17 El daltabaix

En Mitjonet estava desolat, neguitós i entristit pel que acabava d’escoltar; si els pares no eren als Turons de la Farigola, què volia dir això? Anaven perduts pels viaranys, o...?

Pobre ratolí, tan bon minyó com era ell, sempre pensant amb la família i amoïnant-se per l’esdevenidor de la nissaga dels Cuagrisa, i ara qui sap per on pararien tots plegats!

L’Eixerit li va donar uns cops encoratjadors a l’esquena.

-No t’ho prenguis així, Mitjonet, es deuen trobar tots bé, pot ser ara estan caminant massa allunyats d’aquests indrets...

L’arribada de la Rosella que portava dues cistelles amb queviures pels desplaçats, el va interrompre, i la seva germana veient les cares llargues que feien els ratolins, va volgué saber el motiu pel qual en Mitjonet semblava a punt de plorar i l’Eixerit no li treia l’ull de sobre.

-Quina cosa us han dit que sembla que aneu d’enterrament?

-Els homes tallen els boscos per fer un camp de golf –va dir l’Eixerit.

-Un camp de quina cosa? –preguntà sorpresa la Rosella.

-De golf –afegí en Mitjonet tot moix.

-Què és això de “golf”?

-Un joc.

-Un joc?... Quina bestiesa!... I per què juguen a aquestes coses tan ximples els homes?

-No ho sabem, el meu pare deia que els homes no són bons, que es creuen els Reis de la Creació i que són uns babaus fatxendes...

-Doncs l’amo del molí és un home, i no és pas dolent ell; mai ha ficat el nas al nostre cau i ens deixa viure tranquil·lament sense gats ni rateres, i fer la nostra des dels temps del senyor Enfarinat, saps? –va defensar la Rosella.

En Mitjonet recordà llavors la nena rossa de grans ulls marrons, de nom Ariadna, i que el va treure del parany on l’havien ficat les tres rates, i va pensar que, potser, potser, no tots els homes eren dolents... malgrat ho semblessin de vegades. Es veu que n’hi havia de bons i de dolents, els dolents, però, devien ser nombrosos perquè anaven a la seva i ningú els cridava a l’ordre o si se’ls cridava, ells feien com si estiguessin sords i au, cap endavant!, menyspreant als que volen viure tranquils i fruir, sense ensurts, de l’estiu, de la tardor, de la primavera, i de l’hivern malgrat el fred; calentons aleshores a casa seva sota terra amb la família al voltant i el rebost ple de menjar si eren ratolins, talps, eriçons, conills, o esquirols -dels quals tothom sap que viuen dintre dels troncs dels arbres-, i si es tractava d’ocells passavolants, doncs el mateix, perquè cada any tornen amb el bon temps als seus nius de sempre.  

Allò eren altres cabòries però; ara per ara, el més urgent era la sort que podien córrer els seus familiars, llavors en Mitjonet, tot seguit va exposar a la seva amigueta, les raons que el portaven de cap:

-I ha més coses, Rosella, i el pitjor de tot és que han començat a tallar el bosc dels Turons de la Farigola on vivien els meus pares i ja no hi són ells, s’han anat, ens ha dit un esquirol...

La Rosella, que tenia molt bon cor, es va entendrir.

-Això no pot ser, s’haurà de fer alguna cosa!

-Quina cosa?, ni tan sols sabem per on paren... Ai, he estat badant jo, els tenia que haver anat a buscar ja fa temps i amb la dèria de què la casa estigués en condicions per a rebre’ls, he fet massa tard!

La Rosella va deixar els cistells al terra i es va seure a una pedreta, consirosa. De sobte alçà el caparró i diu tota cofoia:

-Ja tinc la solució Mitjonet!

-Sí?

-Sí, crida als teus amics, els germans Garsa, i marxa amb ells a buscar a la teva família!

En Mitjonet va canviar el posat en un tres i no res i es donà un cop al front, tot joiós.

-Renoi, com no se m’havia acudit abans? Garsa petita i Patita garsa, els meus amics, tens tota la raó, Rosella, aniré buscar els pares i els germanets amb ells!

L’Eixerit no estava tan convençut.

-Com ho fareu?

En Mitjonet, que donava bots d’alegria, li respongué:

-Allà on veiem rengleres de bestioles fugint, baixarem i preguntarem; el meu pare, el senyor Cuagrisa és molt conegut arreu dels Turons de la Farigola!

I en Mitjonet va recordar al seu amic l’eriçó Maduixa, el qual havia parlat dels seus pares i al senyor Cargol, que coneixia de sentir anomenar al cap de la família Cuagrisa, i ple d’esperances es digué que aviat trobaria als seus i es va prometre que mai més, mai més, es separarien.

Segueix...