6 Les tres rates

Passats els primeres moments d’atabalament va pensar que el millor era girar cua, i, potes per a què us tinc!, però ja era massa tard, davant d’ell tres rates grosses i amb cara de pocs amics se’l miraven fixament; d’on havien sortit?

-Ei tu, tros de mico!, què fas al nostre territori?

-Què et creus l’amo del carrer tu, esquitx?

-M’agradaria saber per què et fiques on no et demanen, babau!

En Mitjonet va creure que es moria d’un atac de cor envoltat com era per les tres rates grosses de musell afilat i ulls petits i malignes. Per acabar d’adobar-ho tenien unes cues llargues, llargues que feien, si més no, una mitja dotzena de ratolins posats en renglera.

-Jo... Jo...

-Tu, tu, què?

-Senyores rates, sóc un pobre ratolí de bosc i m’he perdut buscant una adreça... Mai se m’hauria acudit venir a destorbar ningú a casa seva, no sóc un mal educat jo!... Aleshores, si vostès són tan amables i em diuen on puc...

Les rates es varen donar un cop d’ull maliciós i esclataren a riure com si el que havia dit en Mitjonet fos d’allò més divertit.

-I és clar que sí, tros de mico!

-Tot el que busques ho trobaràs al poble, esquitx!...

-Ara, el que has de fer en primer lloc és un bon desdejuni, saps? perquè amb la tripa buida no es fa res de bo, babau!

-Moltes, moltes mercès! –va dir en Mitjonet tremolant com una fulla puix les paraules hospitalàries de les rates no s’avenien amb el seu aspecte de malfactores. 

-Vine, vine, tros de mico...

-...nosaltres sabem on pots trobar un bon tall de formatge, esquitx...

-... ja veuràs com omples la panxeta, babau!

No gaire convençut, en Mitjonet va fer una rialleta de circumstàncies i es va deixar portar per les tres rates que amb unes mostres de cortesia d’allò més ensucrat, l’envoltaren com els soldats a un presoner de guerra i, xerrant, xerrant, el varen ficar al bell mig del poble, això sí, pels viaranys més estranys i a corre-cuita.

-Què gran és tot aquí! –digué en Mitjonet, ratolí de camp a la fi, meravellat d’allò que als seus ullets era una ciutat enlluernadora.

-Pse!, no està  malament, tros de mico...

-Guaita esquitx, si vols omplir la panxa, veus aquella capsa que hi ha a prop d’una claveguera?

-Sí –digué en Mitjonet molt impressionat perquè la capsa a ell li semblava un gratacel.

-Doncs és un menjador públic per a ratolins despistats, babau, si entres et donaràs de nassos amb un mos de formatge exquisit... I que t’aprofiti!

En dient-li això, la rata li va donar una empenta que el va llençar de morros dins la capsa... on efectivament hi havia formatge... i una porta plena de barrots de fil ferro que es va tancar sorollosament darrera seu tot just en Mitjonet  va caure de cap al terra.

-Ho, ho, ho! –esclafiren a riure les tres rates.

-Tros de mico, això et passa...

-... per ficar-te on no et demanen, esquitx...

-... que aquesta és casa nostra i no volem gent de fora que vinguin a menjar-se el nostre pa, babau!...

-Però, no sóc més que un ratolinet jo i mai he pensat a treure el pa de ningú!... El que jo volia era trobar el camí del riu, res més, i...

-Tanca la boca, tros de mico mentider!

-Massa bé que coneixem els que són con tu, esquitx, molt fer el conte de la llàstima i després...

-Després ens deixeu en calces, oi que sí, babau?

-Si us plau, senyores rates, treguin-me d’aquí que mai he fet mal a ningú jo, ni penso fer-ho!

Les súpliques d’en Mitjonet no varen sortir efecte; les rates molt satisfetes per la seva malifeta s’anaren amb les cues alçades en senyal de victòria i el pobre ratolí es va quedar empresonat sense cap esperança de sortir de la ratera. Abatut i amb el caparró entre les potetes, el dissortat animaló es deia melangiós:

-Ara, com sortiré d’aquesta? Quina raó tenien els pares quan em deien que no caigués en paranys!... I he caigut com un tros de mico, esquitx, babau, que sóc... Ai, ai!, que serà de mi?

I en dient això mirava sense gana el formatge i s’empassava les seves llagrimetes per no fer més desesperada la situació on es trobava ficat.

De sobte, un lladruc esgarrifós li va donar un esglai de mort en sentir-ho ben a prop. El que faltava!, un gos gran com un arbre era allà mateix palplantat amb el musell aixafat contra els ferros de la ratera. En Mitjonet pensà que havia arribat la seva fi, i veritablement això mateix semblava!  

Segueix...