9 La senyora Garsa

Veritablement, la pobre bestiola és que no se’n sortia!

La garsa se’l va mirar de reüll i amb curiositat. No es tractava d’una au dels que mengen ratolins, com les òlibes i els mussols, i a més no era pas dolenta, per això li va preguntar a l’aterrit animaló:

-Qui ets tu?

-Mitjonet el ratolí...

-Ja m’he assabentat que ets un ratolí, el que vull saber és què fas aquí a camp descobert perquè tothom et vegi a la primera ullada.

-I això és dolent?

-I és clar!; els ratolins sou un bon àpat per a qualsevol afamat: serps, gats, mussols...

-I vostè, senyora...

-Garsa, em dic garsa jo i no menjo ratolins si això és el que et preocupa.

Escoltant-la, en Mitjonet es va sentir com si li traguessin un gran pes de sobre, i més tranquil digué:

-M’he perdut al bosc, anava cercant el riu on hi ha un cau de ratolins pescadors i no trobo res que s’assembli, ni riu ni pescadors... El senyor Cargol m’ha dit que potser un au com vostè em podria fer cinc cèntims del que busco...

-Cap on para el riu?... Doncs, una mica lluny per a un ratolinet con tu... Amb les teves potetes, caminant de valent, hum!, i anant tot bé, trigaràs molt, potser dues jornades senceres, saps?

-Òndia, això és massa, no arribaré mai de la vida al riu jo, em faré vell abans!

-No exageris!

-Era una manera de parlar, senyora garsa- digué en Mitjonet tímidament.

La garsa va rumiar una estona, afegint desprès:

-Escolta, fem un tracte, tinc dos fillets molt entremaliats al niu i cada vegada que els deixo sols estic neguitosa i amb por de què jugant es caiguin de la branca de l’arbre i se’ls mengi una guineu o es matin... El seu pare ha marxat per uns dies a veure un cosí malalt a un altre bosc i jo he d’anar sempre a corre-cuita amb la por al cos... El tracte és aquest: queda’t uns dies al meu niu fent de mainadera i quan torni el senyor Garsa, jo mateixa et portaré al riu amb els ratolins pescadors, et convé aquest arranjament?

Podria fer un altre cosa en Mitjonet?, no, doncs va acceptar el que li oferien de bona voluntat; després de tot, allò era millor que anar-hi donant voltes i més voltes sense treure'n res de profit.

-D’acord, ho farem com vostè diu.

-Moltes gràcies, ratolí, no saps el gran favor que em fas! Au, anem al niu de seguida i et presentaré els meus fills, Petita garsa i Garsa petita, t’agradaran molt! Puja a la meva esquena y agafa’t fort a les plomes que en un no res serem a casa!

I així va ser.

Petita garsa i Garsa petita, eren, als ulls astorats del ratolí, un parell de galifardeus d’allò més sorollós, però va tenir el seny de no dir-ho en veu alta, per tal de no ofendre a la seva benefactora.

 

Llavors va començar una vida nova per en Mitjonet esdevingut mainadera a la força, la qual cosa no li agradava gaire que diguéssim. Els fills de la senyora Garsa, petits per la edat mes grans de cos, no eren senzills de manar, en primer lloc perquè no parlaven cap llengua, ni d’ocell ni de ratolí, i segona perquè eren murris de debò i no deixaven viure en pau a ningú.

En Mitjonet, molt responsable, s’estava el dia sencer al seu costat vigilant que no fessin una malifeta i rebent a canvi cops de bec i d’ala, això per no parlar del xivarri que feien els fills de la senyora Garsa, que sense dir res que es pogués entendre et posaven el cap com un timbal.

El ratolí netejava el niu amb cura, donava el menjar a les petites garses cridaneres, els gratava el caparró per a que s’adormissin i els cantava cançons que a ell li havia cantat la seva mare, i tot allò un dia i un altre i la senyora Garsa tan contenta i el senyor Garsa sense tornar a casa. A la fi Mitjonet es va empipar força, i un migdia quan la mare garsa tornava tota cofoia de fer una cursa de reconeixement amb las seves amigues, més que treball de rapinya perquè anaven a la recerca d’objectes brillants de metall com totes les aus de la seva espècie, el ratolí es va plantar tot decidit davant de la mestressa i li va dir:

-Senyora meva, ha sortit el sol tres vegades complertes des que estic al seu servei i el senyor Garsa encara continua fent la visita al seu cosí, el que em sembla molt bé perquè es tracta de la família, però jo també tinc coses a fer, una d’elles es la d’esdevenir un ratolí de profit i penso que fent de mainadera no hi arribaré mai de la vida, o sigui que malgrat ho lamenti de debò hauré de deixar la feina i anar-me’n.

-Em sap molt greu, Mitjonet –va dir la senyora Garsa tota avergonyida-, jo no pensava que el meu marit trigués tant... Saps el que farem?, parlaré amb una merla que coneix un colom missatger i li encarregaré que li digui al senyor Garsa que torni aviat, oi que podràs esperar encara una mica més? 

Quin remei!

Transcorregué un dia i mig i al capvespre, de sobte, va aparèixer el senyor Garsa portant al bec una cullereta de plata molt maca.

-Oh, quina preciositat! –va dir la senyora Garsa tota contenta pel regal que li duia el seu marit.

-Li estic d’allò més agraït, amic Mitjonet, per haver-se ocupat dels nostres fillets, perdoni el retard i de seguida l’ajudarem a trobar el camí del riu –digué el senyor Garsa molt educat.

El ratolí es va tranquil·litzar alhora i quan al matí següent, el mateix senyor Garsa el va carregar a les espatlles per portar-lo cap al riu, es va acomiadar dels seus amics una mica entendrit; s’havia pensat que li prenien el pèl i s’havia equivocat, bé, de savis és rectificar.

Petita garsa i Garsa petita escridassaren un altre vegada però el soroll es va perdre a la llunyania.

-Adéu, adéu! –va fer en Mitjonet acomiadant-se amb la poteta.

Segueix...