11 El cau dels ratolins pescadors
El
primer en veure’l va ser un enfeinat
ratolí pescador que estava amarrant la seva embarcació a una tija
-Bon
dia! –digué en Mitjonet molt educat.
-Bon
dia! –li respongué l’altre amb un somriure –D’on surts?
-De
terres molt llunyanes.
-T’has
perdut?
-No,
no, estic aquí expressament!, he vingut per establir-me, si accepteu
un membre més a la gran família del vostre cau... Tinc moltes ganes
de ser pescador jo, saps?
-Has
feinejat al riu cap vegada?
-Mai,
però puc aprendre de seguida si m’ensenyeu!
-T’agrada
l’aventura, doncs?
-M’agrada conèixer món i aprendre moltes coses com van fer el meu pare, l’avi
i el rebesavi quan varen deixar la llar dels seus.
-Això
que dius és assenyat, cal viure i aprendre
per esdevenir un ratolí de bé. Jo em dic Branquilló, i tu?
-Mitjonet.
-Benvingut
al cau del riu, Mitjonet!... Vine, que et presentaré els altres companys.
I
en Mitjonet, molt content, va seguir el
seu nou amic.
El
nostre heroi va ser presentat de seguida a la resta,
que li varen donar un calorós acolliment i, convidant-lo tot seguit
a dinar amb ells, li demanaren que els contés les seves aventures,
doncs pensaven que era un ratolí molt agosarat i decidit per haver
arribat tan lluny de casa seva per conèixer món, i això no es veia
cada dia!
En
Mitjonet els va explicar amb molt de gust, tota la seva història i els ratolins pescadors es feien creus escoltant-lo
bocabadats, perquè mai havien sentit d’un ratolí que volés assegut a l’esquena d’un au, es digués garsa o qualsevol
altre nom.
-Ets
molt valent, noi! –li va dir en Branquilló.
-No
ho crec, he fet via, res més.
Un
altre ratolí, el més gran de tots i que es deia Orelles, va afegir:
-Em
recordes en Rodamón.
-Rodamón?
-Sí.
Era un ratolí més o menys de la meva edat
quan tots dos érem jovenets, company d’entremaliadures, saps?
Molt bon ratolí però, tu me’l recordes perquè t’agrada anar d’un lloc
a un altre i conèixer terres i bestioles igual que en Rodamón... Era
el millor pescador de la contrada fins que un dia va decidir que volia
navegar per la cursa del riu a la recerca d’aventures i descobriments...
Somniava amb arribar a un lloc meravellós on els ratolins poguessin
viure sense treballar i mengessin de tot el més bo sols amb estendre
la pota... Quina ximpleria!... De tots els somnis que li creuaren
pel caparró, i n’havia tingut per donar i vendre, era el més inversemblant,
perquè un lloc així no existeix.
-No?
–va preguntar en Mitjonet enlluernat.
-No,
i és clar que no! – cridà el ratolí
vell espantat per la llum encesa de sobte al fons del ullets d’en
Mitjonet– No siguis somnia truites, noi, i sàpigues que en Rodamón
se’n va anar i mai més l’hem tornat a veure.
En
Branquilló intervingué greument:
-Encara
no havia nascut, jo.
-Què
li va passar a en Rodamón?
-Això
no ho sabrem mai de la vida... Després que ell es va allunyar pel
riu dient adéu a tothom molt content, no hem pogut saber res més...
Un
altre ratolí no tan vell com el senyor Orelles, digué:
-Èrem
a la primavera llavors i recordo que aquell mateix dia va esclatar
un gran xàfec amb molt de trons i llamps i no vàrem poder sortir a
pescar, i passat això, el riu va créixer i tinguérem que córrer per
enfilar-nos als turons...
-A
més a més el cau es va inundar –va interrompre un altre ratolí massa
jove per haver viscut tot allò-. M’ho varen explicar els avis –afegí
amb timidesa.
-Sí,
i no es van ofegar tots de miracle, perquè les mares i les àvies,
els petits i els malalts, havien fugit corre-cuita amb temps.
-Quina
por! –va dir en Mitjonet tot trasbalsat.
-De debò, de debò.
-Pobre
Rodamón!
-Sí
noi, pobre Rodamón.
Tots
es varen quedar muts i melangiosos i no tornaren a parlar d’en Rodamón
ni d’aquell dia ni els altres que vingueren. Era un record
massa trist i ja havia fet la seva tasca d’ensenyar al nou
vingut que no és aconsellable encaparrar-se
en projectes irreflexius ni anar a la babalà per arreu.
Segueix...