15 Els ratolins moliners

Planejant sobre el molí, en Mitjonet albirà nombrosos ratolins que anaven d’un lloc a un altre enfeinats portant cadascú tres grans de blat al mateix temps, l’un agafat amb la cua, el segon entre les potes davanteres i el tercer amb les dents.

-Renoi, quina dèria! No podrien millor dur el blat de gra en gra? Cap els empaita!

-No s’ho pensi –li va dir Petita garsa-, no fan més que seguir les ordres del senyor Farinetes, que és molt savi ell.

-I tant –afegí Garsa petita-; el senyor Farinetes vol tenir els graners ben plens per si el mal temps arriba abans d’hora, que al dia d’avui mai se sap amb aquest clima esbojarrat.

-Sí que n’és de previsor el senyor Farinetes! –digué admirat Mitjonet- Em recorda el meu pare.

Les garses aterraren a prop del molí acomiadant-se del seu amic i antiga mainadera.

-Tornarem qualsevol dia d’aquests a veure com marxa tot, senyor Mitjonet, i ja sap, aquí ens té pel que vostè vulgui manar.

-Agraït nois, de debò.

-Fins aviat!

-Fins un altre!

-Adéu-siau!

I Petita garsa i Garsa petita marxaren volant.

En Mitjonet es va apropar al molí per un caminet estret que devien haver fet els ratolins moliners pujant i baixant sovint, i quan arribà al pla va saludar els altres rosegadors dient en veu molt alta per a que l’escoltessin tots els que no eren al cau:

-Bon dia, em dic Mitjonet i vinc de molt lluny jo!

Com que els ratolins moliners eren d’allò més sociable, aviat l’envoltaren contents de veure un foraster que segur els faria cinc cèntims de les seves aventures, perquè hem de tenir en compte que les bestioles com que viuen sense televisió ni Internet, sempre són a l’aguait de qualsevol novetat, i per això als viatgers mai els manca una bona acollida.

-Vaig a buscar al pare! –va fer una ratolineta molt maca que duia una rosella al cap, i un altre ratolí li va explicar a en Mitjonet:

-El pare és el patriarca del cau del molí i ella és la nostra germana petita, la Rosella...

-Com la flor?

-Això mateix, li agraden tant les roselles que ja fa temps que no la cridem per cap altre nom.  

-El vostre pare és el senyor Farinetes, potser?

-Òndia, mai hagués pensat que el pare fos tan conegut fora del molí! Perquè vens de molt lluny tu, oi?

-De molt lluny riu amunt, del cau dels ratolins pescadors.

L’altre se’l va mirar com si aquelles paraules li haguessin portat records oblidats, i després xiulà.

-Fiiiiiu! Sí que vens de lluny, noi! O sigui que ests un pescador tu... I què fas terra endins?

-És una història molt llarga... –començà a fer en Mitjonet quan l’arribada del senyor Farinetes amb la petita Rosella, el va interrompre.

-Vejam, vejam, un de nou al cau dels moliners! –va dir el patriarca ratolí, que era un animaló rodanxó i de tarannà bonàs –T’has perdut donant voltes o has vingut a fer fortuna per aquestes terres?

-Ni una cosa ni l’altre, el riu se m’emportà la barqueta i...

El senyor Farinetes va fer una ganyota molt estranya, com si de sobte s’hagués trasbalsat molt i estigués a punt de plorar d’emoció.

-Què vens del cau dels ratolins pescadors?

-Sí senyor Farinetes, això mateix.

Tots el seus fills el varen mirar preocupats i la petita Rosella li va estrènyer la mà.

-El cau dels ratolins pescadors... –va dir somniador el patriarca- Saps noi?, quan era com tu jo, fa molt i molt de temps, vivia al cau dels ratolins pescadors i un dia se’m va acudir deixar-ho tot, cau, pares, amics, per anar a descobrir terres llunyanes... Arribada l’hora dels adéus em vaig acomiadar de tothom triomfalment i apa!, a l’aventura envers un lloc sense parió, meravellós... i, per tant, doncs, inexistent... Bestieses d’un capsigrany somnia truites que tot just es pensava que per la vida s’ha d’anar com el que marxa a buscar bolets al bosc... Llavors va esclatar una tempesta i començà a ploure i caure llampecs i el soroll dels trons ensordien i el riu va endur-se la meva barca i amb la barca en Rodamón i els seus somnis massa grans per ell... I mai més he pogut tornar...

En Mitjonet se’l mirava bocabadat, vet aquí que el senyor Farinetes era el mític Rodamón!

-Senyor –va dir tremolant com una fulla pel descobriment que acabava de fer-, estic, veritablement, davant del llegendari aventurer conegut com Rodamón?

Cap dels presents no gosava dir res que tallés la paraula a en Mitjonet o al patriarca.

-Rodamón!... Quin nom més llunyà, petit, molt llunyà... Rodamón va desaparèixer fa tota una vida... quan va salvar-se nedant, trepitjant la riba i trobant, després de caminar i caminar, tot esparracat i mort de fam i de set, el molí, aquest mateix molí vell que veus darrera meu... Aleshores el ratolí moliner era el senyor Enfarinat que va acollir-me com un pare... i aquí em vaig quedar, i ara arribes tu, com jo fa tants anys... Fills meus –els va dir amb solemnitat-, aquest és un gran moment per tots nosaltres!... Com et dius, noi?

-Em dic Mitjonet.

-Bé doncs, Mitjonet, si vols aquesta serà la teva llar i els meus fills els teus germans, què et sembla?

En Mitjonet va mirar de reüll la Rosella i posant-se vermell, digué:

-Em sembla molt bé; si he estat pescador també puc ser moliner, oi que sí?

Segueix...