8 Un cargol set ciències

Després de tantes aventures el pobre Mitjonet havia agafat una por molt gran i més gran encara era la inseguretat que duia a sobre. Així rumiava anant per un viarany:

-Potser sóc totxo jo, o potser a tothom li passa el mateix quan s’endinsen en el món? I què n’és de perillós viatjar, conèixer noves bestioles i viure aventures!... És clar que el pare ho va fer, i abans del pare l’avi i el besavi i el rebesavi i... I ara en Mitjonet... Si ells ho varen fer, però, penso que també me’n sortiré jo, oi que sí?

Remugava en veu alta, no massa convençut, tot s’ha de dir-ho, quant de sobte va ensopegar amb la caseta d’un cargol, i com els cargols mai abandonen la seva llar, doncs el cargol va treure banya molt empipat.

-Escolta, tu, fixa’t per on vas i no molestis a la gent de bé que no es fica amb ningú!

-Perdoni, perdoni, senyor Cargol, no volia destorbar-lo! Hi he ensopegat perquè anava distret, sap vostè?...

-Et crec ratolí, pensant amb les musaranyes com tot el jovent d’ara que no té massa senderi... Quan era jove, allò sí que eren altres temps!... Nosaltres no anàvem pels viaranys caminant com si fóssim saltamartins, plomp!, plomp!, hi havia un respecte cap la gent gran!

-Sí senyor Cargol.

Com que el ratolí era molt educat i feia cara d’estar avergonyit, el cargol va endolcir-se una mica.

-I què fas tu per aquí?

-No sé on estic, crec que m’he perdut; volia anar al riu i he anat a un altre lloc on hi havia rates, homes i gossos, i he caigut en un parany que anomenen “ratera” i m’ha salvat una geganta rosseta i molt maca que era l’ama d’en Baldufa...

-Una noia que no té por dels ratolins?, aquesta sí que és bona, mai m’ho hagués pensat!

-Vostè coneix els gegants?

-Pse, una mica! –va dir el cargol fent-se l’important- A la primavera després de ploure, surten amb cistells i venen al bosc i ens agafen a nosaltres, i a la tardor també, afegint-hi els bolets perquè és la temporada; segons diuen els més savis d’entre els vells cargols, ens estimen tant que no poden viure sense nosaltres i per això ens porten als seus jardins i horts perquè sempre tinguem menjar i siguem feliços... Jo n’estic d’allò més frisós esperant que arribi el meu torn, saps?

-També estimen als bolets? –va preguntar innocentment en Mitjonet.

-Als bolets?

-Se’ls emporten, no?

El cargol mai ho havia pensat això.

-Bé...sí, també, més que res perquè no enyorem el bosc... És tot un detall de la seva part, no et sembla?

-I mai han tornat?

-Els bolets?

-No, els cargols.

-Com vols que tornin si es troben d’allò més bé allà als jardins i als horts?... Què n’ets de ximple, ratolí!

-Perdoni altre vegada senyor Cargol... Escolti, vostè que és tan llest, em podria dir com anar al riu? 

-Per què vols anar-hi al riu?

-Perquè hi ha un cau de ratolins pescadors i voldria viure un temps amb ells per aprendre i esdevenir un ratolí de profit com el meu pare.

-El teu pare és pescador?

-No, és un ratolí de terres endins, es diu senyor Cuagrisa... Potser vostè l’ha sentit anomenar?

El cargol va fer cara de set ciències.

-Qualsevol ha sentit parlar d’en Cuagrisa, un gran tipus!

En Mitjonet es va commoure escoltant que el seu pare era molt conegut en el gran món.

-Ja li diré al papa que tothom sap qui és ell!

-Li dones records de part meva.

-Així ho faré el dia que torni a casa tan famós i respectat com ell mateix.

-Bé, doncs, adéu! –i el cargol comença a desaparèixer dins la closca que era casa seva.

-Un moment, un moment! Em pot dir on es troba el riu?

-El riu?... –va fer el cargol traient una banya- Ah, sí, el riu... El riu... Escolta, qui sap més que ningú de rius és qualsevol ocell, doncs estiguis atent i al primer que vegis li demanes l’adreça, ves en compte, però, que sigui ocell petit perquè un de gran se’t cruspiria en un tres i no res.

-Com de petit? –va voler saber en Mitjonet una mica recelós.

-Gairebé com tu –i el cargol, sense afegir altre cosa més explicativa, desaparegué totalment, engolit per la seva closca.

De nou al camí, en Mitjonet, mirava i mirava, a l’aguait de qualsevol cosa que tingués plomes i volés, una mica fart ja de tants entrebancs i pensant que la nit s’apropava i que no tindria tanta sort com l’anterior que la va passar al cau d’en Maduixa, a més a més tenia gana perquè s’havia menjat tot el que duia a la bossa i no trobava res de bo al terra per omplir la panxeta. Així estava, cercant i patint, molt descoratjat, quan una ombra va baixar del cel i el ratolí es va trobar de fit a fit amb una garsa que per a ell era una au enorme, i va pensar llavors: “ara sí que has begut oli Mitjonet.”.       

Segueix...