11 El cau dels ratolins pescadors

El primer en veure’l va ser un enfeinat ratolí pescador que estava amarrant la seva embarcació a una tija

-Bon dia! –digué en Mitjonet molt educat.

-Bon dia! –li respongué l’altre amb un somriure –D’on surts?

-De terres molt llunyanes.

-T’has perdut?

-No, no, estic aquí expressament!, he vingut per establir-me, si accepteu un membre més a la gran família del vostre cau... Tinc moltes ganes de ser pescador jo, saps?

-Has feinejat al riu cap vegada?

-Mai, però puc aprendre de seguida si m’ensenyeu!

-T’agrada l’aventura, doncs?

-M’agrada conèixer món i aprendre moltes coses com van fer el meu pare, l’avi i el rebesavi quan varen deixar la llar dels seus.

-Això que dius és assenyat, cal viure i aprendre per esdevenir un ratolí de bé. Jo em dic Branquilló, i tu?

-Mitjonet.

-Benvingut al cau del riu, Mitjonet!... Vine, que et presentaré els altres companys.

I en Mitjonet, molt content, va seguir el seu nou amic.

El nostre heroi va ser presentat de seguida a la resta, que li varen donar un calorós acolliment i, convidant-lo tot seguit a dinar amb ells, li demanaren que els contés les seves aventures, doncs pensaven que era un ratolí molt agosarat i decidit per haver arribat tan lluny de casa seva per conèixer món, i això no es veia cada dia!

En Mitjonet els va explicar amb molt de gust, tota la seva història i els ratolins pescadors es feien creus escoltant-lo bocabadats, perquè mai havien sentit d’un ratolí que volés assegut a l’esquena d’un au, es digués garsa o qualsevol altre nom.

-Ets molt valent, noi! –li va dir en Branquilló.

-No ho crec, he fet via, res més.

Un altre ratolí, el més gran de tots i que es deia Orelles, va afegir:

-Em recordes en Rodamón.

-Rodamón?

-Sí. Era un ratolí més o menys de la meva edat quan tots dos érem jovenets, company d’entremaliadures, saps? Molt bon ratolí però, tu me’l recordes perquè t’agrada anar d’un lloc a un altre i conèixer terres i bestioles igual que en Rodamón... Era el millor pescador de la contrada fins que un dia va decidir que volia navegar per la cursa del riu a la recerca d’aventures i descobriments... Somniava amb arribar a un lloc meravellós on els ratolins poguessin viure sense treballar i mengessin de tot el més bo sols amb estendre la pota... Quina ximpleria!... De tots els somnis que li creuaren pel caparró, i n’havia tingut per donar i vendre, era el més inversemblant, perquè un lloc així no existeix.

-No? –va preguntar en Mitjonet enlluernat.

-No, i és clar que no! – cridà el ratolí vell espantat per la llum encesa de sobte al fons del ullets d’en Mitjonet– No siguis somnia truites, noi, i sàpigues que en Rodamón se’n va anar i mai més l’hem tornat a veure.

En Branquilló intervingué greument:

-Encara no havia nascut, jo.

-Què li va passar a en Rodamón?

-Això no ho sabrem mai de la vida... Després que ell es va allunyar pel riu dient adéu a tothom molt content, no hem pogut saber res més...

Un altre ratolí no tan vell com el senyor Orelles, digué:

-Èrem a la primavera llavors i recordo que aquell mateix dia va esclatar un gran xàfec amb molt de trons i llamps i no vàrem poder sortir a pescar, i passat això, el riu va créixer i tinguérem que córrer per enfilar-nos als turons...

-A més a més el cau es va inundar –va interrompre un altre ratolí massa jove per haver viscut tot allò-. M’ho varen explicar els avis –afegí amb timidesa.

-Sí, i no es van ofegar tots de miracle, perquè les mares i les àvies, els petits i els malalts, havien fugit corre-cuita amb temps.

-Quina por! –va dir en Mitjonet tot trasbalsat.

-De debò, de debò.  

 -Pobre Rodamón!

-Sí noi, pobre Rodamón.

Tots es varen quedar muts i melangiosos i no tornaren a parlar d’en Rodamón ni d’aquell dia ni els altres que vingueren. Era un record massa trist i ja havia fet la seva tasca d’ensenyar al nou vingut que no és aconsellable encaparrar-se en projectes irreflexius ni anar a la babalà per arreu.

Segueix...