13 La libèl·lula Cristal·lina

En Mitjonet es va posar a plorar desconsoladament, adéu per sempre Branquilló, senyor Orelles, amics, mai més els tornaria a veure! I el pitjor era que ells es pensarien que en Mitjonet s’havia anat pel seu gust per l’aventura, i que era un ingrat que anava a la seva oblidant als bons companys! El cau dels ratolins pescadors ja tenia un altre nom que afegir a la seva història, desprès d’en Rodamón, en Mitjonet, el ratolí que va venir de terra enllà a les espatlles d’una garsa... i que se’n va anar no se sap on, emportat per la corrent de l’aigua, un xafogós dia d’estiu. 

De sobte, en Mitjonet es va quedar sense llàgrimes i tot esglaiat al descobrir uns ulls rodons i molt grans que, amb qui sap quines intencions, el miraven fixos sobresortint de l’aigua com dos pedres relluents.

El ratolí estava tan esverat que no se’n va adonar que es tractava dels ulls d’una granota que anava nedant pel riu, i que, a més a més, era d’allò més tafanera.

-Hola, ratolí! –va dir la granota aixecant tot el cap de l’aigua, en bon moment perquè sinó en Mitjonet pateix un atac de cor.

–Què fas per aquí? Tu ets un dels ratolins pescadors, oi?

En Mitjonet es va posar molt content.

-Coneix als meus companys vostè?

-Mai els he vist.

-Aleshores?

-M’ho han explicat els ocells que volen per terres llunyanes.

Al pobre d’en Mitjonet se’l va encongir l’ànim un altre vegada.

-Quin lloc és aquest, senyora Granota?

La granota, que no era el que es diu molt intel·ligent i a més i a més no tenia gaire paciència, es va empipar.

-Quin lloc vols que sigui, ratolí!, que no tens ulls a sobre el nas, potser?... Això és el riu i tu has vingut amb una barca, no?, doncs ja està tot dit... Apa, adéu, que tinc pressa!    

I es va fer fonedissa capbussant-se aigua avall.

En Mitjonet es va quedar de pasta de moniato davant d’aquell comportament tan groller. Mala cosa era estar perdut sense saber on es trobava, i pitjor encara que sí qui podia donar resposta no ho feia. De totes maneres, el que havia quedat ben clar és que el cau dels ratolins pescadors era massa lluny i que mai podria tornar, perquè la corrent del riu anava avall, avall, amb molta suavitat i sense aturar-se per res. Si hagués estat en Branquilló, tots dos haurien pogut remar contra corrent fins arribar a la ribera i amarrar la barqueta a una tija, i després... Desprès què? Amb o sense Branquilló, tant s’hi feia, perquè igual haurien estat ben perduts.

Una libèl·lula va passar volant per sobre el cap d’en Mitjonet.

-Ei, tu! –li va cridar el ratolí- Atansa’t, fes-me el favor!

La libèl·lula va donar marxa enrera fent un giravolt.

-Què vols?

-Ajuda per amarrar la barca.

-Com ho puc fer? –volgué saber l’animaló que no era un mal educat com la granota.

-Doncs jo et dono aquest cordill i tu l’enganxes ben fort a la tija de més enllà, la veus?

-Sí, la veig... Ara mateix ho faré.

I ho va fer.

Amarrada la barqueta en un tres i no res, va ser cosa de bufar i fer ampolles que en Mitjonet estigués de seguida a terra ferma desfent-se en demostracions d’agraïment. La libèl·lula, però, no va donar cap importància a la seva ajuda.

-De res, de res, qualsevol hauria fet el mateix.

-No t’ho pensis, i per això t’estic molt agraït!... Què podria fer per tu jo?

La libèl·lula es posà a rumiar.

-No se m’ acut...

-Vols que et faci qualsevol encàrrec?

-Mmmm... Doncs sí, ves per on!, si ensopegues una altra libèl·lula li dius que la Cristal·lina, que sóc jo, trigarà una mica en arribar a la festa...

-Oh, si és per culpa meva em sap molt greu!    

-No, no, ratolí, no és pas per tu, ja anava enrederida jo, perquè, saps?, m’he entretingut parlant amb una abella, sortosament (pel que veig), o sigui...

En Mitjonet va fer una rialla.

-Així esta bé doncs... Et dono la meva paraula de què faré l’encàrrec... A reveure i moltes gràcies!

-A reveure company!

El ratolí es va quedar tot solet una altra vegada, més ara ja no tenia por ni estava trist; havia pogut sortir del riu i si bé la granota no havia estat molt amable amb ell, la libèl·lula sí. Això volia dir que en aquest món hi ha de tot i que ningú ha de plorar i sentir-se abandonat perquè sempre existeix l’esperança de que les coses es poden arranjar.

Segueix...