L' AVI QUE NO SABÏA EXPLICAR CONTES

EL RELLOTGE PRODIGIÓS

L’avi es preguntava quina hora devia ser quan tot d’un plegat va sentir el riiiing, riiiiing! d’un rellotge despertador... Un rellotge despertador al camp, sota el sol i a l’est de la lluna? Que no solen ser als dormitoris, damunt de les tauletes de nit i al costat d’un llum petit?... Pot ser sí, però és que al País de la Infantesa, un despertador és allà on li ve de gust, encara que el lloc resulti un xic estrany. Aquell rellotge despertador era força gran i sortia col·locat damunt d’una tàpia igual que si estès posat damunt d’un prestatge.

-Bon dia, bona tarda, bona nit, avi –li va dir amb molta educació el Rellotge Despertador.

-Jo diria que és bon dia, oi? –va respondre l’avi amb cautela.

-Per a mi ho són sempre tots, l’un rera l’altre i alhora –li va explicar el Rellotge Despertador i va fer un saltiró que el va fer anar a petar als peus de l’avi.

-Ui!

-T’has fet mal? –va preguntar-li l’avi sol·lícit.

El Rellotge Despertador, rodó, niquelat, amb uns números romans preciosos, busques amb forma de sageta i una campaneta airosa, que era el que en podríem dir en propietat, la campana del despertador -quan sonava-, és clar, li va fer un somriure alhora que parpellejava.

-No, no m’he fet mal gràcies.

-Me n’alegro... Saps que ets un rellotge d’allò més estrany. No n’havia vist mai cap que tingués ulls i boca.

-Sóc un rellotge prodigiós jo, la meva marca és única al món.

-Aleshores no serveixes per fer bonic ni contes les hores?

El Rellotge Despertador es va enfadar.

-No serveixo per fer bonic i conto les hores, a més també desperto la gent al matí. Tinc pluriocupació, jo.

-Et demano disculpes, no ho he dit pas amb intenció de molestar-te, només preguntava com us ho feu els rellotges per ser els amos del Temps.

En sentir allò, el Rellotge Despertador es va posar trist.

-Sí, això és el que diuen, bé, és la nostra feina. Tothom treballa. O no?

-Uns més i uns altres menys, però sí, tots hem treballat, treballen o treballaran.

El Rellotge Despertador va riure divertit.

-Ara parles com ho he fet jo abans i m’has dit que et semblava estrany... ‘Hem treballat, treballen o treballaran’... ‘bon dia, bona tarda, bona nit’... Quina feina més avorrida!... I el pitjor de tot, ho saps? és que ningú ho aprecia i tothom s’enfada sempre amb mi, i m’acusen sense tenir raó...

-De què?

El Rellotge Despertador s’assegué damunt d’una totxana trencada.

-T’ho diré, n’hi ha que diuen que el Temps va lent, tanmateix n’hi ha d’altres per qui el Temps passa volant i amb tot això no hi ha manera de tenir ningú content... Per uns sóc un tirà que els esclavitza a poc a poc, a l’oficina, mentre esperen l’hora de plegar, per exemple, que és quan el Temps s’estanca, com tothom diu. O a l’inrevés, quan sono jo i els arranco el son i em miren de través i reneguen perquè els fa l’efecte que tot just s’acabaven d’adormir... No ho consideres molt injust? Perquè t’asseguro que jo no en tinc cap culpa. No em dedico a falsificar el Temps. Jo en sóc el comptable i és la gent qui el fa més lent i més ràpid segons li convingui...

-Em sembla que tens molta raó.

-Naturalment que sí, sempre l’he tinguda... A veure sinó. Tu tens guardada alguna queixa en contra meva?

-Jo... doncs... no ho sé... Jo... –va dir l’avi quequejant.

-No cal que siguis tan cortès. Segur que tens alguna reclamació per fer!... Au, vinga, deixa-la anar! Au, vinga! Ja no vindrà d’una!

L’avi es va gratar l’orella pensatiu. Com tothom, tenia moltes reclamacions per fer, però no gosava fer-les en veu alta, perquè també entenia el punt de vista del Rellotge Despertador.

-Bé, t’ho diré, ja que m’ho demanes. Jo una vegada vaig ser petit i el Temps va passar molt de pressa. Tant, que vaig créixer sense ni tan sols adonar-me’n i, de la mateixa manera, també em vaig fer vell inadvertidament, i després em vaig oblidar d’haver estat nen.

I aleshores el Temps es va fer llarg, molt llarg, ample i profund i jo em trobava dintre seu com si estigués dins d’una gàbia i en aquesta gàbia es va parar el rellotge...

-I tornem-hi!... Es va parar el rellotge... No val més que diguis que vas ser tu qui es va parar? Jo no em paro mai. Pensa que haver de comptar un segon porta molta feina i comptar un minut, n’hi t’ho dic, i pel que fa a comptar una hora o un dia o una setmana o un mes o un any!...

Sincerament, que la meva professió no te res per envejar!

Però l’avi no l’escoltava. Va deixar anar un sospir.

-M’agradaria ser tu... Si jo fos un rellotge, comptaria el Temps d’una altra manera i el faria llarg, molt llarg quan els esdeveniments fossin bonics, i curt, molt curt quan fossin desagradables, i aleshores no patiria ningú. Tothom seria feliç...

-Ni t’ho pensis! Ja ho comprovaries que les coses no van per aquí, tan bon punt et posessis a manipular el Temps. Fóra molt perillós i, a més, et torno a repetir que la velocitat del Temps només és a la ment de les persones. El Temps és igual per a tothom, avi, però n’hi ha que el saben aprofitar i n’hi ha que no. És així de senzill, tant si la reflexió t’agrada com si no!

L’avi va posar cara de dubte.

-Si tu ho dius.

-I és clar que ho dic, jo, I tinc tota la raó del món, però tu no t’ho creus, oi?... Molt bé, et concediré el teu desig!... Vols ser un rellotge? Doncs sigues rellotge!

I l’avi es va haver de veure convertit en rellotge. En el rellotge de l’Ajuntament d’un poble que celebrava la Festa Major, i com que la gent estava feliç, l’avi va decidir que la festa no s’acabés mai. I la va fer tan llarga, tan llarga que tothom estava de gresca i ningú no s’ocupava de res. Per això es van perdre les collites, i els animals de les masies, com que s’havien cruspit les racions de menjar i veure que els havien deixat, van començar a morir-se de gana i de set.

En observar el que passava, l’avi, convertit en rellotge d’Ajuntament, es va adonar que s’havia equivocat i va voler ser un altre tipus de rellotge. Un rellotge que alleugés el sofriment i a l’acte es va trobar convertit en el rellotge de paret de la consulta d’un metge, i llavors va passar que a aquest metge el van avisar que una serp havia picat un pagès i que havia d’anar a salvar-lo. I l’avi convertit en rellotge, feliç de poder posar en pràctica les seves teories, va fer córrer el Temps a tanta velocitat que el metge va sortir de pressa, de pressa i es va oblidar d’agafar el maletí, va pujar al seu carruatge sense col·locar el tronc de cavalls i no va tenir cap més remei que posar-lo perquè si no no podia anar enlloc. Però anava tan de pressa que ho feia tot malament i el carro va volcar pel camí enmig d’un fanguissar, i el resultat de tot això va ser que quan el metge va arribar a casa del malalt, l’home ja estava curat i el pobre doctor no feia gens de bona fila. Anava ple de fang, havia perdut el barret i portava el vestit estripat.

En vista de semblants desastres, el rellotge de paret, que havia estat avi, va desitjar tornar a recuperar la personalitat d’abans, molt penedit, i no tornar-se a ficar en assumptes que no fossin de la seva incumbència.

-Ho veus? –li va dir el Rellotge Despertador- Veus com jo tenia raó? No es pot pretendre canviar l’ordre de les coses, perquè les coses han de passar com han de passar, i la resta és caminar amb el cap i pensar amb els peus. Ho has entès?

L’avi va fer que sí molt avergonyit, però el Rellotge Despertador tenia bon cor, era un cor mecànic, però al cap i a la fi era un cor, i se’n va compadir, i per això li va preguntar amb amabilitat:

-Que puc fer alguna cosa per vos abans de separar-nos?

L’avi, que ja no gosava demanar res, va murmurar amb timidesa:

-Voldria saber quan temps trigaré a reunir-me amb els meus néts, fa molt temps que sóc fora de casa.

-Quan temps?... Qualsevol hora és una bona hora per reunir-se amb els néts... Al matí, al migdia, a mitja tarda, a la tarda, a la nit. Ho has d’escollir tu. N’hi ha prou que ho demanis amb tota l’ànima.

I l’avi ho va demanar fervorosament, com mai a la vida havia demanat res i, a més, volia que fos una tarda d’hivern, un diumenge que tots estessin reunits a casa, mirant com nevava per la finestra, mentre un caliu reconfortant escalfava a la llar de foc. I que, assegut en una butaca tingués els néts al seu voltant, i li demanessin, com en tantes ocasions ho havien fet:

-Avi, per què no ens expliques un conte?

L’avi va tancar els ulls un moment.

-Deixeu-lo estar, l’avi. Que no ho veieu que dorm?

L’avi va parpellejar.

La petició s’havia fet realitat! Estava davant la llar de foc, assegut en una butaca i envoltat dels seus néts! Uns néts petits a qui encara agradava que els expliquessin contes!

-Qui ho ha dit que no estava despert? –va preguntar enriolat.

-He estat jo –va respondre l’àvia que el mirava sorpresa perquè es pensava que el seu marit estava profundament adormit.

-Qui vol que li expliqui un conte? –va dir l’avi amb una expressió diferent al rostre.

-Jo, ho vull!

-I, jo!

L’avi va agafar la més petita de les nétes i se la va posar a la falda.

-Vegem... Us puc explicar el conte del cavallet de cartró; o el del pallasset que un dia se’n va anar volant arrossegat per un grapat de globus; o el de la batalla del soldadets de plom; o el del nen que es va fer vell i va tornar a col·legi; o el de Germaneta Petita, la nena que per ser petita ningú no prenia en consideració; o el del Rellotge Prodigiós, o...

Es va parar. Que ja no en sabia més?

Les carones il·lusionades dels seus néts estaven pendents del que deia, i fins i tot l’àvia se l’escoltava molt interessada. L’avi va deixar anar una rialla de felicitat.

- ...o tots els contes que vulgueu:

I així va ser, i d’aleshores ençà, a l’avi no li van faltar més contes per explicar als seus néts.

Xsssst!, si calleu un moment i poseu atenció segur que li podreu sentir la veu que diu:

-Hi havia una vegada, en una terra llunyana, tan llunyana, tan llunyana, tan llunyana, que ningú no sap ni on és, però on quan érem petits tots vam ser...