2 La senyora de Pollastre

Caminant, al migdia es va aturar molt cansat, per fer un mos i després potser una mica de becaina, perquè la darrera nit no havia aclucat l’ull de tan nerviós com estava. Va rossegar una arrel dolça que portava a la bossa i la meitat d’una ametlla, i en acabat volgué jeure sota l’ombra d’una planta molt maca. Fent servir de coixinera una clofolla buida d’aglà que sobresortia mig enterrada sota la brossa, anava a tancar las parpelles quan de sobte una veu ronca que semblava refredada, li digué a cau d’orella:

-Què fas tot sol per aquí, ratolinet?

En Mitjonet, esglaiat, va fer un bot i cercà amb els ullets a qui d’aquesta manera li parlava.

Davant seu hi havia una au molt grossa mai vista abans per en Mitjonet.

-Jo... Jo... Sóc el fill gran dels senyors Cuagrisa i em dic Mitjonet, servidor de vostè...

-Co, co, co!... –va dir l’au desconeguda- Jo sóc la senyora de Pollastre.

-Piu, piu, piu!...

La conversa acabava de ser trencada per la compareixença d’una niuada de pollets tots grocs, petitons i suaus com borrissols de cotó.

-Mama, mama!... –deien escridassant.

-Què voleu, fills? –va preguntar tota cofoia la senyora de Pollastre, perquè, veritablement, els seus fillets eren d’allò més bonic.

-Qui és aquest? –piularen tafaners.

-Un ratolí, que es diu Mitjonet, i que molt em sembla que no sap on ha anat a caure.

-I on he anat ha caure? –volgué saber en Mitjonet una mica esverat perquè no veia al seu entorn res que pogués ser dolent per ell.

-Co, co, co! –escatainà la senyora de Pollastre fent-se la que ho sap tot de la vida- A aquesta masia, petitò, hi ha un personatge que es diu Bigotis i a qui li agraden molt els ratolins...

-Oh, que bé, així doncs serem amics! –la va interrompre d’allò més content en Mitjonet.

-No siguis babau, ratolí, si li agraden és per cruspir-se’ls! –va afegir la senyora de Pollastre una mica empipada pel bon cor d’en Mitjonet, que per ella no era res més que ximpleria -Bigotis és un gat.

-Un gat? –va repetir esfereït en Mitjonet.

-Això mateix, un gat... No em diguis ara que no saps què es un gat!

-Mai he vist cap, però el pare i la mare ja m’havien assabentat que els gats són uns monstres molt grans amb ullals com branques d’arbre.

-Sí, una mena de cosa semblant. D’on vens que mai has vist un gat?

-De casa meva, al bosc, a prop dels Turons de la Farigola. He sortit per veure món i aprendre a fer-me un ratolí de bé, jo.

La senyora de Pollastre pensà:

-“Poc món veuràs tu com Bigotis t’enxampi” -i afegí en veu alta:- M’agrades Mitjonet, però serà millor que toquis el dos ara mateix si no vols conèixer en Bigotis.

-Li faré cas, senyora de Pollastre, però abans d’anar-me’n, em podria dir quina és la direcció més adient per no ensopegar amb el gat? No conec aquestes terres jo.

De sobte, i com que eren els darrers dies de la primavera, es va posar a ploure a bots i barrals, i la senyora de Pollastre i la seva niuada es varen fer fonedisses amb molt d’ enrenou deixant tot solet al pobrissó d’en Mitjonet.

Segueix...