La coneguda escriptora catalana Carme Cabús ha publicat fa poc un llibre de petits contes, Relats esmolats, deliciós; es tracta d’un llibre que caldria anomenar de capçalera per la seva lectura imprescindible, un oasi enmig del panorama de la literatura actual, i amablement s’ha deixat entrevistar una altra vegada per a C.CARDONA GAMIO EDICIONES.

ESTRELLA CARDONA GAMIO: El teu llibre és un recull, més que de contes, jo diria de prosa poètica que em fa recordar, i molt, Rabindranath Tagore, i això mateix ja t’ho vaig dir fa uns mesos respecte de Relats esmolats. De tota manera es tracta d’un llibre que no et cansaries de llegir, perquè et fa pensar. Aquests contes van sortir l’un darrere l’altre o són fruit de moments aïllats d’inspiració?

CARME CABÚS: Bé, moltes gràcies, Estrella, per la teva valoració del meu llibre. Com ja saps, aplega un total de 103 contes escrits, si fa no fa, en el transcurs d’un any. La característica de tots els contes és que són molt curtets, d’una a tres pàgines com a màxim, però, alhora, he intentat, en aquest espai, explicar una història sencera, sempre fent referència a un context molt més ampli sobre el qual vull reflexionar. Són fruit de moments aïllats, escrits normalment a rajaploma, ja que la brevetat del text et permet tenir-lo sencer davant i mantenir la tensió des de la primera paraula fins a l’última. Normalment, en cada un intento reflexionar sobre un tema diferent o exposar algun fet que m’ha emocionat o que ha semblat digne de ser explicat. De fet, allò més difícil potser ha estat la tria de llenguatge. El llibre aplega temes molt diversos, i per a cada un m’ha calgut escollir un registre diferent. Però moltes vegades, quan apareix la primera frase del conte, que és el tret de sortida, aleshores acostuma a rutllar sol. Això passa perquè aquesta primera frase ja inclou el punt de vista, la persona que escriu, el personatge que la diu, el temps en què passa l’acció, l’escenari, etc. Naturalment, abans he d’haver imaginat tot el conjunt del conte i l’estructura que li vull donar. Pel que fa al llenguatge poètic d’alguns contes, bé, potser és precisament l’actitud davant el tema el que fa que sorgeixi aquest tipus de llenguatge. Moltes gràcies per comparar-me amb Rabindranath Tagore. Si de cas, ell és el gran mestre, i jo l’aprenent que el segueix a molta distància.

ECG: Jo el considero un llibre molt íntim i que pot ser que tingui a veure amb experiències personals; què pots dir-me d’això... si no sóc massa tafanera?

CC: Gens tafanera, al contrari. Tens raó, Estrella, en alguns casos els contes parteixen d’experiències personals, però en altres casos, malgrat ho pugui semblar, el contingut del conte és imaginat. Tanmateix, el recurs de la primera persona fa pensar que el conte és l’explicació d’un fet que li ha passat a l’autor, però només és un mètode per donar més veracitat al text i acostar el tema al lector. De tota manera, primer cal tenir l’experiència dels temes sobre els quals escrius a fi de presentar un bon relat. Per exemple, en un conte sobre l’amor, potser allò que expliques no t’ha passat a tu, però l’experiència de l’amor sí que la tens, i per això pots escriure sobre aquest tema, fins i tot amb molta profunditat. De la mateixa manera, el lector comprèn i participa del conte perquè comparteix amb l’autor la mateixa experiència.

ECG: Al teu llibre surt de tot: l’amor amb les seves malenconies, la data històrica que tant pot tenir una menció gairebé periodística com purament literària, el conte protesta reivindicant drets, o bé el record de qui ha estat un mestre, com passa a El caliu de cada paraula. Vas fer intencionadament aquesta barreja?

CC: La varietat de temes ve donada pels interessos específics d’un moment donat, o fins i tot per l’estat d’ànim, o per l’experiència recent. Per exemple, em vaig assabentar que  Gutemberg va acabar d’imprimir la Bíblia en la seva impremta acabada d’inventar un 23 de febrer, bé, un 23 F, més concretament, i aleshores vaig buscar informació sobre el tema i va sortir el conte que apareix al llibre. O també em va motivar donar una resposta personal pel que fa a l’enigma del somriure de la Gioconda, i així van sorgir els dos contes que hi ha al llibre, amb dues interpretacions diferents. O, per altra part, en un viatge a l’Amèrica Central vaig entrar en contacte amb un poble indígena que em va motivar a escriure un conte sobre una de les seves llegendes. També, de vegades, m’han interessat personatges de la meva família o d’altres que he conegut personalment i que  m’han estimulat a imaginar un entorn i una història apropiada per a ells. És el cas d’un amic de Cuba, o d’un italià que vaig conèixer a una illa del Carib, d’una amiga que em va explicar diverses experiències colpidores o de la meva pròpia àvia. Ells i altres personatges m’han inspirat per escriure alguns contes. De vegades això m’ha passat amb un ambient determinat, o amb local, o amb una ciutat. I també m’interessen molt els temes històrics, així com els de denúncia social i els maltractaments, que també abordo. El conte que esmentes, concretament el que porta per títol El caliu de cada paraula, intenta ser un homenatge a l’autor d’un dels diccionaris en llengua catalana que més he consultat al llarg de la meva vida, un diccionari de sinònims. Malgrat que mai no el vaig conèixer, amb el seu diccionari la seva presència i la seva ajuda sempre han estat al meu costat. Naturalment, es mereixia aquest meu petit homenatge, que faig extensiu a tots els autors d’obres de suport que, en els temps foscos passats, han vetllat per la llengua catalana i, en condicions veritablement adverses, hi han seguit creient. Gràcies al seu fervor i al seu llegat, avui podem escriure en català amb la mirada posada en l’excel·lència. Aconseguir-la, ja és tasca de cada escriptor. Gràcies a tu també, Estrella, pel teu amor a la paraula i a la literatura.

ECG: No hi ha perquè donar gràcies; som escriptores.