UN DIA A L' ESCOLA
En el País de la Infantesa, quan fas un pas saltes carenes, d’aquesta manera
pots avançar molt temps en poc camí, sobretot si ets un avi i vas cridant
i cercant els teus records. Bé que n’hi ha d’avis que no van tan de pressa,
però són minoria, els indecisos, els incrèduls eterns. Mes l’avi de la
nostra història no pertanyia a aquest grup perquè ell volia recobrar la
seva memòria infantil. La que havia perdut durant tots aquells anys que
s’havia anat fent gran sense adonar-se’n.
Caminava i tot d’un plegat es va trobar en un carrer que li resultava familiar. Era un carrer amb una botiga de queviures on venien de tot, des de fruites fins a pastissos. Quan era petit sempre s’hi parava, era a prop del col·legi, hi comprava una poma i cinc xocolatines que expenien embolicades en un cucurutxo de paper vermell setinat amb les lletres blanques i, a dins, les xocolatines, rodones com monedes, estaven embolicades en paper d’argent. La poma, se la menjava a l’hora del pati i després les xocolatines. Quants records!
L’avi es va parar a la botiga i va comprar, tot fent un homenatge a aquells temps, una poma i un cucurutxo de xocolatines, i es va quedar molt estorat en sentir la veu del botiguer, el senyor Ton, que li deia amb tendresa:
-Avui faig anys, agafa aquest grapat de caramels i reparteix-te’l amb els teus companys de classe, perquè si te’ls menges tu sol et faran mal.
L’avi estava a punt de contestar:
-Escolti, senyor Ton, que no sóc cap nen jo!
Però va callar ja que era al País de la Infantesa i en aquest país tot és possible.
Va sortir de la botiga molt confós i amb una poma, les cinc xocolatines i el grapat de caramels dels grans, rodons, amb un cèrcol groc, blau o vermell, el centre de color llimona i al bell mig una floreta diminuta sempre diferent. El col·legi era allà al davant, al final del carrer, en una cruïlla. Un edifici petit de tres plantes amb un jardí descuidat que feia de pati.
L’avi se’l va mirar amb estimació. Mireu que en feia de temps i era allà com sempre, com quan ell anava a classe quan només tenia vuit anys! Va veure que la porta encara estava oberta, l’avi no va poder resistir la temptació d’esquitllar-se cap dins per tal de visitar-lo després de tant de temps. Al vestíbul no hi havia ningú i va continuar caminant pel passadís fins que va arribar a la seva classe, i va empènyer la porta pensant-se que estaria desocupada. Però s’equivocava ja que tots els col·legials, amb les seves bates de ratlles, s’aplicaven en estudiar damunt dels seus pupitres. L’avi va somriure, faltaria sinó, hi havia aquell vell professor amb cara de pomes agres i la decisió de no deixar passar la més mínima entremaliadura dels seus deixebles.
El mestre va aixecar la vista en aquell moment i, amb una mirada de desaprovació, va exclamar:
-Torna a fer tard, i ja són 6 faltes aquest mes, si no se n’esmena em veure obligat a comunicar-ho als seus pares per tal que el tinguin controlat! Faci el favor de passar i tanqui la porta que passa corrent d’aire.
L’avi el va obeir sense gosar portar-li la contrària. El seu professor encara li feia molt respecte.
Va atravessar la classe lentament, sota la mirada vigilant del mestre i va acabar assegut al seu vell pupitre que, com sempre, semblava que l’esperava.
El professor es va aixecar i mentre s’acostava a la pissarra va dir:
-Treieu les llibretes, tothom copiarà els temps del verb que escriure: matinar.
A algú se li va escapar una rialleta que de seguida es va tallar.
L’avi va obrir feixugament el seu pupitre i va trobar el seu quadern i la seva vella ploma amb el mànec de fusta i, tal com ho van fer els altres col·legials, ell també va començar a copiar molt capficat mentre ara i adés mossegava el mànec de la ploma.
“Jo matino, tu matines, ell matina...”
La veritat és que sempre se li enganxaven els llençols a les anques i havia de sortir corrents de casa. Després s’entretenia més del compte a la botiga del senyor Ton... Bé, va sospirar, què hi farem!
Llavors, van trucar a la porta de la classe i el mestre va sortir, com que també era el director sempre feia falta en algún lloc i tota l’estona entrava i sortia, cosa que agradava molt als alumnes, perquè aleshores plegaven els braços i es posaven a parlar contents.
L’avi va notar que li tibaven els pèls de la coroneta.
-Eh, tu, escolta, què ha passat aquesta vegada? Amb qui t’has entretingut?
L’avi es va girar i va topar de nassos amb els altres nens que l’observaven amb un somriure i amb molta expectació, com si fos un titellaire o alguna cosa així.
-Vinga, expliqua’ns què t’ha passat aquest matí!
I l’avi, sorprès, es va trobar que relatava una història inventada d’allò més fantàstica i absurda.
-Venia cap aquí, avui m’he llevat d’hora, i quan anava a travessar la plaça m’han assaltat 7 lladres que portaven set ases i cadascun portava un bot buit amb la intenció d’omplir-lo amb el que tenien previst robar. M’han dit que els donés tot el que portava de valor i que si no ho feia em matarien. Llavors, jo, cames ajudéu-me! I, és clar, m’he perdut pels carrers i he arribat tard...
-Que ve el mestre! –va avisar el col·legial encarregat de vigilar i tots es van inclinar de cap al quadern. L’avi va continuar:
“Nosaltres matinem, vosaltres matineu, ells matinen...”
Increïble, ja ni recordava que quan era petit tenia una gran imaginació i que li agradava inventar-se històries per explicar als seus amics de classe. Més d’una vegada l’havia pescat el director quan explicava aventures fantàstiques que sempre tenien molt bona acollida entre els seus condeixebles i, una vegada –l’avi se’n recordava en aquest moment-, el mestre li va dir mentre se’l mirava molt seriosament:
-Jovenet, si fos tan aplicat en els estudis com quan perd el temps explicant contes als seus companys, aviat tindria més bones notes.
“Si jo hagués matinat, si tu haguessis matinat, si ell hagués matinat...”
Va sonar la campana i els nens van sortir al pati per esmorzar i jugar. L’avi i els seus amics es van repartir entre un banc, el terra i uns quants graons que separaven el pati d’una àrea reservada a camp d’esport. Després es van partir l’esmorzar com a bons amics. L’avi es va partir la poma amb uns quants nois.
-Et canvio una mossegada de poma per una mossegada de pa amb mantega.
-Et canvio una mossegada d’aquesta galeta per una mossegada de la teva poma.
-Et canvio una mossegada de poma per una mossegada de formatge.
-Jo tinc un tros de pega dolça! –va dir un nen donant-se importància.
I un altre:
-Jo tinc dues preses de xocolata i un panet.
I l’avi, per no quedar curt, i content de poder estar a la mateixa alçada, va dir:
-Doncs jo tinc xocolatines i un grapat de caramels.
-Alça, tornem a tenir xocolatines!
-Caramels?
L’avi els va ensenyar sobre el palmell de la mà i feien tot l’efecte d’una pila de pedres precioses lluint al sol.
-Quants!
-Qui te’ls ha donat?
L’avi va obrir la boca per dir que els hi havia donat el senyor Ton, però tot d’una es va trobar que explicava una altra cosa ben diferent.
-Ja us he dit que m’escapava cames ajudeu-me dels 7 lladres i de cop i volta va aparèixer un ocell tot de color verd...
-No era pas un lloro?
-Calla i no l’interrompis!
-No era cap lloro, era un ocell verd i, a més, parlava...
-Parlava?
-Sí, parlava, i amb les urpes portava agafat un gerro de vidre ple de coses que semblaven robins, safirs, maragdes...
-I què et va dir?
-No em va dir res amb paraules, m’ho va dir cantant...Venia de l’Àfrica i tenia el niu dins d’una cova en una muntanya pelada que hi ha al desert i, davant del cau, a la sorra, hi creixien unes pedres estranyes amb cèrcols grocs, blaus, vermells, el centre de color llimona i al bell mig una floreta diminuta sempre diferent. Però en realitat no eren pedres d’aquestes, sinó caramels màgics que ell s’encarregava de portar volant per tot el món per regalar-los als nens...
El va interrompre l’esgarriacries de la classe.
-No deuen pas estar enverinats?
L’avi es va enfurismar.
-Com vols que ho estiguin?... Me’ls ha donat un ocell encantat!
-Bé, si és un ocell encantat...
I els nens i l’avi es van menjar els caramels màgics en pau i companyia. Més endavant, els uns es van posar a jugar a cuit i amagar i els altres a futbol. L’avi, entusiasmat, va participar en totes dues activitats, i va córrer i va esvalotar i va donar cops de peu a la pilota. No s’havia sentit mai tan feliç ni tan àgil. Era com si tornés a ser un nen, com els seus companys, com els seus néts...
Els seus néts...
El director va sortir al pati i va tocar la campana: l’hora de tornar a classe.
Els col·legials es van posar en fila precipitadament i van entrar al col·legi, ben calladets i per ordre, de dos en dos. L’avi es va quedar una mica enrera contemplant amb nostàlgia el retorn a l’aula dels seus antics companys d’escola. Al pati, hi quedava, oblidada, la pilota i en una paperera l’embolcall de les xocolatines, el cor de la poma i uns quants papers lluents dels caramels, tot plegat amb les restes d’altres esmorzars.
L’avi va donar un cop de peu sense esma a la pilota i va veure com rodolava lentament cap al fons del pati. Després, en silenci, va deixar aquell lloc i en sortir al carrer va adonar-se que ja no hi havia carrer, ni col·legi, ni botiga del senyor Ton, però quan va aixecar el cap mirant de trobar una referència que li servís de guia –ja pensava que s’havia perdut-, va distingir el pallasset que volava amb els seus globus de tots colors en una mà i en l’altra hi subjectava la pota d’un elefant que, alhora, amb la trompa portava agafats els gossos ballarins que portaven agafats els trapezistes, que portaven agafats els domadors, que portaven agafats els lleons...
L’avi va somriure i ja no estava trist.
