12 Riu avall

Puix que en Mitjonet era un ratolí d’allò més eixerit aviat es va integrar a la comunitat i amb en Branquilló de mestre aprengué de seguida tots els misteris de la pesca. Compartia casa, una casa molt petita, amb el seu nou amic, i es passaven el dia pescant i fent bromes de bon humor perquè tots dos eren joves i plens de projectes i d’il·lusions.

En Orelles, el vell ratolí que va conèixer en Rodamón, li digué un capvespre quan tornaven de la feina amb les cistelles plenes:

-T’agrada estar entre nosaltres, Mitjonet?

-I tant! –va respondre el ratolí– Aquí visc feliç, tothom és molt simpàtic amb mi i he fet molts amics, només trobo a faltar els pares i els meus germanets.

-Quan t’hagis establert definitivament, és a dir, quan tinguis la teva pròpia família, els vas a veure i t’els portes cap aquí. Potser els agradaria canviar el bosc pel riu, ho havies pensat això?

En Mitjonet s’ho va rumiar una estona.

-No, no ho havia pensat, que els agradés canviar de cau... I no ho crec, la veritat, el meu pare és molt tradicional, ha viscut tota la seva vida al bosc, terra en dins, a prop dels Turons de la Farigola, i penso que la vora del riu no seria un lloc adient per ell.

     

-A tu t’agrada, però.

-A mi sí.

-I penses establir-te?

En Mitjonet va tornar a rumiar abans de respondre.

-Voldria més endavant. M’agradaria fer uns quants tombs pel món abans.

El vell ratolí va moure el cap amb resignació.

-Ja m’ho esperava, ja m’ho esperava –i dient això es va allunyar tot entristit. De sobte girant-se digué:

-Vés en compte, Mitjonet.

-En compte? –va repetir el ratolí i en Branquilló que anava al seu costat, li aclarí el consell:

-Vol dir que t’ho pensis bé abans de fer res. Sempre té al cap en Rodamón i la seva esbojarrada aventura.

-No vull descobrir països jo –va protestar en Mitjonet una mica dolgut– només veure una mica de món abans d’establir una família com fa tothom!... Això no és pas dolent em penso.

-No, no ho és, però com t’ha dit el senyor Orelles, vés en compte Mitjonet, que ara vius molt bé, doncs no ho llencis tot per la borda.

En Mitjonet va arrufar les celles una mica empipat.

Era veritat que vivia d’allò més bé i content al cau dels ratolins pescadors i que no pensava engegar-ho tot a dida com si s’hagués begut l’enteniment, però l’aventura el cridava perquè era jovenet i encara li faltava experiència, tanmateix era un ratolí assenyat ell i no faria qualsevol bestiesa per caprici.

Les coses rutllarien d’una altra manera però, sense que en Mitjonet tingués art ni part i tot esdevindria de sobte com mai hagués pensat el nostre ratolí... ni nosaltres tampoc.

Un bon dia que feia molta calda perquè ja havia arribat l’estiu, en Mitjonet, que anava sol a la seva barqueta, va caure adormit mentre esperava que els peixos mosseguessin l’ham, i quan es despertà, la barqueta, a la deriva, havia anat tan lluny, tan lluny, que en Mitjonet es va adonar que no coneixia aquells indrets. Aleshores li agafà molta por i es va posar a cridar demanant ajuda.

-Ei, Branquilló, senyor Orelles, companys!... Companys, on esteu?

Però no hi hagué cap resposta, semblava que estigués a la fi del món. Una oreneta que passava per allà volant li va dir:

-Bon viatge, amic! –i desaparegué entremig dels arbres.

Ai pobre Mitjonet, solet i perdut al riu!, on aniria ell ara emportat per l’aigua que corria suaument corrent avall?

Les papallones volaven, i les llagostes, amagades sota les fulles, cantaven sense donar senyals de cansament, cada vegada feia més i més xafogor i dins del bosc s’escoltaven sorolls que donaven esgarrifances, sobretot perquè no hi havia a prop un cau amic que li pogués donar amagatall... I encara era de dia, que quan arribés la nit ja havíem begut oli!

Segueix...