En sortir el sol, van dreçar la caravana i aviat es dirigiren cap a Birket el-Had o la font dels pelegrins, des d’on només els quedaven tres hores de camí fins al Caire. Aleshores ja esperaven la caravana i els mercaders tindrien l’alegria de ser rebuts pels amics del Caire, contents de tornar-los a veure. Van entrar a la ciutat per la porta de Bebel Falch, perquè diuen que porta benastrugança passar per aquesta porta en tornar de la Meca, ja que és per on va entrar el Profeta.

En arribar al mercat, els quatre mercaders turcs es van acomiadar del foraster i del mercader grec Zaleukos i se n’anaren a casa amb els seus amics. Mentre en Zaleukos indicava al foraster on hi havia un bon campament i l’invitava a dinar. El foraster va acceptar la invitació i li va prometre que tornaria quan s’hagués canviat la roba.

El grec va fer tots els preparatius que calien per obsequiar el foraster, al qual havia arribat a apreciar durant el viatge, i quan tingué el menjar i les begudes preparades de manera adient, s’assegué a esperar el seu invitat.

Va sentir uns passos lents i pesats que s’acostaven pel corredor que portava a les seves habitacions. S’aixecà per anar-lo a rebre com a un amic i donar-li la benvinguda a la porta, però en obrir-la es tirà enrera agafat pel pànic perquè qui se li acostava era, sense cap mena de dubte, la terrorífica capa roja. Se la tornà a mirar, però no era cap miratge: la mateixa alçada, la màscara, des d’on el miraven aquells ulls brillants i foscos, la capa roja amb els brodats daurats, tot allò ho tenia molt present des d’aquells dies, els més terribles de la seva vida.

Un munt de sentiments contradictoris van sacsejar el cor de Zaleukos. Ja feia temps que havia fet la pau amb aquell personatge i l’havia perdonat, però en veure’l se li van tornar a obrir totes les ferides. Aquells moments d’angoixa de l’horrible mort, aquell dolor, que li enverinà la sang, tot li va passar pel davant.

—Què vols tu ara, monstre? ¾va dir el grec cridant, mentre l’aparició estava  encara davant de la porta¾ Apartat d’aquí, jo no t’he maleït!

—Zaleukos! ¾va dir una veu coneguda que sortia de darrere la màscara¾ Zaleukos! És així com reps els teus invitats?

Es va treure la màscara, es va enretirar la capa: era Selim Baruch, el foraster.

Però en Zaleukos no s’assossegava. L’espantava la presència del foraster, que li recordava de manera prou clara la del desconegut del Ponte vecchio. Tanmateix, va prevaler l’hàbit de l’hospitalitat, i féu un senyal al foraster que passés i s’assegués al convit.

—Entenc els teus sentiments ¾un cop asseguts, el foraster prengué la paraula¾. Els teus ulls em miren inquisidors. Hauria d’haver callat i no deixar que em veiessis mai més, però sóc el responsable de les teves penes i per aquest motiu he gosat presentar-me d’aquesta manera, exposant-me a què em diguis de tot. Una vegada em vas dir ‘la fe del meu pare m’ordenà que l’estimés, perquè deu ser tan infeliç com jo’. Ho pots ben creure, amic meu, i escolta això que et vull explicar!

»Hauré de començar des del principi, per tal de poder-me fer entendre. Sóc fill d’Alexandria, de pares cristians. El meu pare, fill petit d’una antiga i coneguda família francesa, era cònsol del seu país a Alexandria. Jo vaig viure a França, a casa d’un germà de la meva mare, des que tenia deu anys. Vaig deixar el país del pare uns anys després de la revolució i, junt amb l’oncle, que ja no se sentia segur a la terra dels seus avantpassats, vam tornar a casa dels meus pares a buscar refugi. Vam arribar a terra esperançats per retrobar, a la casa paterna, la tranquil·litat i la pau que el revoltat poble francès ens havia arrabassat. Però, ai las! La casa del pare no estava com havia d’estar. Les revolucions exteriors d’aquella època encara no hi havien arribat, per això va ser més inesperada aquella desgràcia que havia afectat de ple casa meva. El meu germà, un home jove en la plenitud de la vida, primer secretari del pare, feia poc que s’havia casat amb una noia, filla d’un aristòcrata florentí que vivia al mateix barri. La noia havia desaparegut, dos dies abans que nosaltres arribéssim, sense que ni la meva família ni el pare d’ella haguessin pogut trobar cap rastre d’on podia ser. Finalment, havien arribat a la conclusió que quan passejava s’havia allunyat massa i que l’havia segrestat alguna banda de lladres. Si t’he de ser franc, pel meu germà, hauria estat més reconfortant aquesta idea que no pas la veritat, que no vam trigar gaire a saber.  

La infidel s’havia embarcat amb un jove napolità que havia conegut a casa del seu pare. El meu germà, que estava extremadament indignat amb aquella conducta, va fer tot el possible per fer-li pagar el que havia fet. No ho va aconseguir. Tot el que va fer va escandalitzar les ciutats de Nàpols i Florència i només va servir per acabar de rematar la desgràcia; la d’ell i la de tots nosaltres. L’aristòcrata florentí va tornar al seu país, això sí, va prendre la determinació de fer justícia pel seu compte per causar-nos la ruïna. A Florència, va estroncar totes les investigacions que el meu germà havia pogut lligar i va saber utilitzar tan bé les influències que aconseguí que el govern sospités del meu pare i del meu germà, i que fossin detinguts, per mitjà de vergonyosos paranys, i enviats a França, on van morir sota la destral del botxí. La meva pobre mare es va tornar boja i abans de deu mesos llargs, la mort la va alliberar d’aquell estat penós, que en els últims dies s’havia convertit en clara lucidesa.

Hi havia només un pensament que turmentava la meva ànima, només una cosa em feia oblidar les penes, i era aquell foc que la mare havia encès dintre meu abans de morir.

Els últims moments, com ja t’he dit, la mare va recuperar el coneixement. Em va fer cridar i em va parlar assossegada del seu destí i del seu final. Després va fer sortir tothom de l’habitació, es va redreçar amb moviments solemnes tot el que li permetia el seu estat i em va dir que em podria donar la seva benedicció, si li prometia complir el que ella em demanaria. Emocionat per les paraules de la mare a punt de morir, la vaig reconfortar amb el jurament que faria el que em digués. Aleshores va esclatar en malediccions contra el florentí i la seva filla, amb les amenaces més horribles, perquè em vengés de totes les dissorts que havia patit la nostra família. Va morir als meus braços. Aquell sentiment de venjança ja feia molt temps que jo el portava endormiscat a l’ànima, llavors se’m despertava amb tota la seva força. Vaig reunir tot el patrimoni dels pares i vaig jurar-me que ho dedicaria tot a prendre venjança.

No vaig trigar gaire a ser  a Florència, on vaig procurar passar tan d’incògnit com vaig poder. Tanmateix, tenint en compte la posició dels meus enemics, el meu pla era força complicat. El vell florentí, l’havien fet governador i, per tant, tenia tots els mitjans a l’abast per poder-me destruir si sospitava la més mínima. M’ajudà un fet casual. Un dia cap al vespre, vaig veure pel carrer un home vestit amb la lliurea que m’era coneguda. En el caminar insegur, la mirada sorruda i el fet que anés engegant a mitja veu ‘Santo sacramento’ i ‘Maledetto diavolo’, hi vaig reconèixer el vell Pietro, un criat dels florentins, a qui ja coneixia d’Alexandria. Em vaig adonar clarament que remugava contra el seu amo i vaig decidir aprofitar-me del seu estat d’ànim. Em va fer l’efecte que estava molt sorprès de veurem i se’m va lamentar de la manera com el tractava l’amo, que ja no li trobava bé res del que feia, d’ençà que era governador i, amb aquell mal humor que portava a sobre i l’ajuda del meu or me’l vaig posar de part meva.

La part més delicada, ja la tenia resolta. Tenia un home a sou, que m’obriria la casa del meu enemic a qualsevol hora, i ja podia posar en marxa la resta del pla. Per a mi, la vida del vell florentí tenia molt poc valor comparada amb el mal que havia causat a la meva família. Aquell home havia de patir per la mort de qui més s’estimés: la seva filla Bianca. La mateixa que havia ofès el meu germà d’aquella manera tan indecent i, per tant, la causa principal de la nostra desgràcia.

Molt oportunament, per a la set de venjança que jo tenia, em va arribar la notícia que un d’aquells dies la Bianca es casava per segona vegada; estava decidit, aquella noia havia de morir. Però m’espantava la idea de cometre el crim jo mateix i, tampoc no tenia prou confiança en la capacitat d’en Pietro. Per això vam buscar un home capaç de consumar l’operació. No em vaig arriscar a buscar-lo entre els florentins, ja que segurament no n’hauríem trobat cap que volgués intentar res d’aquest tipus contra el governador. Llavors, al Pietro se li va acudir un pla, que vaig posar en marxa immediatament, i tot seguit et vaig escollir a tu com a la persona més apropiada pel fet de ser alhora estranger i metge. El que va passar després ja ho saps. Només que, a causa de la teva enorme prudència i la teva gran honradesa, els meus tràfecs van estar a punt de fracassar. D’aquí ve l’afer de la capa.

En Pietro va ser el qui ens va obrir la porta del palau del governador. Igualment, també ens hauria guiat a l’hora de sortir, si no haguéssim fugit de tan espantats com estàvem per aquella escena horrible que vam presenciar a través de la porta mig ajustada. Portat per la por i el penediment, vaig sortir corrents i vaig fer al menys dos-cents metres fins que em vaig deixar caure damunt els graons d’una església. Allà vaig recapitular i el primer pensament va ser per tu i el que et podria passar si et trobaven dins la casa.

Vaig tornar-me a esquitllar dins el palau, però no hi havia ni rastre del Pietro, encara que la porteta estava oberta i, per això, vaig tenir l’esperança que havies pogut aprofitar l’oportunitat per escapar.

Tanmateix, quan es va fer de dia, la por que em descobrissin i un vertader penediment no em van permetre quedar ni un moment més dins les muralles de Florència. Vaig sortir immediatament cap a Roma. Però em vaig quedar aclaparat quan, al cap d’uns dies, em van explicar aquesta història amb l’afegit que ja havien agafat l’assassí i que era un metge grec. Vaig tornar a Florència ple d’una inquietud esfereïdora, convençut que la meva venjança havia estat massa dura, i ara la maleeixo perquè, embrancant-hi a tu, la vaig pagar molt cara.

Vaig arribar el mateix dia que et van tallar la mà. No te’n diré res del que vaig sentir en veure’t dalt del patíbul enfrontant-te a aquell turment amb tanta enteresa. Però quan vaig veure brollar la sang, vaig decidir ajudar-te la resta de la teva vida. El que ha passat a partir d’aquell moment, ja ho saps. Només em queda dir-te per què he fet aquest viatge amb tu.

Com que la idea que tu no em perdonaries mai era una càrrega molt feixuga per a mi,  se’m va acudir de passar uns dies amb tu i després retre’t comptes pel que t’havia fet.«

El grec se l’havia escoltat en silenci fins que va acabar. Llavors, amb una mirada afable, va requerir el torn per parlar:

—De veritat que vaig tenir ganes que fossis tan desgraciat com ho era jo i que aquell succés atroç fos un núvol negre que enfosquís els teus dies eternament. Ho vaig desitjar amb tot el cor. Permet-me que et faci una pregunta, però. Per què vas aparèixer pel desert d’aquella manera? Què vas fer després que em compressis la casa d’Constantinoble?

—Vaig tornar a Alexandria ¾va respondre l’interpel·lat¾. Tenia el cor confós per l’odi que sentia contra tothom; un odi que cremava especialment contra aquells pobles que es consideraven tan civilitzats. Creu-me, em sentia molt més bé en la meva condició de musulmà! A penes feia un mes que era a Alexandria, quan hi va haver aquell desembarcament de gent del meu país. En tots només podia veure-hi la cara del botxí del pare i del meu germà; per això vaig fer un grup amb gent jove que pensava com jo i ens vam unir a aquells intrèpids mamelucs, que van ser tantes vegades el malson de les tropes franceses. Un cop acabada la campanya, no vaig poder-me decidir per l’exercici de la pau. Amb el meu petit grup de correligionaris, vaig fer una vida, fugitiva i nòmada, dedicada a la lluita i la caça. Visc orgullós amb aquesta gent, que em respecta com a príncep seu i, tot i que els meus asiàtics no són tan civilitzats com els vostres europeus, també estan molt lluny de l’enveja, la calumnia, l’egoisme i l’ambició.

En Zaleukos va donar les gràcies al foraster per aquella confidència, però no es va estar de dir-li que trobava més adient per la seva posició i educació que visqués en països cristians i europeus. Li va agafar la mà i li va demanar que continués amb ell, a casa seva, fins a morir. L’invitat se’l mirà commogut:

—Ara ja sé ¾va dir¾,  que m’has perdonat del tot, que m’estimes. Te’n dono les gràcies més efusives!

Es posà dret, amb tota aquella alçada, davant del grec, que gairebé s’espantà d’aquella salutació marcial, aquells ulls brillants i foscos, i d’aquella veu fonda i enigmàtica del seu invitat.

—La teva proposta és preciosa ¾va continuar l’invitat¾, seria molt atractiva per a qualsevol altra persona. Jo no la puc acceptar. Ja tinc el cavall ensellat, els meus servidors ja m’esperen. Llarga vida, Zaleukos!

Els amics, que havia reunit el destí d’aquella manera tan sorprenent, es van donar una abraçada de comiat.

—I com t’he de dir? Com es diu el meu invitat, a qui recordaré eternament? ¾va preguntar el grec.

El foraster se’l mirà una estona, li tornà a agafar la mà i li digué:

—Em diuen Senyor del Desert; sóc el lladre Orbassan.