LA LLEGENDA DE GERMANETA PETITA

C

L’avi que es trobava allò que en diem aixafat, va seure damunt d’una pedra i va començar a mirar-se les fulles d’aquell llibre tan espatllat, d’una en una .

En una pàgina hi va veure un riu i lletres indesxifrables; en una altra una canoa i lletres indesxifrables; en una altra una prada i lletres indesxifrables; en una altra un sol que brillava resplendent dalt del cel i lletres indesxifrables, i en una altra, en una altra, en una altra, només lletres indesxifrables. En una altra va apreciar uns indis al desert, un pare, una mare, tres fills barons, una filla petita i una vella; en una altra no hi va veure res perquè la tinta era tan pàl·lida que feia l’efecte de ser aigua de pluja bruta; en una  altra va veure uns dibuixos esborralllats, i en una altra i en una altra i en una altra fragments de lletres que amb prou feines s’entenien. En una altra li va semblar que hi  veia arbres, però no n’estava gaire segur, i més lletres sense sentit, com si les haguessin rosegat les rates i en una altra, i una altra, i una altra dibuixos y un altre cop, ombres esborrallades, i a l’última s’hi acabava el conte.

Però, quin conte?

Un conte sense títol; un conte que tenia la portada bruta de fang i pols; un conte que fins i tot havien rosegat els ratolins; un conte enigmàtic, misteriós, un conte gairebé sense paraules i amb molt pocs dibuixos entenedors.

Més que no pas un conte el que de veritat semblava era un puzle i un puzle d’aquells que són entravessats.

L’avi es va treure un bolígraf que sempre portava a la butxaca de la camisa, va posar una cama sobre l’altra, com quan era jove i no li feien mal els genolls, hi va repenjar el llibre i, mentres xuclava l’extrem del bolígraf, va tornar a repassar-lo una altra vegada, però aquest cop ho va fer en veu alta. Com si es pogués llegir normalment i el bolígraf l’anava ajudant a omplir els trossos buits. Era com apuntar coses en una agenda, però molt més divertit.

“Fa molts anys, quan encara ningú sabia que la Terra era rodona, al costat d’un riu i a prop d’una praderia hi vivia una família índia. La família tenia una canoa que el pare feia servir cada dia per anar a pescar, i  una tenda (?), decorada amb pintures geomètriques, que era casa seva.

La família índia era feliç amb la seva tenda, la seva canoa, vivint a la prada al costat del riu. Fins que un dia, i en aquell temps, el Sol es va enfadar amb els homes dolents, aquells que sempre fan el que no han de fer i que creen tants problemes, els homes egoistes, els homes ambiciosos, els homes envejosos, els homes falsos, els homes sanguinaris, i va decidir que sempre més es quedaria al cel, com un llum, que no hi hauria nits, ni plouria i que la mare Terra passaria de ser un jardí a ser un desert. Seria un càstig a tants abusos i tantes maldats.

La prada on vivia la família índia va rostollar-se i assecar-se del tot, i el verd no va trigar gaire a tornar-se de color palla, l’aigua del riu va començar a baixar de nivell fins que va desaparèixer xuclada per la terra assedegada, i ja no hi va haver més menjar perquè l’aigua del riu s’havia evaporat i la prada ja no podia oferir pastura a cap mena d’animal. I no va ploure i els arbres dels boscos es van morir, i els ocells sense prades, sense boscam i sense aigua van desaparèixer i els homes dolents també...

Mes us deveu preguntar, que potser no n’hi havia de persones bones al món?...Sí, sí que n’hi havia, però poquetes. Exactament, en tot el món sencer, només hi havia set persones, la família índia que vivia a la prada, tot i que ells patien igual que els altres les conseqüències del càstig del Sol. Per què, si no eren dolents?

Ja ho sé que sembla injust o que no té cap explicació lògica, però la veritat és que sí que la té, ja que, com en totes les coses, fa falta molta paciència per poder arribar al final.

Un dia el pare va parlar a la família d’aquesta manera:

-No hi ha pastures, ni aigua, ni arbres, ni animals... El Sol ha castigat els homes pels seus pecats, però el Sol s’avorrirà aviat de contemplar sempre un món sense vida i ja no hi haurà remei ni pel Sol ni per la Terra. Us proposo un joc que potser farà tornar la benevolència al pare Sol i  aconseguirem que ens concedeixi el perdó...

-Quin joc? –va voler saber la seva esposa.

-Jo seré l’Home de la Prada, m’ajaçaré damunt la terra erma i m’adormiré, i el meu son es convertirà en pastures verdes, tan extenses que no coneixeran límits.

Així ho va fer i l’herba verda va començar a créixer ràpidament i anava avançant a mida que el son de l’Home de la Prada es feia més i més profund.

Llavors, mentre s’acostava a la llera del riu, l’esposa de l’Home de la Prada va dir als seus fills:

-Jo seré la Dona Aigua, caminaré per damunt del fang polsós del llit del riu i aquest riu tornarà a ser cabalós...

I així ho va fer, i l’aigua va tornar a sortir  en el riu i escoltava el rastre dels seus passos. Va ser una llengua de plata que la seguia com la cua d’un mantell.

Aleshores va dir el fill gran mentre corria per la prada nova:

-Jo seré Jove Bisó i aniré al trot pels espais oberts i cridaré els meus germans bisons, els que encara em puguin sentir...

I així ho va fer i les prades de seguida es van omplir de ramats de bisons.

El fill mitjà va dir aleshores, tot fent anar els braços com si volés.

-Jo seré Ocell Volador i volaré pel cel de l’est, pel cel de l’oest, pel cel del sud i pel cel del nord alhora que cridaré als meus germans ocells, els que encara em puguin sentir...

I així ho va fer i els quatre cels de seguida es van omplir d’aus que volaven alegrement.

Aleshores va dir el fill tercer, sense moure’s ni un pas d’on es trobava.

-Jo seré Arbre del Bosc i els meus braços aixecats es convertiran en branques que s’ompliran de fulles i serviran d’exemple pels meus germans arbres, els que encara em puguin sentir...

I així ho va fer i els turons de la terra de seguida van quedar coberts d’arbreda plena de fullatge fresc i sussurrant.

Aleshores la vella, mare de l’Home de la Prada, sogra de la Dona Aigua àvia de Jove Bisó, àvia de Ocell Volador, àvia de Arbre de Bosc i àvia de Germaneta Petita que, com que ho era, de petita, mai ningú no la prenia en consideració, va dir:

-Jo seré la Dona Pluja i, com que sóc molt vella i he plorat molt, ara vindran totes les meves llàgrimes i regaran la beneïda Terra des de l’alba fins el crepuscle durant tres dies, i d’aquesta manera no quedarà cap racó, ni el més petit, del món sense que li arribi la pluja i tot tornarà a ser com abans...

I així ho va fer i la Terra de seguida va florir sota la mirada sorpresa del Sol. Però encara quedava Germaneta Petita, la que, com que n’era, de petita, mai ningú no prenia en consideració.

Germaneta Petita se’n va anar caminant per la prada, menjava fruita dels arbres, saludava els ocells, i va muntar dalt d’un bisó i es va acostar al riu. Allà va mirar el seu rostre reflexat i es va sentir molt trista perquè a tot el món sencer, ple de pastures verdes, de rius, de bisons, d’ocells, d’arbres i de pluges benefactores, només hi havia una nena.

Llavors el Sol va compadir-se de Germaneta Petita i va multiplicar el reflexe de la seva carona a l’aigua del riu i va fer arribar la crida als quatre punts cardinals, i solcant els mars, remant contra el corrent de tots els rius van aparèixer molts nens, els que encara la podien sentir, i llavors Germaneta Petita, filla de l’Home de la Prada, filla de la Dona Aigua, germana de Jove Bisó, germana de Ocell Volador, germana de Arbre del Bosc i néta de la Dona Pluja mai més va tornar a estar sola.

Ah, me n’oblidava!... El Sol se’n va anar a dormir perquè estava molt cansat després de tants dies de vigília, i la Lluna el va rellevar al cel. Per fi es va fer de nit i tots es van adormir feliços”.

Segueix...