18 Els desnonats

Com que Petita garsa i Garsa petita el visitaven sovint, i més ara amb l’enrenou dels refugiats, aviat l’operació de salvament va estar engegada tot just els ocells s’assabentaren del que passava amb els parents d’en Mitjonet.

-Això està fet, anem! –digueren alhora i aquesta vegada no es barallaren com quan en Mitjonet marxà amb ells, potser perquè ara no hi havia pas temps per ximpleries.

El senyor Farinetes, l’Eixerit i la Rosella li digueren adéu fent el cor valent i la Rosella li va donar un petonet i tot, cosa que enrojolí en Mitjonet fins les orelles.

-T’acompanyaria amb molt de gust jo, noi, però el meu deure és romandre aquí fent el que estigui al meu abast per totes aquestes bestioles que ja en tenen prou amb el que els ha caigut a sobre! –digué l’antic Rodamón abans que Petita Garsa emprengués el vol amb en Mitjonet assegut a la seva esquena.

-No es capfiqui senyor Farinetes, a l’amo el necessiten al cau del molí i ja ha fet massa per mi, vostè –va respondre en Mitjonet agraït davant de tantes demostracions d’amistat.

-Torna aviat amb la teva família que quan més serem més riurem!

-Penso fer-ho, Eixerit.

La Rosella li atansà una petita bossa plena de llaminadures per a ratolins.

-Això pels teus germanets.

En Mitjonet li anava a donar les gràcies, tot commogut pel detall, quan Petita Garsa que era de mena impacient, va cridar:

-Apa, menys romanços i toquem el dos d’una vegada!

I les dues garses amb en Mitjonet, alçaren el vol entre un aldarull d’ales i pic-pics, d’allò més sorollós, i l’indret es va anar fent petit, petit, i els animalons, incloses les bestioles desnonades pel caprici de l’home, esdevingueren com formigues al voltant del formiguer.

On anirien a viure?, pensava en Mitjonet veient, cada vegada més a prop dels núvols, els foragitats que marxaven sense nord, corrent espaordits a la recerca d’un lloc on poder viure tranquils criant en pau els seus fillets.

Prop dels núvols, el molí semblava una torrassa blanca, una mena de far amb caputxó gris fosc lluent sota el sol, i les seves aspes eren com els bigotis d’un ratolí gegant que volguessin assenyalar qualsevol adreça vers enlloc.

En Mitjonet, molt entristit veient aquella desbandada i pensant amb els seus pares i germans, es digué que calia no donar-hi més voltes al cap i que era millor no córrer abans d’hora perquè de totes totes no cal matinejar si encara no ha arribat l’alba, el que vol dir que no hi ha que amoïnar-se abans de temps perquè sempre pot haver-hi una sortida.

Garsa petita i Petita garsa volaren per tot el llarg i ample sobre els boscos del voltant i sempre era el mateix: rengleres de desplaçats avançant plens d’esglai a la corre-cuita i cap d’ells era la família Cuagrisa. Després, però, va ser pitjor, doncs cada vegada hi havia menys arbres fins que no hi va quedar cap; tots estaven tallats i uns monstres gegants que braolaven com feres –(els camions)- s’enduien els troncs i les branques amb fulles... i els nius dels ocells i els caus dels esquirols, i a terra d’altres monstres –(les excavadores)-, feien destrosses encara més grans fins que els túnels dels eriçons, dels talps, els caus dels conills, i les plantes de les que es nodrien els insectes i els cargols, ja no existien pas, i els seus habitants havien hagut de desaparèixer per sempre més, esdevinguts emigrants a la força.

I els Turons de la Farigola?, us preguntareu, doncs el mateix. Desarrelats, esqueixats, esbocinats, no hi eren ja, com si mai haguessin existit puix tot havia quedat llis com el palmell. Només restava l’antiga flaire de la farigola, un record que l’oreig s’encarregaria d’esventar de mica en mica per sobre el terra ferit i vermell.

Les garses van fer molts vols arran de sòl a qualsevulla indicació d’en Mitjonet, però, pel que sembla, allà no hi havia cap rastre del senyor Cuagrisa i família.

En una d’aquelles tantes vegades, en Mitjonet es va creure que veia un conegut i el va cridar:

-Maduixa, Maduixa!, ets tu?

No, pobre ratolí!, no es tractava del seu amic Maduixa, doncs era un altre eriçó.

En Mitjonet es trobava al límit de les seves forces i a punt d’engegar-ho tot a córrer, quan es va recordar del poble on va anar-hi per error, vivint la seva primera aventura, i com que per les rodalies hi havia un poblet que se l’assemblava demanà als seus amics que el portessin...

Potser, potser... Oi, Mitjonet que l’esperança és l’últim que es perd?

Segueix...