Bassa, tal com ens has ordenat ¾van dir i el van empènyer davant del coixí del Gran.

En passar-li pel costat, el meu germà va tenir l’ocasió de veure’l detingudament i, fins i tot ell s’adonà de com s’assemblaven. Només que l’altre era més bru de cara i portava la barba negre. El Gran es va sorprendre que sortís un altre presoner.

—Quin de vosaltres dos és el l’autèntic? ¾va dir, alhora que es mirava l’un i l’altre.

—Si vols dir qui és el Bassa de Suleika ¾va respondre orgullós l’altre presoner¾, sóc jo!

El Gran se’l va mirar una estona amb aquells ulls seriosos i esfereïdors i llavors va fer un senyal que el portessin a fora. Després es va acostar al meu germà, li va tallar les lligadures amb la daga i el va fer seure als coixins del seu costat.

—Em sap molt greu, amic ¾li va dir¾, d’haver-te pres per aquest monstre; dóna les gràcies a una jugada providencial del cel que, en el moment en què la fi d’aquell malvat estava decidida, t’ha posat a les mans dels meus homes.

El meu germà li va demanar un únic favor: que el deixés marxar immediatament, ja que qualsevol demora podia ser fatal. El Gran es va voler informar d’aquell assumpte tan urgent i, un cop el meu germà li va haver explicat tot, el va convèncer que es quedés a la seva tenda aquella nit. Tant al cavall com a ell, els feia falta descansar. L’endemà li  mostraria una drecera, que amb un dia i mig el portaria a Bàssora. El meu germà s’hi va quedar, va ser obsequiat de manera exquisida i va dormir plàcidament a la tenda del lladre fins a l’endemà.

Quan es va despertar, estava sol a la tenda, però va sentir les veus del Gran i de l’home petit de pell fosca, darrere la cortina de la tenda. Va espiar una mica i va sentir espantat que el Petit li deia a l’altre que havia de matar el foraster perquè, si el deixaven anar, els podia trair a tots.

En Mustafà de seguida va veure que el Petit li guardava rancor, per haver estat la causa que el tractessin d’aquella manera tan desagradable el dia abans. El Gran va reflexionar un moment.

—No ¾va dir¾, és el meu hoste i per a mi l’hospitalitat és sagrada. A més, no em fa pas l’efecte que ens vulgui trair.

Un cop va haver dit això, va apartar la cortina i va entrar.

—La pau sigui amb tu Mustafà! ¾va dir¾. Prenem un bon esmorzar i preparem-nos per sortir!

Va obsequiar el meu germà amb una gerra de sorbet i, quan en van haver begut tots dos, van guarnir els cavalls i en Mustafà, que estava d’allò més content, va saltar dalt del cavall. Aviat van deixar les tendes enrera i es ficaren per un camí ample, que es dirigia al bosc. El Gran va explicar al meu germà que aquell Bassa, que havien capturat, els havia promès que es podien quedar al seu territori sense perill però que, al cap d’unes setmanes, uns quants dels seus homes més valents havien estat capturats i, després d’infringir-los tortures horripilants, els havien penjat. Havia esperat molt temps per poder-lo enxampar i ara havia de morir. En Mustafà no va gosar objectar-hi res, perquè ja li havia anat prou just de salvar la pell.

A la sortida del bosc, el Gran va parar el cavall, va indicar el camí al meu germà, li va allargar la mà per acomiadar-se’n i va dir:

—Mustafà, d’una manera especial, has estat l’hoste del lladre Orbassan; no et vull pas demanar que no expliquis el que has vist o sentit. Has sofert injustament la por de morir i me’n sento culpable. Pren aquesta daga com a record i, si et fa falta un cop de mà, fes-me-la arribar i vindré a ajudar-te immediatament. Aquesta bossa et pot ser útil per al viatge.

El meu germà li va donar les gràcies per aquella generositat; va agafar la daga, però va refusar la bossa. Llavors Orbassan li va tornar a estrènyer la mà, va deixar caure la bossa a terra i va sortir al galop cap al bosc. Quan en Mustafà va veure que la bossa es quedaria allà, va saltar del cavall per recollir-la i es va quedar molt sorprès de la generositat tan gran del seu amic, perquè hi havia un munt d’or. Donà gràcies a Al·là per haver-lo salvat, va encomanar aquell lladre a la seva clemència i va continuar el camí de Bàssora encoratjat a més no poder.

En aquell punt en Lezah va callar i es va mirar l’Achmet, el mercader vell, per veure què hi deia.

—No, si és així ¾va dir aquest¾, molt gustosament corregiré l’opinió que tinc de l’Orbassan perquè, tens raó, es va comportar estupendament amb el teu germà.

 —Va fer com un musulmà com cal ¾va dir el Muley cridant¾; però espero que amb això no donis la teva història per acabada, perquè em sembla que tots ens morim de ganes per saber què se’n va fer del teu germà, i de si va poder alliberar la teva germana i la bonica Zoraide.

—Si no us avorreixo, continuaré amb molt de gust –va respondre en Lezah¾ perquè la història del meu germà és realment meravellosa i està plena d’aventures.

Al migdia del setè dia d’haver sortit, Mustafà va arribar a la porta de Bàssora. De seguida que van ser al campament de caravanes, va demanar quan començava el mercat d’esclaus que se celebrava anualment. Però li van donar la terrible notícia que havia arribat dos dies tard. Llavors, se’n van compadir i li van explicar el que s’havia perdut perquè, quan ja era l’últim dia de mercat, havien portat dues esclaves tan boniques que tots els mercaders s’havien girat a mirar-les. S’havien fet les ofertes i regatejos normals en aquests casos i, és clar, havien arribat a un preu tan elevat que només se’l podia permetre l’amo actual.

Va informar-se més bé de qui eren aquelles dues esclaves i no li va quedar cap mena de dubte que eren les dues infortunades que buscava. També va saber que l’home que les havia comprat es deia Thiuli-Kos, i vivia a quaranta hores de Bàssora; que era un home il·lustre, ric, però ja vell, que havia estat l’anterior Kapudan-Bassa[ii] del Gran Senyor, i que ja s’havia retirat amb tota la fortuna que havia pogut arreplegar.

Al Mustafà de seguida li va venir el rampell de saltar dalt del cavall i córrer darrere d’en Thiuli-Kos, el qual encara no li portava un dia d’avantatge. Però quan va parar-se a pensar que ell tot sol no podia enfrontar-se a un home tan poderós ni tan sols per robar-lo, va rumiar una altra estratègia que se li va acudir de seguida. La confusió amb el Bassa de Suleika, que li havia anat d’un sospir que no li donés un disgust, li va donar la idea de presentar-se a la casa de Thiuli-Kos amb aquest nom i, d’aquesta manera, tindria una possibilitat d’intentar salvar les dues infortunades noies.

Per fer-ho va llogar criats i cavalls amb els diners que, amb molt d’encert, li havia donat l’Orbassan; ell i els seus criats es van vestir adequadament i es van dirigir al castell d’en Thiuli. Al cap de cinc dies, van arribar prop del castell. Estava edificat en un bonic pla i envoltat d’unes muralles tan altes que gairebé no deixaven veure els edificis. Un cop hi van ser, en Mustafà es va tenyir el cabell i la barba de negre, i es va untar la cara amb el suc d’una planta que la hi va deixar morena com la del Bassa. Va enviar un dels seus criats al castell per demanar allotjament pel Bassa de Suleika. El criat va tornar al cap de poca estona acompanyat de quatre esclaus ben abillats, els quals van agafar el cavall d’en Mustafà per les regnes i el tibaren cap al castell. Un cop allà el van ajudar a baixar del cavall i uns altres quatre esclaus el van escortar fins a en Thiuli, per unes escales de marbre.

El tal Thiuli, un home vell i agradable, va acollir el meu germà desfent-se amb compliments i va fer servir el millor que sabia preparar el seu cuiner. Un cop a taula, en Mustafà va anar portant la conversa cap a les noves esclaves i el Thiuli en va elogiar la bellesa i només es va queixar de què estiguessin sempre tan tristes, tot i que pensava que ja els passaria. El meu germà estava molt satisfet d’aquella bona rebuda i se’n va anar a dormir molt esperançat.

Devia fer una hora que dormia quan el va despertar la claror d’un llum, que l’enfocava als ulls. En tornar en si, va pensar que encara somniava perquè davant seu hi havia aquell home petit de la tenda d’Orbassan, amb una làmpada a la mà i el morro desfigurat per la ganyota torta i sorneguera. En Mustafà es va pessigar el braç, es va tibar el nas per comprovar si estava despert, però l’aparició continuava davant seu:

—Què hi fas tu al costat del meu llit? ¾va dir en Mustafà cridant, quan es va haver refet de la sorpresa.

—No us inquieteu, senyor! ¾va dir el Petit- Ja sé per què heu vingut. També recordo molt bé la vostra valuosa fesomia. Però, us puc assegurar que m’hauríeu enganyat si no hagués estat jo mateix, amb les meves pròpies mans, qui ha penjat el Bassa. Tanmateix, jo sóc aquí per fer-vos una pregunta.

—Primer de tot, digues com has arribat fins aquí? ¾li va preguntar Mustafà, empipat perquè s’havia adonat que era un traïdor.

—Ja us ho diré ¾li va respondre l’altre¾. Ja no aguantava més el Gran, per això he tocat el dos, però tu, Mustafà, has tingut la culpa que ens baralléssim i m’hauràs de concedir la teva germana per esposa; a canvi d’això, t’ajudaré a escapar d’aquí, i si no me la concedeixes, explicaré al meu nou amo alguna coseta del nou Bassa.

En Mustafà estava fora de si de por i de ràbia; ara que ja estava a punt d’aconseguir el que volia, se li havia de presentar aquell miserable a espatllar-li el pla. Només tenia una manera de poder-lo dur a terme: havia de matar aquell monstre. D’un salt va sortir del llit i es va tirar a sobre del Petit però aquell, que ja s’ho devia haver pensat, va deixar anar la làmpada, que es va apagar, i s’escapà en la foscor cridant i demanant ajuda com un condemnat.

Ara sí que se li havien posat malament les coses; allò de salvar les noies ja s’ho podia treure del cap i pensar només en la seva, de salvació. Va mirar per la finestra, per veure si podia saltar. Era molt alta i a l’altra banda s’havia de saltar una paret considerable. Mentre s’ho pensava, va sentir unes veus que s’acostaven a l’habitació; ja gairebé hi arribaven quan, desesperat, es va treure l’espasa i la roba i es va tirar per la finestra. Va ser una caiguda dura, però no es va trencar cap os; tot seguit va saltar el mur que tancava el castell i, deixant els seus perseguidors amb un pam de nas, es va trobar ja gairebé fora de perill. Va córrer fins que va trobar un bosquet, i es va deixar anar a terra esgotat. Allà va rumiar què li calia fer. Havia hagut de deixar els criats i els cavalls, però havia pogut salvar els diners perquè els portava amagats a la faixa.

La seva capacitat d’inventiva de seguida li va oferir una altra manera per tornar a intentar el rescat. Continuà caminant pel bosc fins que va trobar un poble, on va comprar un cavall a bon preu que en un no res el va portar a una ciutat. Allà, va demanar on podia trobar un metge i n’hi van recomanar un de vell i experimentat. Amb unes quantes peces d’or el va convèncer que li proporcionés un medicament per fer adormir la gent com si fos morta, i un antídot per fer-la despertar. Un cop en possessió d’aquestes potingues, es va comprar una barba llarga, un talar negre, i uns quants llibrets i alambins de manera que tenia l’aspecte de ser un metge ambulant força decent. Va carregar totes aquelles coses en un ase i tornà a dirigir-se cap al castell de Thiuli-Kos. Aquesta vegada s’havia d’assegurar que no el descobrissin i aquella barba postissa el tapava de tal manera que ni ell mateix s’hauria conegut.  

Quan va ser a can Thiuli es va fer anunciar com el doctor Xakamankabudibaba i, tal com havia previst, s’ho van creure. Aquell nom tan pompós li va ser tan extraordinàriament útil davant del vell boig, que va ser invitat a la seva taula immediatament. Xakamankabudibaba es va presentar davant Thiuli i, quan no feia ni una hora que parlaven, el vell ja estava convençut que totes les seves esclaves s’havien de sotmetre a la revisió del doctor. El doctor tenia treballs a amagar-se l’emoció que sentia i, amb el cor bategant, va seguir el Thiuli que el guiava al serrall. Van entrar en una sala molt ben decorada, però on no hi havia ningú.

—Xambaba o com te diguis, estimat doctor ¾va dir en Thiuli-Kos¾. Fixa’t en aquell forat que hi ha a la paret. Les meves esclaves trauran la mà per aquí l’una darrere l’altre i tu els podràs prendre el pols i decidir si estan sanes o malaltes.

Representava que en Mustafà havia d’anar argumentant el que li semblés perquè no podria veure-les; tanmateix, en Thiuli permetria que li anessin dient com es trobaven. Llavors en Thiuli es va treure una llarga llista de la faixa i va començar a cridar les esclaves en veu alta, una per una i pel seu nom. Cada vegada sortia una mà del forat i el doctor l’auscultava. Quan ja n’havia examinat sis i totes les havia trobat sanes, el Thiuli va cridar.

—Fatme! ¾i una mà petita i blanca es va esmunyir pel forat.

Tremolant de content en Mustafà va agafar aquella mà i amb un gest transcendent va dir que estava considerablement malalta. En Thiuli es va quedar molt preocupat i va ordenar al Xakamankabudibaba que preparés un medicament immediatament. El metge va sortir de la sala i en un trosset de paper va escriure: Fatme! Et salvaré, si estàs d’acord a prendre una poció que et deixarà com morta durant dos dies, contra la qual tinc el remei per tornar-te a la vida. Si ho vols, només has de dir que aquest xarop no t’ha anat bé i aquest serà el senyal que hi estàs d’acord.

Va tornar de seguida a la sala on l’esperava en Thiuli. Portava un xarop inofensiu; va tornar a prendre el pols a la Fatme alhora que li amagava el trosset de paper al braçalet; el xarop li va donar per una finestreta de la paret. En Thiuli es veia molt preocupat per la Fatme i va ajornar la revisió de les altres per un altre moment. Mentre sortia de la sala acompanyat d’en Mustafà va dir tristament:

—Xadibaba, digues-m’ho sincerament, què en saps de la malaltia de la Fatme?

Xakamankabudibaba li va respondre amb un sospir profund:

—Ai, senyor, si el Profeta em volgués concedir el favor! Té una febre molt dolenta que pot acabar amb ella.

Llavors el Thiuli es va encegar d’ira.

—Què dius tu ara? Gos maleït! Metge carallot! Ella, per la qual vaig pagar dues mil peces d’or, se m’ha de morir com una vaca? Vigila, que si no la cures et faré tallar el cap!

El meu germà es va adonar que no havia estat gaire encertat i va tornar a donar esperances al Thiuli. Mentre en parlaven, va venir un esclau del serrall per dir al doctor que el xarop no ha anat bé.

—Fes servir tot el teu art, Xakamadababelba, o com carai signis, et pagaré el que em demanis –va escridassar el Thiuli-Kos, gairebé esgaripant de por de perdre tants diners per una mort.

—Li donaré un xarop que li curarà qualsevol cosa ¾va contestar el doctor.

—Sí, sí, dóna-li un xarop ¾va dir el vell Thiuli somicant.

De bon humor, en Mustafà se’n va anar a buscar la beguda somnífera i, un cop li va haver donat a l’esclau i li va haver dit la dosi que se n’havia de prendre la noia, es va dirigir a en Thiuli, li va dir que havia de anar al llac a recollir unes plantes medicinals i va sortir ràpidament per la porta. Un cop a la vora del llac, que no era gaire lluny, es va treure la disfressa i la va tirar a l’aigua, on van quedar flotant; llavors es va amagar entre els matolls i es va esperar que es fes fosc per ficar-se al cementiri que hi havia al costat del castell.

Al cap d’una hora que en Mustafà havia sortit del castell, van portar la terrible notícia a en Thiuli que la seva esclava Fatme s’estava morint. Aquest envià a buscar el doctor immediatament, però els que hi havia enviat no van trigar gaire a tornar sols, i li explicaren que el pobre metge havia caigut a l’aigua i s’havia ofegat; que havien vist flotar el talar negre al mig del llac i havien vist aquella barba imponent que de tant en tant sortia per damunt les ones. Quan el Thiuli va quedar convençut que no hi havia res a fer, el va maleir, a ell i a tothom, es tibà la barba i es donà cops de cap a la paret. Tanmateix, tot allò era inútil, perquè la Fatme ja donava l’últim sospir als braços de les altres dones.

Quan va saber que ja havia mort, el Thiuli ordenà construir un taüt de seguida, perquè no li agradava tenir morts a casa i va fer portar el cadàver al cementiri. Els portadors hi van dur el taüt, el van col·locar al seu lloc i van sortir cames ajudeu-me, perquè havien sentit sospirs i gemecs de dins la caixa.

En Mustafà, que s’havia amagat darrere el taüt i que era qui havia fet fugir de por els portadors, va sortir de l’amagatall, va encendre una làmpada que portava per poder fer el que havia de fer i, llavors, va treure el pot amb la poció de despertar i va apartar la tapa del taüt de la Fatme. Però, quin disgust, la llum de la làmpada va il·luminar una cara que no coneixia de res. La que jeia dins el taüt, no era ni la meva germana ni la Zoraide, sinó una altra noia. Li va fer falta una bona estona per resignar-se a aquella altra mala jugada del destí. Després la ràbia esdevingué pena i va posar la poció als llavis de la noia. Ella començà a respirar, obrí els ulls i va fer com si rumiés on era. Finalment, va recordar què havia passat; va sortir del taüt i es va precipitar als peus d’en Mustafà.

—Com t’ho podré agrair, bondadosa criatura! ¾va dir cridant¾ Que m’has alliberat d’aquest terrible destí!

En Mustafà va interrompre aquelles paraules d’agraïment preguntant-li com podia ser que l’hagués rescatat a ella en comptes de la Fatme, la seva germana?

—Ara ho entenc per què m’has salvat, a mi. Ja em semblava estrany! ¾va respondre la noia¾. Mira, en aquell castell em deien Fatme. La nota escrita en aquell trosset de paper i el xarop de la salvació me’ls  vas passar a mi.

El meu germà va suplicar a la noia rescatada que li donés notícies de la germana i la Zoraide i va saber que totes dues eren al castell, però que era un costum del Thiuli posar noms nous a les noies, i els havia posat Mirzah i Nurmahal.

Quan la Fatme, la noia rescatada, va veure que el meu germà es quedava tan ensopit per l’error que havia comès, el va consolar prometent-li que li diria la manera de salvar les noies. Reviscolat amb aquesta idea, en Mustafà es tornà a espavilar i va demanar a la noia que li expliqués com ho podia fer. I ella li va explicar:

 —Encara no fa cinc mesos que sóc l’esclava d’en Thiuli, però des del primer moment no he parat de pensar en com escapar-ne; fer-ho jo sola, m’hauria estat molt difícil. Dins el pati del castell, hi deus haver vist un pou, d’on en surt aigua per deu brocs. Aquestes fonts em van donar la idea. Vaig recordar haver vist unes fonts semblants a la casa del meu pare, on l’aigua hi aflueix a través d’una canonada molt ample; per tal de saber si aquesta font està construïda com la de casa meva, un dia vaig estar parlant de la font amb en Thiuli i elogiant-ne la seva sumptuositat, li vaig preguntar qui n’era l’arquitecte ‘jo mateix la he construïda’ em va respondre ‘i això que veus aquí n’és només una part petita, perquè l’aigua ve d’un rierol que està, com a mínim, a uns mil passos d’aquí i passa per una canonada que té gairebé l’alçada d’una persona i, de tot això, n’he fet jo mateix els plànols’. Després d’haver sentit aquesta explicació, només feia que pensar que tant de bo fos forta com un home, encara que només fos per un moment, per poder enretirar la pedra que hi ha al costat de la font, aleshores podria escapar-me on jo volgués. La canonada te l’ensenyaré ara mateix; a la nit hi pots passar per entrar al castell i rescatar les noies. Però et faran falta al menys dos homes per sotmetre els esclaus que de nit vigilen el serrall.

Això és el que li va dir aquella noia. El meu germà, tot i que havia perdut les esperances per segona vegada, va tornar a prendre el coratge per dur a terme el pla de l’esclava i l’esperança que, amb l’ajuda d’Al·là, ho aconseguiria. Ell li va prometre que, si l’ajudava a entrar al castell, s’ocuparia que pogués tornar al seu país. Però hi havia una cosa que el preocupava: on trobaria les dues o tres persones de confiança que li feien falta per fer aquesta feina. Llavors va notar la daga d’Orbassan, i la promesa que li havia fet de córrer a ajudar-lo en qualsevol moment que ho pogués necessitar, i va sortir del cementiri amb la Fatme per anar a buscar el lladre.

A la mateixa ciutat on s’havia disfressat de metge, es va comprar un cavall i va llogar una habitació per a la Fatme als afores de la ciutat, amb els últims diners que li quedaven. Tot seguit se’n va anar al galop cap a les muntanyes, on havia trobat l’Orbassan la primera vegada. Hi va trigar tres dies. Va arribar davant d’una tenda que va resultar ser la de l’Orbassan, que el va rebre amb els braços oberts. Li va explicar els intents fracassats, amb els quals l’Orbassan es va fer un tip de riure i encara reia més quan se l’imaginava de doctor Xakamankabudibaba. Però es va enfurismar d’allò més per la traïció del Petit i va jurar que el penjaria allà on el trobés, i amb les seves pròpies mans. Al meu germà li va prometre que estaria preparat per ajudar-lo tan aviat ell s’hagués refet del viatge.

Aquella nit en Mustafà es tornà a quedar a la tenda de l’Orbassan per descansar; van sortir amb la primera vermellor del matí i l’Orbassan s’emportà tres dels seus homes més valents, ben armats i amb bones muntures. Cavalcaren sense parar i, en només dos dies, van arribar a la ciutat, on en Mustafà havia deixat la Fatme que havia rescatat. D’allà continuaren fins al bosquet, des d’on podien veure el castell d’en Thiuli de prop; Van esperar que fos fosc. Llavors, dirigits per la Fatme, van esmunyir-se pel rierol, cap on començava la canonada de la font, que van trobar de seguida. Hi van deixar la Fatme i els cavalls amb un dels homes, i es prepararen per ficar-s’hi. Un cop van estar preparats, la Fatme els ho va repetir tot una altra vegada: que entrarien al pati del castell per la font, que a les cantonades a dreta i esquerra hi havia dues torres, que a la sisena porta de la torre de la dreta hi havia la Fatme i la Zoraide vigilades per dos esclaus negres.

Proveïts d’armes i eines, en Mustafà, l’Orbassan i els altres dos homes es van ficar per la canonada; es van enfonsar a l’aigua fins a la cintura, això no obstant, continuaren endavant a bon ritme. Al cap d’una mitja hora, van arribar a la font i van preparar les eines. La paret era gruixuda i compacta, però no va aguantar gaire estona la força dels quatre homes junts. En poca estona havien obert un forat prou gros per engolar-s’hi amb comoditat. L’Orbassan s’hi va ficar primer i va ajudar els altres i, un cop al pati, van escodrinyar la part del castell que tenien al davant, buscant la porta descrita, però no es van posar d’acord en quina era perquè, en comptar les portes de dreta a esquerra, en van trobar una que estava tapiada i no sabien si la Fatme l’havia comptada o se l’havia saltada. Però l’Orbassan no s’ho va rumiar gaire:

—La meva estimada espasa obrirà totes les portes ¾va dir en veu alta, dirigint-se a la sisena porta, i els altres el van seguir.

La van obrir i hi van trobar sis esclaus negres dormint a terra; com que van pensar que s’havien equivocat, van voler tornar-la a tancar sense fer soroll però, just en aquell moment, s’aixecà algú i cridà demanant ajuda amb una veu que els era familiar. Era el Petit del campament d’Orbassan. Però encara els negres no s’havien fet ben bé a la idea del que passava, que l’Orbassan ja havia saltat sobre el Petit; li va partir la faixa en dos trossos; li va tapar la boca, i li va lligar les mans a l’esquena. Llavors es va girar cap als altres esclaus i va veure que en Mustafà i els altres dos homes ja n’havien emmordassat una meitat i tenien l’altre meitat gairebé vençuda. Van posar l’espasa al pit dels esclaus i els van preguntar on eren Nurmahal i Mirzah, i els van dir que eren a la sala del costat. En Mustafà hi va entrar d‘un rampell i hi va trobar la Fatme i la Zoraide que s’havien despertat amb el soroll de la baralla. Van recollir ràpidament les joies i els vestits i van seguir en Mustafà; els altres dos lladres van proposar a l’Orbassan desvalisar el que trobessin, però ell els ho va prohibir i els va dir:

—Ningú no dirà que l’Orbassan entra de nit a les cases per robar!

En Mustafà i les noies rescatades es van ficar de seguida a la canonada, on l’Orbassan els va prometre que els seguiria. Quan els altres ja s’havien ficat a la canonada, l’Orbassan i un dels lladres van agafar el Petit i el van treure al pati; li van lligar al coll un sogall de seda, que havien portat amb aquesta intenció, i el van penjar del punt més alt de la font. Després d’haver donat el càstig que es mereixia al traïdor, es van ficar a la canonada i van seguir en Mustafà. Les dues noies rescatades van donar les gràcies a l’Orbassan amb llàgrimes als ulls, però ell va fer que fugissin sense entretenir-se ni un moment, ja que, n’estava segur, el Thiuli-Kos els faria buscar per tots els racons.

L’endemà, en Mustafà i les noies rescatades es van acomiadar de l’Orbassan amb una profunda emoció. De veritat que no l’oblidarien mai. La Fatme, l’altre esclava, va anar a Bàssora, disfressada, per embarcar-se cap al seu país.

Després d’un viatge curt i agradable, els meus van arribar a casa. El meu pobre pare una mica més i es mor de l’alegria de tornar-los a veure. L’endemà el pare va organitzar una gran festa, on tota la ciutat va prendre part i, davant d’una gran munió d’amics i de parents, el meu germà va poder explicar la història i tots, unànimement, van lloar la seva gesta i l’honorable lladre.

Quan el meu germà va haver acabat, el meu pare es va aixecar i li portà la Zoraide.

—Doncs, així, anul·lo la maledicció que plana sobre el teu cap ¾va dir jovial¾. Pren-la com la recompensa que t’has guanyat lluitant amb aquesta perseverança infatigable. Que la meva benedicció paternal t’acompanyi, i que la nostra ciutat no vagi mai curta d’homes que, com tu, siguin bons germans, talentosos i honorables!

La caravana havia travessat el desert i els viatgers donaven contents la benvinguda als prats verds i als arbres frondosos, l’estimat paisatge que tant havien trobat a faltar. En una bonica vall hi havia un lloc, que van triar per passar-hi la nit i, tot i que no era gaire còmode i fresc, els companys de viatge se sentien més contents i units que mai; la sensació d’haver superat els perills i les dificultats que comporta un viatge pel desert, els havia obert els cors i havia afavorit la joia dels esperits.

En Muley, el mercader jove i divertit, va cantar i ballar una còmica dansa que fins i tot va arrancar una riallada del seriós grec Zaleukos. Però no en va tenir prou d’haver-los entretingut fent-los jugar i ballar que, quan es van haver recobrat de les cabrioles, els va prometre que els explicaria La història d’en Muck petit.