EL CONTE DEL FALS PRÍNCEP (1)
Castellà

Fes un clic i veuràs la il·lustració en la mida original!Hi havia una vegada un honest oficial de sastre que es deia Labakan i que aprenia l’ofici al taller d’un hàbil mestre a Alexandria. No és que en Labakan no sabés fer anar l’agulla, ans al contrari, treballava molt fi. Tampoc es podria qualificar directament de gandul, però els seus companys no el trobaven del tot normal perquè, sovint, es podia passar tantes hores cosint sense parar que fins i tot sortia fum del fil i l’agulla li bullia a les mans, aleshores li sortien unes peces com a cap altre; a vegades, en canvi, i això desgraciadament passava de manera freqüent, s’asseia pensarós, amb els ulls fixos mirant endavant i fent una cara i un posat un xic curiosos. Aleshores al mestre i als seus companys no se’ls acudia res més que dir:

—Aquest Labakan ja es torna a fer l’important.

Però els divendres[i], mentre que l’altra gent en sortir de la pregària se n’anava cap a casa a fer les seves coses, en Labakan, amb un vestit preciós on havia posat molta feina, sortia de la Mesquita, i caminant de manera altiva passava lentament per les places i els carrers de la ciutat i, si algun dels seus camarades el saludava amb un ‘adéu-siau’ o un ‘com va això, amic Labakan?’, li feia un senyal amb la mà o, a tot estirar, feia una elegant inclinació de cap. Si alguna vegada el mestre en to de broma li deia: ‘tu has nascut per ser príncep, Labakan’, s’estarrufava moltíssim i li contestava: ‘sempre ho he pensat’.

El respectable oficial de sastre Labakan va passar molt temps d’aquesta manera. La veritat és que aquell comportament feia patir el seu mestre perquè, malgrat tot, era un treballador brillant. Un dia, Selim, el germà del sultà, que aquells dies viatjava per Alexandria, va enviar un vestit al mestre sastre per fer-lo arreglar, i el mestre el va donar a Labakan perquè era el que feia el treball més fi. Al vespre, quan el  mestre i els companys havien plegat, per descansar de les fatigues del dia, al Labakan li vingueren unes ganes irresistibles de tornar al taller on tenien penjat el vestit de l’august germà. S’estigué una estona mirant-se’l palplantat i pensarós. S’admirava ara de les meravelloses puntades, ara dels colors tornassolats del vellut i la seda. No hi va poder fer res, se’l va haver de posar i, mira per on, li esqueia tan bé que talment semblava que li havien fet a mida. ‘A que semblo un príncep?’ s’interrogava ell mateix mentre anava amunt i avall de l’estança. ‘Fins i tot, no ho ha dit el mestre, que he nascut per ser príncep?’ Amb el vestit va ser com si també s’hagués posat una personalitat reial; no es podia treure del cap que devia ser fill d’algun rei desconegut i, com a tal, va decidir viatjar pel món i deixar aquell lloc on, fins aleshores, la gent havia estat tan nècia de no adonar-se que darrere el seu origen humil s’hi amagava una nissaga aristocràtica. Estava convençut que aquell majestuós vestit li havia enviat una fada i se’n guardaria prou de refusar un regal tan valuós. Va agafar el migrat capital de què disposava i, aprofitant la foscor de la nit, se’n va anar per la porta d’Alexandria.

Per tot arreu on passava, el nou príncep despertava admiració, ja que aquell vestit luxós i la seva presència digna i majestuosa no eren pas com els d’un viatger qualsevol. Si algú li preguntava quina n’era la causa procurava respondre, amb un gest misteriós, que hi havia raons de pes. Però quan es va adonar que aquella manera presumptuosa de caminar feia riure la gent, es va comprar un cavall no gaire car, cosa que li va anar molt bé ja que, en ser tranquil i mansuet, no el posava en cap compromís i podia fer-se passar per un cavaller experimentat, la qual cosa no era pas veritat. 

Un dia, mentre passava xino-xano pels carrers amb el seu Marva, aquest era el nom del cavall, el va aturar un cavaller i li va demanar si podia cavalcar al seu costat, d’aquesta manera, parlant amb algú altre, el camí no se li faria tan llarg. El cavaller era un home jove i simpàtic, de tracte agradable i cordial. De seguida començà a parlar d’on venia i d’on anava i en Labakan es va assabentar que, com l’oficial de sastre, ell també anava pel món sense rumb. Va dir que es deia Omar, que era el nebot de l’Elfi Beis, l’infortunat Bassa del Caire, i que el motiu del viatge era complir un desig que el seu oncle li havia encarregat abans de morir. En Labakan, però, no li va parlar pas de la seva situació de manera tan franca; només li va donar a entendre que era de noble llinatge i que viatjava per plaer.

Els dos cavallers es van caure bé l’un a l’altre i van continuar el camí junts. Quan portaven dos dies viatjant, en Labakan va demanar al seu company quina mena d’encàrrec havia de fer, i el va deixar captivat la història que segueix:

»Elfi Bei, el Bassa del Caire, havia criat l’Omar des que era petit. L’Omar no havia conegut els seu pares. Quan els enemics de l’Elfi Bei el van atacar per sorpresa i, al cap de tres dies d’infructuosos combats, va haver d’escapar-se ferit de mort, va fer saber al seu protegit que no era nebot seu; era fill d’un home poderós que, per por d’una profecia del seu astròleg, l‘havia enviat lluny de la cort, amb el jurament que el volia tornar a veure quan complís vint-i-dos anys. L’Elfi Bei no li havia dit el nom del seu pare, sinó que li havia encarregat categòricament que el cinquè dia del proper mes del Ramadà[ii], el dia que compliria vint-i-dos anys, fos al peu de la coneguda columna d’El-Serujah a quatre dies de camí a l’Est d’Alexandria; un cop allà havia d’entregar l’espasa, que li donava, als homes que hi hauria al peu de la columna, amb les paraules ‘jo sóc el que busqueu’ i, si aquests contestaven ‘lloat sia el Profeta que t’ha emparat!’, aleshores els havia de seguir perquè el conduirien davant del seu pare«.

L’oficial de sastre Labakan no se’n sabia avenir d’aquella confidència i, a partir d’aleshores es va mirar el príncep Omar amb enveja, molest perquè el destí, tot i que, per dir-ho d’alguna manera, li havia atorgat un origen misteriós i una existència vulgar, havia obsequiat aquell noi amb el llinatge de fill d’un monarca i tot el necessari, malgrat que ja passava per nebot d’un Bassa. Es començà a comparar amb el príncep. Va haver d’admetre que l’altre era un home de bona planta, mirada eixerida i un contundent nas aquilí, de modals afables i servicials, ras i curt, el seu aspecte tenia tants atractius que podien cridar l’atenció de qualsevol. Però en totes aquestes observacions va trobar tants atractius al seu company que va arribar a la conclusió que al pare del príncep tan oportú li podia ser un Labakan com el vertader príncep.

Aquests pensaments no van deixar el Labakan en tot el dia, ni quan van parar per dormir a l’hostal, però en despertar-se l’endemà i en posar la vista damunt l’Omar, que dormia tan tranquil i potser somniava amb la seva sort indiscutible, el va acabar de desvetllar la idea de pretendre, amb astúcia o per força, allò que un destí desfavorable li havia negat. L’espasa, el senyal per reconèixer el príncep pròdig, penjava del cinturó del noi adormit; la va tibar amb molt de compte amb la intenció de clavar-la al pit del propietari. Però, davant la idea de la mort, l’ànima pacífica del jove es va horroritzar i en va tenir prou amagant-se l’espasa, posar la brida al cavall del príncep, i quan l’Omar es despertés i veiés que li havien robat les esperances, el seu fidel company de viatge ja li portaria unes quantes milles d’avantatge.

Precisament, el dia que Labakan va suplantar el príncep, era el primer del Ramadà i, per tant, encara li quedaven quatre dies per arribar a la columna d’El-Serujah, que ell ja coneixia prou bé. Malgrat que el lloc, on es trobava la columna, com a màxim devia ser a uns dos dies de camí, es va afanyar a arribar-hi, perquè tenia por que el príncep l’atraparia.

Al final del segon dia, Labakan va veure la columna d’El-Serujah. Es va parar dalt d’un turonet que hi havia en un extens altiplà i des d’on es podia veure de dues o tres hores lluny. En veure-la el cor d’en Labakan bategà de valent, malgrat que aquells dos dies havia tingut prou temps de reflexionar sobre el posat que havia de fer, la mala consciència li féu agafar por; però la idea que havia nascut per ser príncep el va envalentir de manera que continuà confiat en direcció a l’objectiu.

Tot el lloc, al voltant de la columna d’El-Serujah, estava deshabitat i desert, i el nou príncep hauria tingut algunes dificultats a causa de la seva subsistència si no s’hagués avançat uns dies. Va acampar, amb el cavall, a sota d’unes palmeres i hi esperà el destí vinent.

Cap al migdia de l’endemà va veure una llarga fila de cavalls i camells que avançava pel pla en direcció a la columna d’El-Serujah. La fila es va aturar al peu del turó, on hi havia la columna; hi van parar tendes luxoses, i tot plegat semblava la caravana d’un xeic[iii] o d’un bassa. En Labakan es va afigurar que tota aquella gent que veia estava preocupada per ell i de bona gana s’hauria deixat caure pel lloc on eren; però va refrenar el desig de presentar-s’hi com a príncep, perquè ja tindria l’ocasió l’endemà de satisfer aquell desig tan arriscat.

El sol del matí va despertar l’extremadament feliç sastre aquell dia que experimentaria el moment més important de la seva vida, en el qual havia d’ascendir de mortal humil i desconegut a poder seure al costat d’un pare reial. La veritat és que, mentre ensellava el cavall per anar fins a la columna, li va venir al cap la irregularitat dels seus actes, i el dolor que devia sentir el príncep per les esperances frustrades, però els daus ja havien estat tirats, ja no podia desfer el que ja havia fet i decebre el seu amor propi, i es va dir en veu baixa que el seu aspecte era prou magnífic com per presentar-se davant del rei com a fill seu.

Animat amb aquests pensaments, va muntar el cavall, s’armà de coratge per fer-lo anar a un galop convenient i, en menys d’un quart d’hora, ja era al peu del turó. Baixà del cavall i el lligà en un arbust dels que creixien per aquells verals, llavors es va treure l’espasa del príncep Omar i s’enfilà turó amunt. Al peu de la columna hi havia sis homes al voltant d’un vell amb aspecte de pertànyer a l’alta aristocràcia; anava vestit amb un magnífic caftà de material daurat cenyit amb un xal de caixmir blanc, i el turbant blanc brodat amb lluents pedres precioses, la qual cosa el caracteritzava com a home de categoria i de fortuna.

Labakan se li acostà, li va fer una profunda reverència i li va dir, alhora que li oferia l’espasa: ‘jo sóc el que busqueu’. ‘Lloat sia el Profeta que t’ha emparat!’, respongué l’ancià amb llàgrimes als ulls.

—Abraça el teu pobre pare, Omar, fill estimat!

El bon sastre estava molt commogut per aquestes solemnes paraules i, amb una sensació barreja de alegria i vergonya, es va deixar anar als braços del vell monarca.

Però d’aquella nova posició només en va poder gaudir amb tranquil·litat durant uns moments. Quan es redreçava dels braços de l’ancià, va veure un cavaller que per la plana s’acostava veloç al turó. El cavall i el cavaller es comportaven de manera estrambòtica: el cavall feia l’efecte que, sigui per tossudesa o per cansament, no volia anar endavant i portava una marxa entrebancada que no era ni trot ni camada, el cavaller l’esperonava amb les mans i amb els peus, perquè corregués més. Massa aviat hi va reconèixer Labakan el seu cavall Marva i el vertader príncep Omar, però ja estava posseït pel mal esperit de la mentida i va decidir que, si es donava el cas, mantindria els seus drets usurpats de manera inflexible.

Aviat van veure que el cavaller feia senyals des de lluny. Malgrat el peculiar trot del cavall, havia arribat al peu del turó. Saltà del cavall i es posà a córrer turó amunt.

—Atureu-vos! ¾va cridar¾ Vos, qui sigueu, pareu i no us deixeu enganyar per l’estafador més gran que hi ha! Em dic Omar, i cap mortal ha de gosar profanar el meu nom!

A les cares de tots els que hi havia per allà, s’hi reflectí una preocupació intensa pel caire que prenia l’assumpte. A més, l’ancià semblava molt atribolat per la manera inquisidora que mirava l’un i l’altre. Tanmateix, Labakan, amb una tranquil·litat aconseguida dificultosament, va dir:

—Honorable senyor i pare, no us deixeu entabanar per aquest home! Pel que jo sé, és un boig oficial de sastre d’Alexandria, que es diu Labakan i que més aviat es mereix compassió que no pas ira.

Aquestes paraules van portar el príncep al paroxisme i, traient foc pels queixals, va intentar carregar contra Labakan. Però els altres s’hi van interposar i el van aturar, i el monarca va dir:

—Realment, estimat fill, aquest home no està bo! Lligueu-lo i asseieu-lo dalt d’un  dromedari! Potser el podrem ajudar d’alguna manera.

La ràbia del príncep es va calmar i va dir al monarca plorant:

—El cor em diu que sou el meu pare, per la memòria de la mare us suplico: escolteu-me!

—Ui! Que Déu ens empari! ¾va respondre aquell¾ No para de desvariar; com pot ser que aquest home s’hagi imaginat aquestes coses!

I mentre deia això, va agafar el Labakan pel braç i va començar a baixar del turó. Van muntar en uns cavalls luxosament guarnits i cavalcaren pel pla, al davant de la caravana. Mentrestant van emmanillar el pobre príncep, el van lligar dalt d’un dromedari i dos homes, que cavalcaven al seu costat, no el van perdre de vista ni un moment.

L’ancià monarca era en Saaud, el Sultà dels wahhabites[iv]. Havia trigat molt a tenir fills fins que, per fi, li va néixer el príncep que havia desitjat tant de temps. Però l’astròleg, al qual havia consultat l’oracle del príncep, li va anunciar aquest mal averany: ‘fins que compleixi els vint-i-dos anys estarà en perill que algú el suplanti’. De manera que, per tal de protegir-lo, l’havia confiat al seu vell i bon amic Elfi Bei, perquè el criés i l’eduqués, i va esperar vint-i-dos amb enyor i impaciència.

Pel camí, el Sultà anava explicant tot això al seu suposat fill, del qual es sentia extraordinàriament orgullós per la bona presència que tenia i la bona educació que demostrava.

Quan van ser al país del Sultà, van ser rebuts pels seus habitants amb crits d’alegria, perquè la notícia de l’arribada del príncep havia corregut com una reguera de pólvora per tots els pobles i ciutats. Als carrers pels que anaven passant, estaven engalanats amb rams i garlandes de flors, de les cases penjaven domassos esplèndids de tots els colors i la gent elevava lloances a Déu i al seu Profeta per haver-los enviat un príncep tan ben plantat. Amb aquesta rebuda, el sastre anava estarrufat de satisfacció; tant com desgraciat es devia sentir el vertader Omar que, encara anava lligat darrere la caravana desesperat i silenciós. En mig de tot aquell batibull, que havia de ser en honor seu, ningú no es va fixar en el vertader príncep. El nom d’Omar el van cridar mil vegades i mil vegades més, però a ell, que portava aquest nom amb tot el dret, no li va fer cas ningú. Com a molt, de tant en tant hi havia algú o altre que preguntava qui era aquell que portaven tan ben lligat, i a l’oïda del príncep arribava la resposta horrible del seu company: ‘és un sastre boig’.

Finalment, la caravana va arribar a la capital del Sultà, on la rebuda va ser encara més enlluernadora que a les altres ciutats. La Sultana, una senyora gran i venerable, els esperava al saló més important del palau, amb tota la cort. El terra d’aquesta habitació estava cobert amb una catifa grandiosa, les parets vestides amb tela de color blau cel recollida amb cordons i borles daurades que penjaven d’immensos fermalls argentats.

En arribar la caravana ja era fosc, per això hi tenien moltes làmpades enceses, rodones i de colors, amb les quals semblava que la nit s’hagués tornat dia. Les més lluminoses de totes eren al fons del saló, on la Sultana seia en un tron. El tron estava situat dalt d’uns graons i era fet d’or pur revestit d’ametistes. Els quatre Emirs[v] més distingits aguantaven un cobricel de seda vermella en honor de la Sultana, i el xeic de Medina la ventava amb un ventall llarg fet de plomes blanques de paó.

Així és com la Sultana esperava el seu espòs i el seu fill, al qual ella tampoc no havia vist des del naixement. Tanmateix, l’havia vist tantes vegades en somnis que l’hauria reconegut entre un milió. Ara sentia l’enrenou de la caravana en acostar-se, el so dels timbals i les trompetes barrejats amb les ovacions de la gent, i el galop dels cavalls ressonant al pati del palau. Cada vegada se sentien més a prop el fragor de passos dels que arribaven, les portes del saló s’obriren i, per entre la munió de persones prostrada en senyal de reverència, va passar el Sultà a pas viu tibant el seu fill de la mà fins a arribar davant la seva dona.

—Aquí el tens ¾va dir¾, t’he portat el fill que feia tant temps que desitjaves veure.

Però la Sultana el va interrompre.

—Aquest no és el meu fill! ¾va dir amb un crit¾ El fill que el Profeta m’ha mostrat en els meus somnis no té aquesta fesomia!

Just quan el Sultà es disposava a censurar les supersticions de la seva dona, s’obrí de cop la porta del saló. El príncep Omar hi entrà esverat i perseguit pels guardes dels quals havia tingut treballs per escapar-se. Es tirà davant del tron gairebé sense alè.

—Vull morir aquí. Fes-me matar, pare cruel, perquè no podré suportar aquest estigma més temps!

Tothom estava desconcertat amb allò que passava. Els guardes s’obriren pas per tornar-lo a capturar i, ja estaven a punt de emmanillar-lo quan la Sultana, que ho havia observat tot corpresa i sense dir res, s’aixecà del tron.

—Alto! ¾cridྠAquest i cap altre és el vertader! Aquest és el que els meus ulls han vist i el meu cor ha reconegut!

Els guardes van deixar anar instintivament l’Omar, però el Sultà furiós i encès de ràbia els va escridassar que tornessin a lligar aquell boig.

—Aquí mano jo! ¾va dir imposant la seva autoritat¾- I no depenem del que pugui somniar la dona, sinó de fets reals i inequívocs. Aquest d’aquí ¾continuà alhora que assenyalava Labakan¾ és el meu fill, perquè m’ha portat el vertader senyal del meu amic Elfi: l’espasa.

—L’ha robada! ¾cridà l’Omar¾ Vaig ser ingenu de confiar en ell i em va trair!

Però el Sultà no escoltava el que deia el seu fill, perquè estava avesat a guanyar en tot, i feia el que ell volia de manera obstinada; llavors va manar que traguessin l’Omar fora del saló, mentre que ell es retirava a les seves habitacions acompanyat d’en Labakan, enfurismat amb la Sultana, l’esposa amb la qual havia viscut vint-i-cinc anys en pau.

Però la Sultana, molt disgustada per aquests esdeveniments, estava del tot convençuda que un mentider s’havia apropiat del cor del Sultà, ja que un munt de somnis reveladors li havien presentat a l’altre pobre desgraciat com a fill seu.

Quan es va haver calmat una mica del disgust, va ordir un pla per fer reflexionar el seu espòs d’aquell error. Sens dubte era una feina difícil, perquè el que es feia passar per fill seu havia presentat el senyal, l’espasa. A més, ella mateixa ho havia pogut comprovar, s’havia assabentat de tantes coses de quan l’Omar era petit que es podia fer passar per ell sense posar-se en evidència.

La Sultana va convocar en audiència els homes que havien fet d’escolta al Sultà a la columna d’El-Serujah, per tal que li expliquessin exactament el que havia passat i, per una altra banda, va demanar consell a les seves esclaves més fidels. Rumiaven què hi podien fer fins que va parlar Melechsalah, una circassiana vella i astuta.

—Si no ho he entès malament, honorable senyora, el noi que reconeixeu com a fill vostre va dir que el que va portar l’espasa es deia Labakan i que era un sastre trastocat?

—Sí, això mateix ¾va respondre la Sultana¾, però per què ho vols saber?

—Què en penseu ¾continuà la circassiana¾, de la possibilitat que aquest traïdor hagi endossat el seu propi nom al vostre fill? I, si és així, llavors tenim una manera que ens anirà que ni pintada per enxampar el mentider, i us la voldria dir molt secretament.

La Sultana va parar l’orella a la seva esclava i aquesta, en veu baixa, li va donar un consell, que va semblar que li agradava perquè de seguida es va aixecar per anar a veure el Sultà.

La Sultana era una dona llesta, que coneixia molt bé els punts dèbils del Sultà i sabia com tractar-lo. Va fer veure que transigia i que volia reconèixer el fill, i li va demanar només una condició. El Sultà, a qui sabia greu haver-se enrabiat amb la dona, va acceptar la condició. Aleshores ella va dir:

—Voldria imposar-los una prova de la seva habilitat. Algú altre potser els faria fer una cursa a cavall, o bé els faria lluitar, o els faria llançar la javelina; però aquestes són coses que sap fer qualsevol; jo no, jo els vull demanar una cosa molt ingènua. Es tractaria que cada un d’ells confeccionés un caftà i un parell de bombatxos, i després veurem qui els ha fet més bonics.

El Sultà, després de fer-se un tip de riure, respongué:

—Ei, quina una de més enginyosa que n’has preparat. El meu fill ha de competir amb el teu sastre boig per veure qui sap cosir el caftà més bonic? No, per aquí no passo.

Però la Sultana insistí, perquè ell havia acceptat la condició que ella li havia demanat i el Sultà, que era un home de paraula, finalment hi va accedir. Amb tot, el Sultà va jurar que encara que el sastre boig fes el caftà més bonic, no el reconeixeria com a fill seu.

El Sultà va anar a dir-ho personalment al seu fill, i li demanà el favor de accedir al caprici de la seva dona, la qual volia comprovar si era capaç de confeccionar un caftà. El bon Labakan es posà a riure a cor què vols; ‘si això és tot el que vol’, es va dir a si mateix, ’la senyora Sultana tindrà motius per estar satisfeta’.

Van preparar dues habitacions, una pel príncep i l’altra pel sastre, perquè hi poguessin demostrar les seves habilitats, i només els van donar el tros de tela de seda necessària, tisores, agulla i fil.

El Sultà estava molt encuriosit per veure quina mena de caftà seria capaç de fer el seu fill, però la Sultana també tenia el cor alterat per saber si havia encertat o no l’estratagema. Els van assignar dos dies per fer la feina. El tercer dia el Sultà va fer cridar la seva dona i quan van ser tots dos junts, va fer anar a buscar els dos caftans i els seus realitzadors. Labakan entrà triomfant i estengué el seu caftà davant l’estupefacte Sultà.

—Mireu, pare ¾va dir¾. Mireu, honorable mare, si aquest caftà no és una obra mestre! M’hi jugo que ni el sastre més capacitat de la cort no seria capaç de fer una feina com aquesta.

La Sultana es posà a riure i es girà cap a l’Omar:

—I tu, què ens has portat, fill meu?

Desanimat, el noi va tirar a terra la seda i les tisores.

—A mi em van ensenyar a domar cavalls i a brandar les armes, i a fer que la meva llança es clavi en un blanc a seixanta canes... però l’art de l’agulla no el conec! A més, això no és digne de l’afillat d’Elfi Beis, el senyor del Caire.

—Oh, tu ets el vertader fill del meu senyor ¾va dir la Sultana cridant¾. Ah, deixa’m abraçar-te i dir-te fill! Perdoneu, espòs i senyor meu ¾continuà ella mentre es girava cap al Sultà¾, que us hagi ordit aquest parany. No ho veieu, ara, qui és el príncep i qui el sastre? Efectivament, el caftà que ha fet el vostre senyor fill és molt elaborat, i m’agradaria preguntar-li quin mestre l’ha ensenyat!

El Sultà seia molt pensarós i incrèdul mirant ara la dona, ara el Labakan i, a pesar de la vergonya i la consternació que sentia en adonar-se del que era obvi, volia trobar la manera de rebatre-ho.

—No n’hi ha prou amb aquesta demostració ¾va dir el Sultà¾. Però tinc una manera, en dono les gràcies a Al·là, de descobrir si m’enganyeu.

Va ordenar que li ensellessin el cavall més veloç, el muntà i cavalcà en direcció a un bosc que hi havia no gaire lluny de la ciutat. Segons una antiga llegenda, hi vivia una fada bona, de nom Adolzaide, que sovint havia ajudat amb consells als reis del seu llinatge quan s’havien trobat en un mal pas. El Sultà l’anava a buscar.

Al mig del bosc hi havia un clar rodejat de cedres colossals. La tradició deia que era el lloc on vivia la fada i on gairebé mai s’acostava cap mortal, perquè feia una por autèntica que s’havia transmès de pares a fills.

En arribar-hi, el Sultà descavalcà, lligà el cavall en un arbre, es col·locà al mig del clar i digué en veu alta i clara:

—Si és veritat que vas aconsellar el meu pare en moments de necessitat, no defugis la petició del seu descendent i aconsella’l en allò que la seva capacitat humana no és capaç de desentrellar!

Encara no havia acabat de pronunciar l’última paraula quan es van obrir les branques d’un cedre, i en sortí una senyora amb un vestit blanc fins als peus i coberta de vels.

—Ja sé perquè has vingut, Sultà Saaud. Ho fas de bona fe i per això t’ajudaré. Agafa aquestes dues capsetes! Fes que cada un dels que diuen ser fills teus en triï una! Sé que aquell que sigui el vertader no s’equivocarà.

D’aquesta manera va parlar aquella senyora coberta de vels i tot seguit li donà les dues capsetes de marfil adornades amb or i perles a doll. Damunt la tapa, que el Sultà intentà obrir sense resultat, hi havia unes inscripcions fetes amb diamants.

Mentre tornava cap a casa, el Sultà rumiava què hi podia haver en aquelles capsetes, que ell mateix havia intentat obrir sense èxit. La inscripció que portaven tampoc no li donava cap pista del que hi podria haver a dins, perquè en una posava Honor i Glòria i, a l’altra, Sort i Riquesa. El Sultà pensava que, si ell hagués de triar, també se li faria difícil decidir entre les dues coses que ell veia igual de temptadores i igual d’atractives.

En arribar a palau, va fer cridar la Sultana i li va explicar la predicció de la fada, i ella se sentí imbuïda d’una meravellosa esperança que aquell a qui el seu cor havia escollit triaria la capseta que provaria el seu llinatge reial.

Van posar dues taules davant els trons dels Sultans. El mateix Sultà hi va posar les capsetes, després s’assegué al tron i feu un senyal a un dels esclaus perquè obrissin les portes del saló. Una munió espectacular d’emirs i basses de tot el regne, que el Sultà havia fet venir, va afanyar-se a entrar per la porta que acabaven d’obrir. Es van instal·lar en els luxosos coixins que hi havia al voltant del saló.

Un cop van estar tots asseguts, el Sultà va fer un altre senyal i van fer entrar en Labakan. Aquest va travessar el saló amb pas arrogant, es prostrà davant del tron i digué:

—Què m’ordeneu, senyor i pare meu?

El Sultà es posà dret i digué:

—Fill meu! Hi ha dubtes sobre l’autenticitat del dret que puguis tenir a pretendre aquest nom. Una d’aquestes capsetes conté la confirmació del teu vertader naixement! Tria! Estic segur que triaràs la bona!

Labakan s’aixecà i es col·locà davant les capsetes. S’ho va rumiar una bona estona i, finalment, digué:

—Honorable pare! Quin altre do hi podria haver més gran que la Sort de ser el teu fill, quina cosa més honorable que la Riquesa de la teva glòria? Escullo la capseta que porta la inscripció Sort i Riquesa!

—Després sabrem si has triat la bona. De moment, seu allà al coixí del Bassa de Medina! ¾va dir-li el Sultà i va fer un senyal al seu esclau.

Van fer entrar l’Omar. Amb la seva mirada tètrica, l’aspecte trist i el seu posat va provocar la compassió dels allí presents. Es deixà anar davant del tron i va demanar quina era la voluntat del Sultà.

El Sultà l’informà que havia d’escollir una d’aquelles dues capsetes. Llavors s’aixecà i se n’anà cap a la taula.

Va llegir atentament les inscripcions de les capsetes i va dir:

—Aquests últims dies he après com n’és d’insegura la sort i que efímera que és la riquesa. Però també he après que la bondat és present al cor dels valents, l’Honor i l’estel lluent de la Glòria no s’esvaeixen quan s’acaba la sort. Encara que renunciï a la corona, els daus ja estan tirats... Honor i Glòria, jo us he triat!

Va posar la mà damunt la capseta que havia escollit, però el Sultà li ordenà que es quedés quiet, llavors feu un senyal al Labakan que també s’acostés a la seva taula, i aquest també va posar la mà damunt la capseta que havia triat.

Abans, però, el Sultà es va fer portar un rentamans amb aigua de la font santa Zemzem[vi] de la Meca. S’hi va rentar les mans per resar, es girà de cara a l’Est, es prostrà a terra i va pregar:

—Déu del meu pare! Tu que has preservat el nostre llinatge i l’has mantingut clar i legítim, no deixis que un indigne deshonri el nom dels Abbassids[vii], sigues el protector del meu fill vertader en aquests moments de prova!

El Sultà es va aixecar i s’assegué una altra vegada al tron. Hi havia una gran expectació entre els presents. Ni respirar, no gosaven. S’hauria sentit a passar un ratolí pel saló, de tan silenciosos i tensos que estaven tots. Els del darrere estiraven el coll per poder veure les capsetes. Llavors el Sultà va dir:

—Obriu-les!

I les capsetes, que abans cap poder no havia pogut obrir, es van obrir soles.

A la capseta que havia triat l’Omar, hi havia un coixinet, una coroneta d’or i un ceptre. A la d’en Labakan, hi havia una agulla grossa i un fil de torçal. El Sultà els ordenà que li portessin les capsetes. Aleshores va agafar la coroneta i, va ser bonic de veure, tal com la va agafar, la coroneta es va anar fent grossa i grossa fins que ho va ser com una corona de veritat. El Sultà va posar la corona al cap del seu fill Omar, el qual s’agenollà, li féu un petó al front i el va fer seure a la seva dreta. Llavors es va girar cap al Labakan  i li digué:

—Ja ho deien els nostres avis que no hem de desitjar el que no és nostre! Sembla que t’havies de quedar amb l’agulla i per això et perdono la teva vida infeliç. Però si vols un bon consell, surt del meu país el més aviat possible!

Avergonyit i aclaparat com estava, l’oficial de sastre no va poder respondre res. Es va tirar als peus del príncep i, amb llàgrimes als ulls, li va dir:

—Em podreu perdonar, príncep?

—Afecte pels amics, generositat pels enemics! És la divisa dels Abbàssids ¾va respondre el príncep, mentre l’ajudava a aixecar-se¾. Ves-te’n en pau.

—Oh, tu ets el meu fill vertader! ¾cridà el Sultà mentre es precipitava als braços del seu fill.

Els Emirs i Basses, i tots els grans del regne es posaren drets i van cridar:

—Visca el nou fill del rei!

I entremig de tot aquell rebombori, el Labakan s’esmunyí del saló del tron amb la capseta sota el braç.

Va baixar a les quadres del Sultà, va ensellar el seu cavall Marva i se n’anà cavalcant cap a la porta de la ciutat, camí d’Alexandria. La vida com a príncep ara se li apareixia com un somni i només aquella valuosa capseta, plena de perles i diamants, li recordava que no ho havia estat.

Quan finalment va arribar a Alexandria, es dirigí a la casa del seu antic mestre, va baixar del cavall, el va estacar a la porta i va entrar al taller. El mestre, que no el va conèixer de seguida, el va rebre amb gran cerimònia i li va demanar en què el podia servir, però quan se’l va haver mirat de més a prop i va adonar-se que era el Labakan, va cridar els altres oficials i aprenents i, tots alhora, es van tirar a sobre del pobre Labakan, que no s’esperava pas una rebuda com aquella: l’empenyien i l’estovaven amb els compassos i els metres, el punxaven amb agulles i el pessigaven amb les tisores afilades fins que va caure esgotat damunt d’una pila de vestits vells.

Encara estava estirat quan el mestre li va engegar un sermó pel vestit que havia robat. No va servir de res que en Labakan li jurés que havia tornat precisament per això, per restituir-lo, i va ser inútil que li digués que li pagaria el triple del que valia. El mestre i els seus companys se li van tornar a tirar a sobre, el van tornar a estovar i el van llençar al carrer. Esparracat i pellingot va muntar el seu cavall Marva i se’n va anar cap a un campament de caravanes. Mentre hi descansava el cos baldat i ressentit, reflexionava sobre les misèries terrenals, els mèrits, sovint desconeguts, i la futilitat i fugacitat de tots els bens. Es va adormir decidit a renunciar als seus aires de grandesa i a comportar-se com un ciutadà honrat.

I l’endemà no se’n va pas penedir d’aquesta decisió, perquè es va trobar com si  les dures mans del mestre i dels seus companys li haguessin tret les majestats a cops.

Es va vendre la capseta a bon preu, en una joieria; es va comprar una casa, on s’hi va condicionar un taller adequat per fer la feina del seu ram. Quan ho va tenir tot ben disposat i va haver penjat un rètol que deia ‘ Labakan Sastre’, s’assegué al taller i, amb el fil i l’agulla que havia trobat a la capseta, començà a sorgir-se la faldilla del caftà, que el mestre li havia ben estripat.  El van demanar a la botiga i quan va tornar a agafar la feina que havia deixat, quina cosa més estranya va veure! L’agulla cosia sense parar, sense que ningú la fes anar. Feia unes puntades tan elegants com les podia haver fet el mateix Labakan en els seus moments més artístics.

Realment, fins i tot el regal més insignificant d’una fada bona és profitós i de gran valor! Però aquell regal encara tenia un altre avantatge: el torçal tampoc no s’acabava mai, l’agulla podia cosir tant com volia.

Labakan va fer molts clients i de seguida va ser el sastre més conegut de tots aquells voltants. Tallava la roba, hi feia la primera puntada i, en un tres i no res, l’agulla continuava sense parar fins que el vestit estava acabat. El mestre Labakan tenia gairebé tota la ciutat entre la clientela, perquè ho feia bé i a uns preus extraordinàriament econòmics. Només hi havia una cosa que alguns no trobaven gaire normal, és a dir, trobaven estrany que no tingués aprenents i treballés amb les portes tancades.

Per tant, el que representava la inscripció de la capseta Sort i Riquesa eren auguris de prosperitat. La sort i la riquesa acompanyarien, tot i que en proporcions discretes, els passos del bon sastre, i quan li arribaven notícies de la glòria del jove Sultà Omar, de qui tothom parlava, quan li explicaven que de tan valent era l’orgull i la passió del seu poble i el terror dels seu enemics, aleshores l’antic príncep es deia a si mateix: ‘és molt millor que torni a ser sastre, perquè això de l’honor i la glòria són coses ben perilloses’. D’aquesta manera visqué en Labakan, content amb el que tenia, respectat pels seus conciutadans, i si l’agulla encara no ha perdut l’empenta, segur que encara cus amb l’inacabable fil torçal de la fada bona Adolzaide.


[i] Divendres: per als mahometans divendres és dia festiu.
[ii] Ramadà: novè mes de l’any dels mahometans durant el qual observen dejuni rigorós des de bon matí fins al vespre.
[iii] Xeic: títol dels cap de tribu àrabs.
[iv] Wahhabites: secta mahometana fundada el segle xviii.
[v] Emir: entre els àrabs governador d’una província, cap d’una tribu.
[vi] Zemzem: font santa a la Meca. Mahoma va prometre el perdó dels pecats als que beguessin d’aquella aigua.
[vii] Abbassids: dinastia mahometana descendent d’Abbas, oncle de Mahoma.

 

Continuarà...