14 Petita garsa i Garsa petita

Com que, quan es tenen quatre potes, a terra ferma les coses es veuen millor que enmig de l’aigua, doncs els rosegadors no són pas peixos, en Mitjonet va recobrar el bon humor i es disposà a caminar fins que arribés a qualsevol lloc que tingués bestioles i aquestes li pogueren donar raó del cau dels ratolins pescadors, perquè, a la fi, algú n’hauria sentit a parlar. 

Va començar amb molt d’entusiasme i puix que els ratolins no porten rellotge, passada una estona massa llarga si hem de mesurar-la pel seu cansament, va aturar-se, desorientat perquè allà no hi havia cap animaló a la vista; semblava un bosc buit de tota presència viva, ni germans de raça, ni cosins ni d’altres, llangardaixos, sargantanes o coses semblants, ni papallones, ni libèl·lules, també dites espiadimonis, a qui transmetre encàrrecs, ni ocells, res de res. Quina mena de bosc era aquell?

De sobte, dues ombres que semblaven núvols grans, varen planejar a sobre del seu caparró.

-Pic-pic! –digueren, i com que els núvols no parlen, en Mitjonet es va quedar garratibat de la por, i més encara quan els “núvols” aterraren al seu costat.

-Pic-pic!

-Pic-pic!

En Mitjonet es trobà al bell mig d’un parell de garses jovenetes i amb cara d’entremaliades.

-Ho...

-... la,...

-... sen...

-... yor...

-... Mit...

-... jo...

-... net...

El ratolí, primer sorprès i després alleujat, va cridar d’alegria:

-Petita garsa, Garsa petita! De debò sou vosaltres? No m’ho puc creure! Déu n’hi do, com heu crescut!

-Pic-pic!

-Pic-pic!

-Pic-pic! –va repetir Mitjonet rient molt content.

-Qué fa per aquí,...

-...senyor Mitjonet?

-Doncs no ho sé nois, vaig buscant el cau dels ratolins pescadors, perquè m’he adormit a la barca i la corrent del riu se m’ha emportat encara no sé on...

-Els ratolins pescadors?

-N’heu sentit a parlar?

-Fa molt temps, al pare, quan el va portar a vostè amb ells, te’n recordes Petita garsa?

-I tant, Garsa petita!

-Llavors, vosaltres no sabeu...

-No.

-No.

-Sí que la hem feta bona! És massa lluny el niu dels vostres pares?

-Sí, molt lluny, ens hem independitzat nosaltres, sap, senyor Mitjonet?

-Me n’alegro molt...

-Gràcies!

-Gràcies!

-De res.

En Mitjonet se’ls va mirar sense saber què més afegir i aleshores Petita garsa va dir de sobte:

-Si el que busca son ratolins aquí a prop hi ha un cau, no són pescadors però, són moliners.

-Moliners?

-Sí –afegí Garsa petita-, hi ha un vell molí ple de ratolins molt enfeinats recollint el blat que vessa dels sacs. Són molt rics aquests ratolins, es tracta d’una família de rosegadors d’allò més respectable i el pare es diu senyor Farinetes. 

En Mitjonet va recobrar una altra vegada l’esperança.

-Heu dit que són a prop? On?

-A un parell de batecs d’ales.

-I això què és per un ratolí?

Les dues garses varen posar cara de qui no sap què respondre.

-No ho...

-... sabem.

-No som pas...

-... ratolins nosaltres.

Per sort en Mitjonet era un rosegador molt llest.

-Bé doncs, si no us sap greu, per què no em porta un dels dos a coll al cau dels ratolins moliners?

-Sí, jo mateix! –va dir cridaner Garsa petita.

-Jo mateix, sí! –va dir Petita garsa sorollós.

I tot dos alhora feien bategar les ales com ventalls.

A la fi es varen posar d’acord els tres i el camí cap on vivien els ratolins moliners ho va fer en Mitjonet en dues tongades, la primera assegut a l’esquena de Petita garsa i la segona assegut a l’esquena de Garsa petita, i així no hagué més picabaralles entre els germans.

Segueix...