L’avi es va girar d’esquena al cavallet de cartró de crinera preciosa i cua llarga i arrissada, el va deixar enrera, a la primera infantesa i va continuar camí endavant, desitjós de trobar més coses. S’ho havia passat tan bé recordant que potser, va pensar, després de tot no devia ser tan difícil explicar contes.

De sobte, anava molt distret amb aquestes reflexions, una mica més i ensopega amb la presència d’un circ, i diem presència perquè el circ, amb les lones i les banderetes de colors, donava la impressió d’estar dibuixat a grans trets amb llàpissos de colors de mina gruixuda. L’avi va voler prendre enbranzida i va arribar esbufegant a la porta del circ. Però, quina cosa més estranya! Es veu que encara era massa d’hora per començar la funció perquè tot estava silenciós i desert. Amb precaució, va treure el cap per la porta d’entrada i va comprovar estorat que els seients estaven buits, i a la pista, esplendorosament il·luminada, no hi havia ningú. És que ni s’hi veien lleons, ni domadors, ni trapezistes, ni gossos ballarins, ni elefants, ni...

-Atxísss!

Algú va esternudar darrere seu i l’avi es va girar molt sorprés. A fora, repenjat en una estaca amb mil globos de colors lligats, hi havia un petit pallasso vestit amb una jaqueta immensa de roba escocesa, uns pantalons de color rosa com una ametlla ensucrada, gegantines sabates blaves, perruca de llana pastanaga i un barret fort de quadrets blancs i negres que portava una flor desmesurada enganxada a la sivella de la cinta. Ensenyava la cara pintada de blanc, el nas taronja i les galtes amb dues rodones vermelles. Li havien dibuixat un gran somriure a la boca, li havien engrandit els ulls amb unes rodones i, fent de celles, portava dues dos raspallets al front... Ah! Tot això sense oblidar la corbata de ratlles i que li arribava fins els peus. Verdaderament resultava d’allò més còmic.

-Salut.

-Gràcies.

-Què hi fas aquí?

-Sóc el pallasso.

-Això ja ho he vist. On són els altres?

-Sóc l’únic pallaso del circ.

-Vull dir la resta de la companyia –digué l’avi amb amabilitat.

-Ja m’agradaria prou de saber-ho! –va dir el pallasset queixant-se- Tots han desaparegut... M’he ficat al meu carro per assajar una  mica el número que em correspon i quan he tornat ja s’havia esfumat tothom... No els has pas trobat pel camí?

-No

-Ni tan sols l’elefant? Aquest animal és molt gran i de seguida destaca.

-No he vist l’elefant, em sap greu.

El pallasset va seure al terra, a l’ombra dels globus.

-Doncs és terrible, perquè sense elefant, sense gossos ballarins, sense trapezistes, sense domadors, sense lleons, no hi ha circ.

L’avi, molt preocupat, es va instal·lar al costat del pallaset, a l’ombra dels globus.

-Què hi podem fer? –va voler saber l’avi, adoptant el problema del seu nou amic.

-Ni idea.

-Potser han marxat perquè no hi havia públic. Mentre venia cap aquí no he vist ni una ànima... Ja us heu anunciat bé? Potser la gent encara no s’ha assabentat que heu arribat.

-Ah, no pot pas ser!...Ja ho crec que ens n’hem anunciat, de bé!... Jo anava damunt de l’elefant cridant per un altaveu pintat de color groc, i obria la comitiva la foca equilibrista, que jugava amb una pilota posada al musell i darrere de l’elefant hi anava tota la companyia i l’orquestra tocava molt fort per tal de cridar més l’atenció...

-Bé, això vol dir que el públic com a mínim se n’ha assabentat.

El pallasset es va gratar la perruca de llana, pensatiu.

-Això és el que trobo estrany. La gent aplaudia, els nens cridaven i corrien, i mira ara: tu i jo i gràcies. Tots s’han volatilitzat.

-Volatilitzat –va repetir l’avi com si fos l’eco.

-Hem fet tan xivarri tanta estona i per res.

L’avi va mirar entristit el pallasset i de sobte es va adonar que era de paper, com si fos un retallable, i el terra on seien i les lones del circ, i va ser aleshores que va entendre que es tractava d’un circ de joguina. D’aquests que es poden muntar un cop s’han retallat d’unes làmines de manualitats que venen per als nens. Ell, de petit, n’havia tingut un i havia acabat perdent totes les figures excepte una, el pallasso. Com que estava lligat a un grapat de globus es feia notar massa per perdre’l fàcilment.

Tot d’un plegat l’avi ho va entendre i li va venir una escalfor a les galtes.

-Jo, una vegada, n’havia tingut un de circ de paper –va dir al pallasso.

-I què va passar? –va voler saber el retallable.

A l’avi li feia vergonya explicar-li la veritat, per això es va inventar una història.

-Un dia em vaig deixar la finestra de l’habitació oberta, i va venir el vent, un vent jove i entremaliat i, fent un remolí, es va posar a jugar amb el circ de paper que jo tenia parat damunt la taula, prop de la finestra, i em va arrabassar totes les figuretes, els lleons, els domadors, els trapezistes, els gossos ballarins, l’elefant... Quan vaig tornar només hi quedaven les lones del circ perquè estaven enganxades amb cartolina i la cartolina estava clavada amb xinxetes a la fusta de la taula. No se les havia pogut emportar...

-I on van anar a parar les figures?

-No ho sé, m’imagino que allà a dalt, amb el gran Vent... encara deuen estar voltant.

Al pallasset se li va il·luminar el rostre.

-Què divertit!... Escolta, si jo deixés anar els globus, volarien, i si jo me n’anés amb ells potser trobaria aquelles figuretes teves flotant per aquí a la vora. Les podria recollir i llavors amb el pes tornaríem a baixar a la Terra. Les portaria al circ i començaria la funció. Què te’n sembla?

L’avi va somriure alleugerit.

-Em sembla una idea fantàstica.

-No he de perdre el temps –va dir el pallasset encoratjat-. Em vols acompanyar?

-Em ve molt de gust –va contestar l’avi-. Però jo vaig molt endarrerit en aquest viatge, saps? I encara he de caminar força fins que trobi el que busco.

El pallasset, diligent, ja s’havia posat dret i ja començava a deslligar els globus de l’estaca.

-Sí et ve de gust et portaré un tros del camí –se li va oferir xiroi.

-No, moltes gràcies. Peso massa i no podries volar.

-Tens raó.

Es van acomiadar.

-Que tinguis sort –li va dir l’avi.

-I tu també. Que trobis el que busques ben aviat.

L’avi va veure com el pallasset s’elevava arrossegat pels mil globus de colors i li va fer ‘adéu’ amb la mà. Estava del tot segur que el seu amiguet trobaria la resta de personatges del circ que ell havia perdut ja feia tants anys.

Segueix...