5 El poble

Tranquil·lament, Mitjonet es disposà a anar cap el riu on vivia la colònia de ratolins; el nostre heroi es trobava impacient per arribar-hi ja perquè essent un ratolí camperol l’enlluernava el fet que aviat coneixeria la vida pescadora i potser viuria aventures d’allò més emocionants que farien d’ell tot un personatge.

Amb aquests somnis de glòria al caparró, en Mitjonet es va fer un embolic amb les adreces d’en Maduixa i al moment de triar camí no se’n recordava si a ponent hi havia un poble de persones o una colònia de ratolins pescadors; finalment, i després de rumiar-ho molta estona, va marxar direcció ponent, del tot convençut que havia triat bé. 

Pobrissó d’en Mitjonet, no sabia on s’anava a ficar!

Com que el camí era de baixada, el ratolí pensà que els rius mai pugen a les muntanyes perquè es caurien o sigui que a la vall se’l trobaria, i en els seus somnis es veia ja patró d’una barca, la Mitjó I, i tornant cada dia al vespre després de fer una bona pesca, essent aclamat pels altres ratolins com el millor de tots els que feinejaven per les aigües del riu.

Hi havia molt de bosc i massa herbes molt crescudes, i grans bolets de caps vermells pigats de blanc, dels anomenats reig bord, que es deia eren l’habitacle dels follets. En Mitjonet mirava tot astorat el que el voltava i cada vegada més es sentia petit, petit com una puça, perquè el bosc on ell havia nascut no era ni de bon tros tan atapeït i impressionant. De sobte, esmunyint-se per entre dues pedres que feien un passadís, va desembocar a una canonada i corrents va sortir donant-se de nassos amb la visió... D’un riu?, us preguntareu vosaltres, doncs no senyor, res de rius o coses semblants, allà mateix, envoltant-lo, s’aixecava un poble sencer amb cases, església, plaça major... i el que és pitjor encara si el qui veu això es un ratolí, un poble sens dubte ple de gats i gossos..., perquè persones prou que n’hi havien per tot arreu.

Per a en Mitjonet, que es va quedar garratibat de l’esglai, era massa, primer la seva imperdonable equivocació i en segon lloc això de poder veure bestioles tan grosses com mai les havia vist en sa vida; per a ell un gos o un gat podien ser com per a nosaltres un elefant, i això no tenia gens de tranquil·litzador. Per altre banda estaven les persones, allò que el pare i la mare anomenaven l’home... Oh, l’home, quina por! Era gran i gros com una muntanya i portava unes botes d’allò mes esfereïdores i lluentes i quan caminaven feien xrass!, xrass!, semblant a un allau que se’t venia a sobre. Alguns duien barbes fosques i cabells recollits en cua, o bé tallats curts, i d’altres portaven barrets grans com les ales d’un corb quan vola, i uns anaven vestits de pagesos i els altres amb pantalons esparracats i armilles virolades, collarets al coll, vetes al front i caminaven amb sandàlies o a peu nu, després hi havia homes no tan grans i més delicats, sense pel a la cara, però amb uns cabells llargs que de vegades eren trenes i d’altres rínxols i que no calçaven botes sinó espardenyes, i duien faldilles, i per últim hi havia una altra mena d’homes molt més petits que cridaven i saltaven i reien i que s’empaitaven, entremaliats, els uns als altres. En Mitjonet no en tenia ni idea del que eren tantes persones diferents perquè estava veient de cop i volta homes, dones i nens.

Penseu per un moment quin efecte us hauria fet ensopegar de nassos amb tot allò, si vosaltres haguéssiu estat ratolins que mai haguereu vist de prop cap ésser humà, el mateix efecte crec jo, que si anant ara pel bosc a buscar bolets aparegués de sobte un extraterrestre, no us sembla?

En Mitjonet estava espantat; si allò era l’home, com serien els gats i els gossos?, recordeu que el nostre heroi no sabia distingir entre un gat i un gos i per ell tots eren Bigotis famolencs de carn de ratolí. Què fer aleshores?

Segueix...