EL
DOFÍ, La Princesa i
L’ASTRONAUTA
M’havia quedat adormida davant l’ordinador mentre intentava escriure una obra infantil amb la qual volia participar en un concurs molt important.
I és que no
n’encertava ni una! És tan difícil imaginar històries que puguin ser
divertides, interessants, originals i que acabin a gust de tothom!
(Suposem
que aquest “tothom” és el jurat que t’ha de llegir, és clar).
Bé, deixem córrer els comentaris. La qüestió és que em vaig quedar adormida davant l’ordinador després d’haver escrit un conte d’una tirada, i d’haver-ne començat dos més. La veritat és que no eren ben bé contes, sinó apunts d’arguments, i no n’hi havia cap que m’acabés de convèncer, i jo estava desesperada.
Potser se
m’havia esgotat la inventiva...?
Per a un
autor, això és temible. Indica que estàs buit d’idees i un escriptor sense
idees no és cap escriptor, i un escriptor que no és cap escriptor no es ningú i
no ser ningú és una cosa espantosa perquè no existeixes.
Davant
d’aquesta perspectiva tan ingrata em trobava amb un conte i dos mitjos contes,
contemplant l’ordinador amb els ulls posats guenyos com un gat siamès. I va ser
en aquell moment que em vaig adormir. No sé pas si d’esgotament o de tan enrabiada
com estava d’haver-me adonat que els meus somnis de glòria s’esfumaven rabent
perquè no encertava a trobar la història que havia d’escriure.
Em sembla
que em vaig adormir profundament i no sé quanta estona devia durar aquesta
profunditat. El cas és que quan em vaig despertar ja s’havia fet fosc, i la pantalla de l’ordinador estava més animada que jo i no parava de picar-me l’ullet amb una mena de
sopa de lletres lluminosa i d’allò més desbaratada. I dic desbaratada perquè no
és lògic que l’ordinador et comenci a dir coses com si fos una altra persona
qui parlés amb tu, i encara ho és menys si no el tens connectat a Internet.
Doncs sí,
això és el que passava.
Em vaig
fregar els ulls bocabadada.
Encara
dormia, somiava, se m’havia girat el cervell? (tot podia ser). Ja m’ho deia la
mare fa molt temps:
-Filla
meva, massa sabiduria et farà tornar ximple.
Potser
encara li hauria de donar la raó al final?
A la
pantalla de l’ordinador les lletres titil·laven en el fons blau cel, com els
rètols lluminosos de les botigues.
«-Houston,
tenim un altre problema!... No paris d’escriure, si us plau, no paris d’
escriure!...»
Jo vaig
teclejar excitada. N’hi havia per tant, i per més!
«-Qui
hi ha, aquí?
-Escolta, que això no és L’ODISSEA ESPACIAL 2001!... Que no escrivies un conte per a nens?
-Però, què passa? Qui ets tu? Què hi ha?
-Que què hi ha?... És el que m’agradaria que
m’expliquessin d’una vegada... On representa que hauria de ser jo, ara?... A
Mart?... Em sembla que no, eh?...»
Què li
passava a l’ordinador? Podia ser que l’hagués atacat un virus desconegut?
Vaig
escriure feta un sac de nervis:
«-Es
pot saber què és tot aquest embolic?
-Això, què passa?
-Identifica’t!
-Em fa gràcia que em preguntis això.
-Per què?
-Perquè sóc la teva criatura, un dels teus personatges,
L’Astronauta.»
Sort que ja seia, sinó caic a terra de la impressió.
«-L’astronauta?
-Afirmatiu... Coronel H.J. O’Bannister, Astronauta
de primera classe.
-Pe... Però, no pots ser
L’Astro-nauta, tu. L’Astronauta és una ficció de la meva ment, no “és” de
veritat...
-No facis especulacions nècies. Tu m’has escrit, m’has
creat i, per tant, existeixo i, podries tenir la delicadesa de no deixar les
coses a mig fer i continuar, perquè t’has parat a meitat de la frase:
"Houston tenim un altre problema"... Ara que hi penso, això em sona
conegut. I després el silenci... Bé, al menys per part teva...
-Què vols dir?
-De veritat no ho sé, si t’has parat al mig de la frase.
Què hi pinto jo, aquí? aterrant en un mon estrany, que s’assembla a Mart perquè
és vermellós i erm, que no és pla sinó muntanyós, on hi ha matolls verds i una
llera seca com si fos una canal marcià, però que és una carretera que porta a
algun lloc?...»
Jo no
me’n sabia avenir. Molt trasbalsada, li vaig preguntar:
«-Com
hi has arribat, en aquest lloc?
-Tu ja ho saps. Estava a la cabina de la meva nau
espacial i de sobte els aparells s’han tornat bojos i he perdut el control. Llavors
és quan m’has fet dir allò: "Houston, tenim un altre problema", i,
pataplum! un empelt D’ODISSEA 2001...
Em precipito en un remolí de coloraines y aterro de cop i volta en aquest erm
que podria ser de Mart, però que, per la pinta que fa,
sospito que no ho és pas.
-Quin aspecte té?
-Ecs! com es nota que ets escriptora!... Aspecte! El que
té és mala ganya!... Per començar sembla que
ho hagin pintat tot amb aquarel·les i que si vull agafar un grapat de terra se
m’escapa de les mans com si fos fum, però és real perquè fa soroll quan cau a
terra. Amb els matolls passa el mateix, son tàctils i, alhora, incorporis...
-Vols dir que no has arribat a una dimensió
hologràfica?
-Només em faltava això!... No, no, no, no... No és
transparent, ni m’enfonso, ni travesso les formes. Estan i són compactes, però
inconsistents. No sé si em pots entendre.
-Ho intentaré... Continua... Què més hi ha?
-El cel té un tènue color rosat.
-Aleshores és Mart!
-No ho és. Impossible. La gravetat és com la del nostre
planeta.
-I, ja pots caminar amb el vestit
d’astronauta?
-I és clar que no! avanço lentament amb el jeep espacial. Si no ho fes d’aquesta
manera, encara estaria clavat al costat de la portella de la nau!
-Has analitzat l’atmosfera?
-Amb el xoc de l’aterratge s’han espallat la majoria dels
aparells de bord.
-Digues què veus, ara.
-Terra vermella, pols, roques, muntanyes. Però no veig
res que s’assembli a un sol. Tinc la impressió que és el matí, molt d’hora...
Aigua!... Passa un riu per aquí a prop. El sento... continuo avançant... Ara sí
que l’hem feta bona!...
-Què passa?...
-El camí fa un giravolt sobre el cingle. És com un balcó
natural... i... i allà a baix hi ha una vall amb camps, boscos, cases... I al
mig de la vall una muntanya i a sobre de la muntanya un castell!...
-Un castell?
-Sí, un castell medieval...
-Medieval. Precisament medieval?... No m’ho
puc creure!...
-I tant que ho és! És d’allò més medieval que et puguis
imaginar! Vols dir-me on sóc? Perquè si això es Mart, jo sóc bomber!...»
No vaig
saber què respondre, el meu ordinador pertanyia a una generació anterior al
CD-Rom.
«-Escolta,
per què no connectes la base de dades a veure si trobem la resposta?
-Si home! Amb quina informació?... No tinc
dades, que no ho entens?
-Bajanades, només et fa falta una clau d’accés!
-Espaterrant, senyor setciències. Si és tan
senzill, me la pots donar tu, aquesta clau? Au, vinga. Veiem com t’ho fas!...
-És d’allò més fàcil. Prova-ho amb la paraula Ermdland.
-Ermland?
-Sí, terra erma. Segur que funciona, és una bona clau
d’accés... com a mínim pot anar tan bé com qualsevol altra. Prova-ho.»
Ho vaig
provar per no haver de discutir més, i va sortir això que per a mi va ser una
sorpresa immensa: