3 L’eriçó

-Quin temps, renoi! –remugà la bestiola tota xopa i sense saber cap on ficar-se fugint de la pluja que queia de valent.

-Ei, tu! –va fer una veuassa que semblava sortir dels arrels d’un arbre molt gros i respectable.

-Jo?

-Sí, tu, en Mitjonet el ratolí de la nissaga dels Cuagrisa.

-Què em coneixes?

-I tant!

-No et veig, jo.

-Doncs ja som dos, ves per on!

-Què no em veus?

-No.

-I com saps qui sóc?

-Perquè tinc orelles... Fa una estona t’he sentit parlar amb la senyora de Pollastre i ja ho sé tot de tu.

-Què saps?

-Que ests un ratolí passavolant, et dius Mitjonet i tens por del gat Bigotis de la masia.

-Tu no tens por del gat? –volgué saber en Mitjonet picant-se una mica perquè no li agradava que li prenguessin per un ratolí poruc.

-Per què hauria de tenir por jo?; visc sota terra tant cap endins que qualsevol gat mai podria arribar-hi, i per altra banda duc un vestit natural de punxes que em serveix per caminar tranquil·lament quan vaig de passeig, saps?

-Un vestit de punxes?

-D’on surts que no saps qui sóc?

En Mitjonet es va quedar una mica tallat perquè no s’adonava de qui es pogués tractar.

-Doncs ara mateix no...

-Aquest jovent!... Sóc un eriçó jo, noi!

-Un eriçó?

-I tant! Mai has vist cap d’eriçó?

-I és clar que n’he vist, i moltes vegades!

-Llavors?... Bé, doncs, oblidem el lapsus i acosta’t, vine, vine... Aquí, al meu cau, el foradet sota l’arrel...Ja saps on et dic?

-Sí, sí, l’estic veient ara mateix!... Vaig, vaig de seguida!

I el ratolí amb quatre saltirons es va apropar al cau.

L’eriçó hi era amagat a la foscor, i amb el cel ennuvolat en Mitjonet va haver de fer un gran esforç per descobrir-ho. Sortosament la pluja havia parat tant de sobte com va començar a caure, i malgrat el ratolí s’havia remullat de debò, ara ni s’adonava d’encuriosit com era.

-Ja pots passar, ratolí, ets a casa teva, ací et podràs eixugar de l’aiguat i prendre un mos.

-Agraït, ets molt amable.

-No has de donar-me les gràcies, avui per tu demà per mi, si tothom pensés així el món aniria millor, no creus?

-Sí, sí!

-Doncs apa!, entra que et donaré una tovallola.

Molt content d’haver trobat un amic, en Mitjonet es va ficar al cau de l’eriçó i s’estava eixugant quan de sobte una piuladissa esverada que venia de fora, va deixar-lo glaçat.

-Sembla la crida d’un pollet! –va dir, i l’eriçó li respongué arronsant les espatlles:

-No m’estranya gens ni mica!... Deu ser un fill de la senyora de Pollastre que s’ha perdut sota la pluja; aquests petits s’amaguen a qualsevol lloc al primer ruixat i després la seva mare va com boja per trobar-los.

-Pobrissó! –es va commoure Mitjonet, més proper a la infantesa que a l’edat adulta.

-Sí, ves!, no hi ha res a fer; són uns esbojarrats, ja és temps que tinguin seny i una mica de por no li farà cap mal a aquest, no et sembla?

-Em sembla, però és massa petitò, i si ve el gat Bigotis, llavors què?

L’eriçó va arrufar les celles.

-Això és una cosa a la qual tots hi estem exposats, no creus?

-Pel fet d’estar-hi no hi ha cap raó per fer-me el desentès... Vaig a cercar-lo.

-Ara que ja t’havies eixugat!

-Tant se val, el que importa és que el pollet no camini perdut pel bosc exposat a tota mena de perills.

-Bé, bé, marxa que us espero aquí amb més tovalloles... Saps?, ara no puc sortir perquè si em mullo les potetes agafaré un refredat i no m’agraden els refredats a mi.

En Mitjonet s’allunyà del cau i es va posar a cridar:

-Pollet, pollet!, on ets?

-Piu, piu, piu!

-Això no és cap adreça, pollet!

-Piu, piu, piu!

-Ah, ja et veig!

Era veritat, no massa lluny s’albirava una mena de cosa de color rovell d’ou amb un petit bec rosat, que jeia amuntegada entre les herbes.

-Ja vaig, pollet, ja vaig, no passis pas por, aquí tens en Mitjonet que et farà de mainadera!

-Piu, piu, piu!

-Sí, això mateix, piu, piu!

El ratolí se’l va apropar i llavors va aparèixer la senyora de Pollastre tota esglaiada i escatainant sorollosament:

-Co, co, co!!!... On ets, fill meu, el meu estimat fillet més petit?

-Aquí, aquí, senyora de Pollastre, el seu fillet és aquí, està bé, no li passa res, tret de la por que duu a sobre!  

-Ai, quina alegria més gran, el meu Groguet retrobat a la fi després de tantes angúnies!... Groguet, Groguet!... Moltes mercès, ratolí, per tenir cura del meu fillet!

-De res, no es mereixen, senyora, he fet el que calia, res més.

-Ets molt, molt bondadós, ratolí, t’estic agraïda de debò!

I la senyora de Pollastre va aixoplugar sota les ales al Groguet per escalfar-lo.

Segueix...