L' ASALT A LA FORTALESA

L

-Bé –va murmurar contentíssim- ja m’he adonat que no és tan difícil explicar contes als nens. Començant per aquest pallasset, és clar!... És meravellós tornar a la infantesa una altra vegada!

Parlava amb ell mateix i gairebé no es fixava per on passava. Tot i que no anava pas tan distret que no s’adonés que en aquell moment passava pel bell mig d’un bosc. Del que no es va adonar va ser de què algú li seguia els passos amagat pel bardissam i de sobte, i agafant-lo completament desprevingut, va sentir una veu que cridava:

-A l’atac!

I immediatament se li van tirar a sobre una colla d’individus que el van lligar i el van deixar immòbil.I quan es van deixar veure, l’avi va comprovar estorat que es tractava d’un grapat de soldats de plom. Ell havia tingut soldats de plom quan era petit, però aquests no recordava pas que fossin seus.

Mentre se li acostava, el que feia l’efecte de ser el cap, un tinent amb una casaca vermella i lluent, botes que li arribaven fins al genoll i un casquet d’hússar, li va dirigir les paraules següents:

-Ja et tenim, espia.

-Ei, un moment, jo no sóc cap espia! –va dir l’avi cridant, més enfadat que no pas espantat- Deixeu-me anar ara mateix!

-Ets un espia i els espies no es delaten mai –va afirmar el tinent.

-Però, que no ho veieu que sóc un vell, com voleu que sigui un espia?

-Els espies no ho aparenten que ho són. No ho van esbombant en veu alta. No són tan babaus.

-I es pot saber què he vingut a espiar?

-Nosaltres som els bons i tu ets un dels dolents. T’han enviat perquè espiïs quants som i quantes armes tenim:

-Això és una bajanada de les més grosses. A més, vosaltres només sou uns soldadets de plom i prou.

-Què diu aquest? –va preguntar el sergent sorprés.

-Fa veure que desvaria –va respondre el tinent convençut del tot que era molt llest, ell.

-No, jo no desvario. Sou vosaltres els que esteu equivocats... –va començar a dir l’avi molt decidit.

Però el tinent ja estava cansat de l’interrogatori.

-Soldats, poseu dret el presoner.

-Eh, vosaltres!, què em voleu fer?

Els soldats havien posat l’avi dret i esperaven noves ordres en posició de ferms.

-Tenim feina. Hem de conquerir la fortalesa. És la nostra obligació i tu vindràs amb nosaltres –va respondre el tinent.

-Per què?

-Perquè et prenguin declaració en el campament.

L’avi va voler protestar una altra vegada, li semblava que aquella situació era injusta i estúpida, però el tinent no li ho va permetre; va donar una ordre i els soldats el van emmordassar.

-Endavant valents– va cridar bel·licós-. Assaltem la fortalesa!

La tropa en formació, i arrossegant l’avi, va abandonar disciplinada el bosquet i va sortir al camp ras. Al davant s’hi erigia una muntanya i al campdemunt s’hi ataüllava un castell d’allò més antic... construït amb suro i cartolina, tal com havia de ser, naturalment.

Pel vessant de la muntanya, un anar i venir de soldats sense parar revelava que hi havia la resta dels exèrcits assaltants. El tinent es va quadrar davant del que feia l’efecte de ser un militar d’alta graduació.

-General, hem capturat un espia perillós al bosc –li va dir.

I el general, que portava un casc argentat amb un plomall enfaristolat i cinquanta condecoracions, com a mínim, a la casaca, el va interrogar fent-se el fatxenda:

-On és l’espia?

-Aquí, general!

El general va voler que l’informessin.

-Qui t’ha enviat per espiar-nos? Vull noms i emplaçaments secrets.

-MMMM!... –va fer l’avi perquè encara estava emmordassat, i el general es va enfadar molt.

-A més d’espia ets un maleducat. Així que no vols cooperar, eh?... Doncs, pitjor per tu. Vindràs amb nosaltres a atacar la fortalesa, i d’aquesta manera els dolents no només veuran com els guanyem, sinó que també veuran com capturem els seus espies... Tinent!...

-A les vostres ordres, general!

-Que dos soldats portin el pres emmanillat muntanya amunt, amb la tropa. Ha arribat el moment d’assaltar el castell!

L’ordre va ser obeïda i l’exèrcit va començar una ascensió penosa de la muntanya. L’avi s’hi trobava molt incòmode i força humiliat perquè el tractaven d’aquella manera. Ell, que era  un senyor respectable i que a més patia de reuma. Quan era petit i jugava amb els seus soldadets de plom, les guerres que organitzava eren d’allò més divertides. Movia les peces, cridava:

-Endavant, valents!

I disparava un canonet que en comptes de bales tirava taps de suro esquifits i que no ferien ningú per més soldats que tiressin a terra. Ara, aquell combat en què l’havien embolicat tan a desgrat seu no feia pas venir ganes de riure, perquè semblava real i l’avi va recordar que quan era jove havia estat en una guerra autèntica, i havia vist i viscut un munt de moments desagradables, que no hauria volgut mai que es tornessin a repetir, ni per a ell ni per a ningú. I va pensar que les guerres no haurien de ser mai un joc pels nens.

Els soldadets de plom continuaven ascendin amb dificultat per un terra de serradures, molsa sintètica, còdols i bardisses artificials. A l’avi li feien mal les articulacions i els peus, ja que els soldats que el portaven, com que eren de plom, tenien els braços metàl·lics, freds i durs, i l’arrossegaven com si fos un sac de patates que el tinguessin penjat d’un ganxo.

No van trigar gaire a arribar a la porta de la fortalesa i van començar a repenjar  escales als murs. Mentrestant, el general, que encara es feia el fatxenda, estava reunit amb el seu estat major i assenyalava un mapa de campanya tirat a terra.

-Per aquí, ens hi hem de desplegar en ventall. Per aquella banda bombardejarem amb l’artilleria pesada per fer saltar la porta a trossos... I un cop hagi entrat l’infanteria disparant a tort i a dret, entrarem nosaltres triomfants darrere seu!

Els soldadets empenyien un enorme canó que s’havia de carregar amb baletes i cada tir feia ‘bum, bum’...Els assaltants de la muralla ja passejaven pels marlets proferint crits de victòria... La porta del castell va cedir i es va obrir de bat a bat, i les tropes van escridassar de contents. Estaven tan i tan contents que fins i tot els soldats que portaven el presoner, el van deixar anar i van començar a córrer. Es van ficar dins la fortalesa com els altres. I amb això el pobre avi, a qui van sacsejar de la manera més desconsiderada, va anar a parar a terra ... Però d’un gran mal en surt un gran bé, i les cordes es van trencar i per fi va quedar lliure. I el que va fer tot seguit va ser amagar-se darrere uns matolls per poder veure el final de tot allò.

Agotnat al seu amagatall, va veure com tot l’exèrcit entrava a la fortalesa tal fos una ventada i va poder sentir l’aldarull que feien, les cançons de guerra que cantaven, les rialles i la veu del general que pronunciava un llarg discurs, però res més. No va sentir crits dels vençuts, ni tirotejos i quan es preguntava, molt intrigat que era el que passava allà a dins, es va adonar que les tropes tornaven a abandonar el castell en formació, amb les banderes desplegades i els tamborers, molt marcials, que redoblaven amb entusiasme en senyal que tot havia anat de manera satisfactòria.

I van marxar...

L’exèrcit sencer va desfilar muntanya avall fins que tot va quedar en silenci i solitari.

L’avi, que aleshores ja s’havia tret la mordassa, va exclamar en veu alta i sense entendre res del que veia:

-Quina cosa més estranya! Què hi ha passat aquí?

A poc a poc, gairebé de puntetes es va acostar a les portes obertes de la fortalesa i s’hi va ficar... Y es va quedar d’una peça perquè no hi havia ningú, dels vençuts ja s’entén. Perquè tothom sap que a les batalles sempre hi ha la part contraria, que és la que té el costum de rebre... Mes el que sorprén és que allà no hi havia ningú, ni cap senyal que alguna vegada hi hagués estat. Va ser aleshores que l’avi ho va començar a entendre.

El castell sempre havia estat buit, i els soldats lluitaven per no res i es posaven contents per no res. Aquestes eren les seves batalles i els seus triomfs.

Va pujar als merlers deserts i des d’aquesta alçada privilegiada va albirar a la llunyania que l’exèrcit es tornava a desplegar estratègicament pel fons de la vall, i va saber que tornarien a conquerir la fortalesa una altra vegada. Així doncs va baixar tan de pressa com va poder i va tancar bé la portalada, perquè com a mínim els soldats en l’esforç per obrir-lo tinguessin alguna cosa per la qual lluitar.

Segueix...