16 Nous amics

I és clar que podia ser moliner, i a més a més un bon moliner perquè en tot el que feia en Mitjonet posava la millor voluntat del món!, recordeu que va fer de mainadera amb els fills de la senyora Garsa i el senyor Garsa i ho va fer tan bé que Petita garsa i Garsa petita no l’havien oblidat mai i se l’estimaven, després li tocà ser pescador i fou dels millors, i ara fent de moliner treballava de valent perquè volia correspondre l’acollida que li havien fet al cau del molí puix s’hi estava tan bé allí que pensava cridar més endavant als seus pares i germans petits perquè vinguessin a viure amb ell. Ho havia esmentat al senyor Farinetes i el patriarca digué llavors que li semblava molt adient, que quan més foren, millor, atès que hi havia feina per a tothom. Doncs en Mitjonet, llevat de treballar recollint blat, s’estava fent un cau molt bonic per rebre a laseva família.

Un dia la Rosella li preguntà com pensava anar a buscar als seus pares i germans als Turons de la Farigola, i ell li va respondre que ja havia parlat amb Petita garsa i Garsa petita per la qüestió del transport i que no calia tenir mal de caps perquè tot estava enllestit i tan sols s’havia de dir l’hora i el dia i res més.

El que no li digué a la Rosella és que Garsa petita i Petita garsa, de tan i tan anar voltant per sobre els boscos havien descobert el cau del ratolins pescadors i es varen oferir per tornar-lo al lloc que ells deien “casa seva”. I en Mitjonet havia arrufat el musell i refusà la invitació perquè amb els Farinetes es trobava d’allò més bé. Ara comprenia que l’aventurer Rodamón s’hagués quedat a viure per sempre a prop del molí.

Tanmateix, i com que es tractava d’un ratolí gens desagraït, va enviar una carta per a en Branquilló i la resta de pescadors -mitjançant els serveis dels germans garsa és clar-, dient-lis  que era al cau dels ratolins moliners, que estava bé i que havia trobat en Rodamón sa i estalvi i patriarca del mateix cau. I la resposta, en arribar, va omplir de goig en Mitjonet i també al senyor Farinetes, el qual, tot i malgrat la seva edat i experiència, doncs no deixava d’haver estat un antic aventurer, va començar a fer projectes sobre una relació comercial entre els ratolins pescadors i els ratolins moliners bescanviant peixos per blat i amb el pont aeri de Petita garsa i Garsa petita, negoci que el clan Farinetes –en Mitjonet inclòs-, va trobar el que es diu d’allò més adient i així tothom satisfet.

Sí, tot era molt bonic, però, em sap greu dir-ho, no sempre les coses marxen com deurien ser, als contes, i aquest no s’escaparà del seu destí.

I què va succeir? Doncs un capvespre, les darreres setmanes de l’estiu, van començar a aparèixer bestioles mortes de por que fugien de qui sap quin perill sense nom. Les primeres en arribar tremolaven, menjaven i se n’anaven corrent després d’haver agafat forces i a les preguntes dels ratolins moliners, els deien quequejant:

-Ane... ne...neu-vos-en... de... de... segui... gui... da... Per... per...què..., e...e...ells... vin...vin...dran...

-Qui son ells? –volgué saber el senyor Farinetes, i les bestioles cridaven espaordides, estiregassant-se dels bigotis i fugien a corre-cuita per allunyar-se més encara.

Molt amoïnats, en Mitjonet i l’Eixerit, que era un dels fills del senyor Farinetes, varen parlar amb un esquirol que tenia mal a una pota i no podia córrer com els altres, i a la fi varen treure l’aigua clara.

El que passava era que lluny, no massa però, l’home s’havia posat a tallar arbres i més arbres per fer-ne un camp de golf.

-Què es un camp de golf? –preguntaren alhora en Mitjonet i l’Eixerit.  

-Doncs... Doncs un camp de golf! –respongué l’esquirol una mica empipat perquè no sabia ben bé què era una cosa tan estranya.

-El golf és com el blat i es menja, potser? –interrogà en Mitjonet.

En aquell mateix moment una oreneta que volava per l’indret, escoltant el que deien els ratolins i l’esquirol, respongué tota set ciències ella:

-El golf és un joc.

-Un joc?

-Sí, un joc.

-I per un joc talen els arbres i desnonen a les bestioles?

-L’home fa aquestes coses sovint... Es creu que és molt intel·ligent ell i fa i desfà al seu caprici. No pensa amb els boscos i menys amb els que hi viuen dins.

-Per què?

-Perquè ho vol així i adéu que tinc pressa!

-Escolta, escolta! –cridà en Mitjonet de sobte angoixat per un dubte terrible.

-Digues!

-Saps si estan tallant el bosc a prop dels Turons de la Farigola?

-Aquest ha estat un dels primers.

-Oh!

-Sí, “oh!”, ja pots ben dir-ho... Adéu-siau!

Assabentant-se de la notícia, en Mitjonet es va quedar com aquell que ha rebut un cop al cap i no sap ni qui és ni on es troba.

-Què tens família als Turons de la Farigola, potser ? –va volgué saber l’esquirol.

-Sí, els meus pares, els germans... Has sentit a parlar del senyor Cuagrisa?, és el meu pare.

-En Cuagrisa?... Deixa’m pensar... Sí, sí, n’he sentit parlar.

-I?... –va interrompre en Mitjonet amb l’ànima en un fil.

-Tinc entès que se’n varen anar de seguida que l’home va aparèixer...

-Cap a on, cap a on?

-Això no ho sé ratolí.

I l’esquirol no va afegir res més anant-se a poc a poc arrossegant la seva pota malalta i les seves pors.

Segueix...