LA HISTÒRIA DEL VAIXELL FANTASMA
Castellà

Fes un clic i veuràs la il·lustració completa!El meu pare tenia una botigueta a Bàssora. No era ni ric ni pobre i era una d’aquelles persones que no arriscaven res fàcilment, per por de perdre el poc que tenia. Em va educar de manera recta i senzilla, fins al punt que, quan caminàvem junts, em deixava donar-li la mà. Es va morir just quan jo acabava de complir els divuit anys i quan ell acabava de fer l’operació més arriscada; realment va ser del disgust d’haver confiat mil peces d’or al mar. Poc després vaig haver d’admetre que era una sort que s’hagués mort perquè, al cap de poques setmanes, va córrer la notícia que el vaixell, que portava les mercaderies del pare, s’havia enfonsat. Però, la meva empenta juvenil no podia rendir-se per aquest entrebanc. Vaig convertir en diner tot allò que el pare m’havia deixat i vaig sortir a provar sort en coses desconegudes, acompanyat només d’un vell servent del meu pare que, per fidelitat, no es va voler separar de mi ni del meu destí.

Al port de Bàssora vam embarcar amb vent favorable. El vaixell anava cap a l’Índia. Ja feia quinze dies que navegàvem per les rutes acostumades, quan el capità ens va anunciar que s’aproximava una tempesta. Feia cara d’esporuguit, i donava la impressió que no coneixia prou bé les rutes d’aquells verals, com per tenir d’haver-se-les amb una tempesta. Va fer plegar totes les veles i avançàvem molt a poc a poc. Va arribar la nit, era clara i freda, i el capità ja es pensava que havíem burlat la tempesta. Tot d’una vam veure balandrejar un vaixell, que abans no havíem vist, navegant a costat nostre. De la coberta ressonaven crits i esgarips, tanmateix a mi no em van sorprendre gens en aquells moments de pànic si tenim en compte que se’ns aproximava una tempesta. Però el capità, que estava al meu costat es va tornar pàl·lid com un cadàver.

—El meu vaixell està perdut! ¾va cridar¾ En aquell vaixell hi navega la mort!

Abans jo no li pogués preguntar perquè havia fet aquell crit tan estrany, els mariners també es van posar a cridar i esgaripar.

—L’heu vist? ¾cridaven¾ Estem perduts!

Llavors el capità ens va fer llegir unes pregàries de consolació de l’Alcorà i es va posar al timó, però no va servir de res! La tempesta s’enfuria per moments i, quan encara no havia passat una hora, el vaixell es va partir i es va parar. Vam tirar els bots salvavides a l’aigua i, just quan els últims mariners hi havien saltat, el vaixell es va enfonsar davant dels nostres ulls i em vaig quedar al mar com un pidolaire. Però les desgràcies no s’havien pas acabat. La tempesta es va embravir de manera espantosa; ja no podíem governar el bot. Jo havia agafat fort el meu servent i l’arrossegava, i vam jurar-nos que res no ens separaria. Per fi es feia de dia. Però en el punt de clarejar, el vent ens va agafar desprevinguts i ens va bolcar el bot. No he tornat a veure mai més cap d’aquells marins. El cop m’havia deixat atordit i quan em vaig refer vaig retrobar el meu pobre, vell i lleial criat que m’havia salvat del capgirell i m’havia anat arrossegant.

Després de la tempesta va arribar la calma. Del nostre vaixell, no en quedava ni el rastre; sortosament, però, vam veure un altre vaixell no gaire lluny, que les onades empenyien cap a nosaltres. A mida que ens hi acostàvem, el vaig reconèixer. Era el mateix que navegava al costat nostre la nit passada i que havia deixat el capità tan atemorit. Aquell vaixell em va fer una por molt estranya; les paraules del capità, la basarda que sentia, la buidor del vaixell d’on, a pesar d’haver-nos-hi aproximat tant i d’haver cridat tan fort, no sentíem ningú que donés senyals de vida. Tanmateix, era el nostre únic possible mitjà de salvació, per això vam donar gràcies al Profeta que ens l’havia proveït.

A la proa del vaixell, hi penjava una llarga corda d’amarratge. Vam vogar en aquella direcció amb mans i peus per poder-nos-hi agafar. Finalment ho vam aconseguir. Vaig cridar una altra vegada, però el vaixell continuà en silenci. Llavors ens vam enfilar per la corda; com que jo era el més jove, vaig passar al davant. Però, em vaig quedar garratibat! Quin espectacle van veure els meus ulls en arribar a coberta! El terra estava roig de sang; hi havia uns vint o trenta cadàvers amb vestits turcs; al mig, al pal major hi havia un home dret, vestit ricament, amb el sabre a la mà, però amb la cara pàl·lida i desencaixada i un clau llarg clavat al pal major que li travessava el cap; també estava mort. Em vaig quedar petrificat de terror, gairebé no gosava ni respirar. Quan el meu company va acabar de pujar. També va quedar esbalaït de tot allò que se li presentava a coberta, sense ningú viu i ple de cadàvers esgarrifosos. Finalment vam gosar avançar entremig d’aquell panorama angoixant que ens havia enviat el Profeta. A cada pas que fèiem, miràvem al nostre voltant per si es presentava alguna cosa nova i encara més esgarrifosa. Però tot estava immòbil. Tot plegat, l’única cosa que es movia érem nosaltres i l’oceà. No vam gosar ni badar boca, de por que el capità mort que penjava del pal major girés aquells ulls esbatanats i ens mirés a nosaltres, o que un dels morts mogués el cap. Per fi vam arribar a l’escala de la bodega. Ens vam parar i ens vam mirar sense dir-nos res, perquè cap de nosaltres dos gosava dir el que pensava.

—Ai, senyor ¾em va dir el meu fidel criat¾, hi deu haver passat alguna cosa terrible, aquí. Si a baix també està ple de morts, prefereixo rendir-me sense condicions que no pas haver-me de quedar entre cadàvers.

Jo pensava com ell; vam fer el cor fort i vam baixar expectants. També hi regnava un silenci mortal i només sentíem el ressò dels nostres passos a l’escala. Ens vam parar a la porta de la cabina. Hi vaig posar l’orella i vaig escoltar: no se sentia res. Vaig obrir la porta: la cambra oferia un aspecte desordenat. Vestits, armes i altres estris estaven escampats arreu. No hi havia res al seu lloc. La tripulació o, com a mínim, el capità devien haver agafat una bona torradora perquè tot estava per aquí i per allà. Vam continuar passant d’un cantó a l’altre i de cambra en cambra. El que més vam trobar van ser provisions refinades en seda, perles, sucre i coses així. Me’n vaig alegrar, de veure tot allò davant meu, ja que no hi havia ningú en tot el vaixell, vaig pensar, que pogués evitar que jo me n’apropiés; però l’Ibrahim em va fer adonar que érem molt lluny de terra ferma per poder-hi arribar tots sols, sense cap ajuda.

Vam assaborir el menjar i el beure que vam trobar en abundància i, en acabar, vam tornar a pujar a coberta. Se’ns van posar les cabells de punta en tornar a veure tots aquells morts. Vam decidir desfer-nos-en i llençar-los per la borda, però ens vam quedar glaçats de por en comprovar que no en podíem moure ni un del lloc on estava.

Estaven a terra com si hi estiguessin enganxats; s’hauria d’haver arrencat el terra per poder-los-en treure, i encara hauríem trencat les eines. El capità tampoc no es deixava desenganxar del seu pal major; no li vam poder prendre ni el sabre que tenia agafat amb la mà rígida.

Vam passar el dia ensopits reflexionant sobre la nostra situació i quan va començar a fer-se fosc, vaig deixar que l’Ibrahim se n’anés a dormir i jo vaig voler quedar-me a coberta per vigilar si algú ens venia a salvar. Però en sortir la lluna i, mentre jo calculava que devien ser les onze, em va venir una passió de son tan irresistible que vaig caure, sense remei, damunt d’una bota que hi havia a coberta. Allò més aviat era atordiment que no pas son, ja que sentia clarament el petar de les onades a les parets del vaixell, i els cruixits i xiulets del vent en fregar les veles. També em va semblar que sentia veus i passos per coberta. Jo volia aixecar-me per veure què passava, però una força invisible m’ho impedia com si portés grillons a les articulacions; no vaig poder obrir els ulls ni una vegada, però les veus eren cada vegada més clares; semblava que tota la tripulació anava a la deriva per la coberta; de tant en tant m’arribava una veu poderosa que donava ordres, i també sentia hissar i abaixar cordes i veles. Tanmateix, de mica en mica se m’esvaïa la sensació d’estar submergit en un son profund, en el qual encara podia sentir soroll d’armes, i em vaig despertar quan el sol ja em cremava la cara. Un cop refet vaig mirar al meu voltant; la tempesta, el vaixell, els morts i el que havia sentit aquella nit se’m va presentar com un somni però quan ho vaig tornar a mirar, ho vaig trobar tot com el dia anterior: els morts estaven immòbils i el capità, clavat al pal major, també. Me’n vaig riure, del meu somni i em vaig aixecar a buscar el meu vell.

El vaig trobat molt capficat assegut a la cabina.

—Ah, senyor! ¾va exclamar tan bon punt hi vaig entrar¾ M’estimaria més ser al fons més fons del mar, que passar una altra nit en aquest vaixell embruixat.

Li vaig preguntar quin era el motiu de la seva aflicció i em va contestar:

—Quan feia unes hores que dormia, m’he despertat i he notat que algú corria d’un cantó a l’altre pel sostre de sobre. Primer m’he pensat que éreu vos, però almenys devien ser vint els que corrien per dalt; també he sentit crits i esgarips, finalment, uns passos feixucs que baixaven l’escala. Aleshores he perdut el sentit i només he tornat en mi uns moments, un parell de vegades, i ha estat quan he vist l’home, el que hi ha a dalt clavat al pal major, assegut al costat d’aquella porta cantant i bevent, i l’acompanyava aquell que hi ha a terra al seu costat, amb el vestit escarlata.

I això és el que em va explicar el meu vell criat.

Em podeu ben creure, amics meus, que jo no les tenia pas totes perquè tot allò no era cap broma, jo també havia sentit els morts. En aquella mena de companyia m’era horrorós navegar. I el meu Ibrahim va tornar a caure en cavil·lacions profundes.

—Ja ho tinc! ¾va exclamar per fi.

Es va recordar d’una oració que havia après del seu avi, un home amb experiència i que havia viatjat molt, per espantar encanteris i mals esperits i, fins i tot, va dir ell, podia servir per evitar que la nit vinent ens envaís una son embruixada, sempre que recitéssim fidelment un versicle de l’Alcorà. El consell del seu avi em va agradar força. Vam esperar la nit neguitosos. Al costat de la cabina hi havia un recambró i vam decidir que ens hi refugiaríem. Vam fer uns quants forats a la porta, suficients per poder controlar tota la cabina; després tancarem la porta per dintre, tan bé com vam poder, i l’Ibrahim va escriure el nom del Profeta als quatre cantons del recambró. D’aquesta manera vam esperar la paorosa nit. Tornaven a ser, aproximadament, les onze quan em va tornar a venir una son pesada. Per això, el meu company em va aconsellar que recités uns versicles de l’Alcorà, la qual cosa també em va ajudar. De sobte va semblar que els de dalt es començaven a animar; les cordes espetegaven, els passos recorrien la coberta, i es distingien clarament diverses veus. Durant uns quants minuts vam seure amb tensa atenció, llavors vam sentir que alguna cosa baixava per l’escala de la cabina. En sentir-ho el vell, començà a recitar aquella oració que el seu avi li havia ensenyat per espantar els mals esperits i els encanteris:

Veniu de dins l’aire,
Sortiu del mar profund,
Dormiu a la fosca tomba,
Escapeu-vos del foc,
Aneu ànimes d’Al·là,
Torneu amb el vostre amo.

He de confessar que no hi vaig creure gaire en aquella oració, i se’m van posar els pèls de punta quan la porta es va obrir de cop. Va entrar aquell home impressionant i alt que havia vist clavat al pal major. Encara portava el clau clavat al mig del front, però duia l’espasa ficada a la beina; al seu darrere en va entrar un altre amb un vestit menys ostentós, que també havia vist estirat a dalt. El capità, perquè indiscutiblement ho era, tenia la cara pàl·lida, una espessa barba negra i els ulls sortits, amb els quals va mirar tota la cambra. El vaig poder veure molt bé quan va passar per davant de la nostra porta, però ell va donar la impressió que ni tan sols es fixava en la porta, que ens amagava. Tots dos van asseure’s a la taula que hi havia al mig de la cabina, i parlaren en veu alta i gairebé s’escridassaven en una llengua desconeguda. Cada vegada cridaven més i amb més passió fins que el capità va acabar donant un cop de puny damunt la taula que va retrunyir per tota l’habitació. Petant-se de riure, l’altre va saltar i va fer un senyal al capità perquè el seguís. Aquest es va aixecar, es va treure l’espasa de la beina i tots dos van abandonar la sala. Nosaltres vam descansar alleugerits, quan ells van ser fora, però la por que teníem encara ens havia de durar una bona estona. A dalt, a coberta cada vegada hi havia més i més xivarri. Tot eren corredisses amunt i avall, riallades i esgarips. Al final, el soroll era tan infernal que estàvem ben convençuts que la coberta ens cauria a sobre, amb les veles i tot;  el fragor de les armes, els crits i, de cop, un silenci profund. Quan al cap d’unes quantes hores vam gosar pujar a dalt, ho vam trobar tot com estava abans; no n’hi havia cap ajagut a diferent lloc. Tots estaven rígids com la fusta.

I d’aquesta manera vam passar molts dies dalt del vaixell; sempre anava en direcció a l’orient, on segons els meus càlculs devia haver-hi terra ferma; però si bé és veritat que de dia el vaixell havia recorregut moltes milles, feia la impressió que de nit les tornava a fer totes endarrere, perquè sempre érem al mateix lloc quan sortia el sol. Tot això no podia tenir cap altre explicació que fossin els mateixos morts els que portessin la nau a tota vela una altra vegada al punt d’origen. Per tal d’evitar-ho, tan bon punt es va fer fosc vam plegar totes les veles i vam fer tot allò que havíem fet la nit anterior a la porta de la cabina: vam escriure el nom del Profeta i l’oració de l’avi en un pergamí, i  el vam lligar a les veles plegades. Atemorits, vam esperar al recambró que sortís tot bé. Ens va semblar que aquella nit els fantasmes encara feien més aldarull; però, mireu, l’endemà les veles tornaven a estar plegades tal com nosaltres les havíem deixades. Ens vam passar tot el dia desplegant tantes veles com feien falta per anar surant el vaixell i, d’aquesta manera, al cap de cinc dies havíem pogut fer un bon tros de camí.

Finalment, el matí del sisè dia vam descobrir una estreta franja de terra allà lluny i vam donar gràcies a Al·là i al seu Profeta per la nostra meravellosa salvació. Aquell dia i la nit següent vam navegar en direcció cap a alguna costa, i el matí del setè dia ens va semblar que vèiem una ciutat no gaire lluny; amb penes i treballs, vam abaixar l’àncora, que de seguida va trobar terra, vam tirar a l’aigua un bot que hi havia a coberta, i vam vogar en direcció a aquella ciutat, tan de pressa com vam poder. Al cap de mitja hora vam arribar a un riu que desembocava al mar i vam desembarcar a la vora. A la porta de la ciutat ens en van dir el nom, i vam saber que era una ciutat índia que no estava gaire lluny d’on jo volia anar quan em vaig embarcar. Ens vam ficar en un campament de caravanes, on ens vam refer d’aquell viatge tan atrafegat. Allà mateix vaig saber que hi havia un home savi i prudent que s’atenia al que jo estava buscant, i que jo havia insinuat a l’hostaler. Aquell home entenia una mica de bruixeria. Se’m va emportar per uns verals allunyats fins a una casa modesta, va trucar amb la balda, i m’hi va fer entrar amb la indicació expressa que només havia de preguntar per un tal Muley.

A la casa em va rebre un homenet vell, amb la barba grisa i el nas llarg, i em va demanar què volia. Li vaig dir que buscava el savi Muley i ell em va respondre que era ell mateix. Llavors li vaig demanar consell per veure que havia de fer amb els morts i com m’ho havia de manegar per treure’ls del vaixell. Em va respondre que la tripulació del vaixell segurament l’havien embruixat al mar a causa d’alguna malifeta; segons ell, si els volia portar a terra, jo havia de desfer l’encanteri; era un fet que el vaixell amb tot el que hi havia a dins em pertanyia, ja que, l’havia trobat jo, per dir-ho d’alguna manera; per tant, ho havia de fer en secret i li havia de portar un petit regal de les meves abundants pertinences i, a canvi, m’ajudaria a treure els morts amb els seus esclaus. Li vaig prometre que el recompensaria ricament i, junt amb cinc esclaus equipats de serres i destrals, ens vam posar en camí. Mentre hi anàvem, el mag Muley no va parar d’elogiar la idea que vam tenir d’embolicar versets de l’Alcorà a les veles.

Ens va dir que aquell era l’únic mitjà que hi havia per salvar-nos.

Ja era gairebé de dia quan vam arribar al vaixell. Tots ens vam posar a fer feina de seguida i, al cap d’una hora ja teníem quatre cadàvers al bot. Uns esclaus havien de vogar fins a terra per enterrar-los. Quan van tornar, ens van explicar que els morts els havien estalviat la feina d’enterrar-los, perquè tan aviat els deixaven a terra, es convertien en pols. Ens vam afanyar a desenganxar els morts i, a la tarda, cap al tard, ja els havien portat tots a terra. Ja no quedava ningú més a bord, només el que hi havia clavat al pal major. Vam intentar desclavar el clau de la fusta sense èxit; no hi havia cap força capaç de moure’l ni tan sols d’un pèl. No sabíem pas què més fer-hi; no podíem pas arrancar el pal major per poder-lo portar a terra. Mentre estàvem atrafegats amb tot això, el mag va començar a dir uns encanteris secrets alhora que escampava terra pel cap del mort, Llavors, va començar a brollar sang de la ferida que el clau li havia fet al cap; tot seguit, vam poder treure el clau amb facilitat i el ferit es va desplomar als braços d’un dels esclaus.

—Qui m’ha portat aquí? ¾va dir quan aparentment s’havia refet una mica. El Muley em va assenyalar, a mi, i m’hi vaig acostar- Gràcies, desconegut foraster, tu m’has alliberat d’un llarg suplici. Feia cinquanta anys que el meu cos navegava amb aquestes penes i que la meva ànima estava condemnada a tornar-hi cada nit, però ara el meu cap a tocat terra i me’n puc anar tranquil a la casa del pare.

Li vaig demanar que ens expliqués com hi havia anat a parar en aquell estat horrible i va dir:

—Fa cinquanta anys jo era un home poderós i distingit que vivia a Algèria. L’ambició per tenir més beneficis em va impulsar a organitzar un vaixell i sortir a mar a fer de pirata. Vaig estar en aquest negoci durant un temps. Una vegada, a Zacint[i], vaig deixar pujar a bord un dervix que volia viatjar de franc. Jo i la meva tripulació érem gent basta i no vam parar atenció a la santedat d’aquell home i, a sobre, encara me’n vaig burlar. Un dia em va renyar santament indignat pels pecats que havia comès i, aquella nit, a la cabina, quan el meu timoner i jo estàvem completament borratxos, em va encegar l’ira; furiós per tot allò que m’havia dit el dervix, i que jo no m’havia deixat dir mai ni per un sultà, vaig precipitar-me a coberta i li vaig clavar la daga al pit. Moribund, ens va llançar l’encanteri, a mi i a la meva tripulació, que no podríem ni viure ni morir fins que no toquéssim terra amb el cap. El dervix va morir i nosaltres el vam llençar a la mar i vam burlar-nos de les seves amenaces. Però les seves paraules ja van fer efecte aquella mateixa nit. Una part de la meva tripulació es va revoltar contra mi. Vam lluitar amb una fúria tremenda  fins que els meus sequaços es van rendir i jo vaig acabar clavat al pal major. Els revoltats també van sucumbir a les seves ferides i el meu vaixell aviat va esdevenir una gran sepultura. A mi també em van arrencar els ulls, em vaig aguantar la respiració i em vaig quedar com si estigués a punt de morir, però només era una rigidesa que em tenia travat. La nit següent, a la mateixa hora que nosaltres havíem llençat el dervix a la mar, jo i els meus sequaços ens vam despertar; ens havia tornat la vida, però no podíem dir ni fer res més que allò que havíem dit i fet la nit anterior. D’aquesta manera hem navegat cinquanta anys, sense poder viure ni morir perquè, com ho podíem fer per arribar a terra? Cada vegada navegàvem a tota vela pel mig de la tempesta, bojos d’alegria perquè ens pensàvem que finalment embarrancaríem en algun escull i el nostre cap fatigat podria descansar tranquil al fons de la mar. No ho poguérem aconseguir. Tanmateix, ara moriré. Us en dono les gràcies una altra vegada i, per això, preneu el vaixell com a penyora de la meva gratitud!

En acabar de dir això, el capità va deixar anar el cap i expirà. De la mateixa manera que havia passat amb els seus companys, ell també va quedar convertit en pols en aquell mateix instant. La vam recollir en una arqueta i el vam enterrar a terra.

Vaig fer venir treballadors de ciutat que em van ajudar a posar el vaixell en condicions. Un cop vaig haver canviat les mercaderies que hi havia al vaixell per unes altres, amb gran benefici, vaig llogar mariners, vaig obsequiar esplèndidament el meu amic Muley, i vaig posar el vaixell rumb a la meva pàtria. Tanmateix, vaig fer molta marrada, en la que em vaig parar a moltes illes i països i vaig portar gènere als mercats. El Profeta va beneir els meus negocis. Al cap de nou mesos vaig arribar a Bàssora el doble de ric del que m’havia fet el capità moribund. Els meus compatriotes van quedar bocabadats de la meva fortuna i de la meva sort, i es van pensar que havia trobat la vall de diamants de Sindbad[ii] el Marí. Els ho vaig deixar creure; des d’aleshores els joves de Bàssora, just quan fan els divuit anys, han de sortir al món a buscar sort. D’ençà d’aquell fet, visc en pau i tranquil·litat, i cada cinc anys viatjo a la Meca per tal de donar gràcies al senyor de la ciutat santa per la seva benedicció, i per demanar-li que accepti el capità i la seva tripulació al paradís.

L’endemà, la caravana va continuar el viatge sense cap entrebanc, i quan ja estaven descansant al campament, Selim, el foraster, dirigint-se a Muley, el més jove dels mercaders, va començar a dir-li:

—Vos que sou el més jove de tots nosaltres, i que sempre esteu content, segur que sabeu alguna bona història. Expliqueu-nos-la, i així ens reanimarem de la calor que ens ha fet avui!

—Prou que us n’explicaria alguna ¾va respondre el Muley¾, que us pogués fer passar una bona estona, però convé que el jovent sigui modest per sobre de tot; per això han de tenir preferència els meus companys de viatge més grans. En Zaleukos està sempre tan seriós i és tan introvertit, no us sembla que ens podria explicar què és això que li ha fet la vida tan seriosa? Potser podríem mitigar-li les cabòries, si és que en té, ja que nosaltres ajudem el germà encara que tingui una altra fe.

L’interpel·lat era un mercader grec, un home de mitjana edat, fort i ben plantat, però molt seriós. Encara que era allò que en diem un infidel (no musulmà), els seus companys de viatge se l’estimaven perquè amb la seva conducta s’havia guanyat el respecte i la confiança. Per cert, li faltava una mà i els seus companys s’afiguraven que, potser, aquesta pèrdua era la causa de la seva serietat.

En Zaleukos va respondre la ingènua pregunta d’en Muley així:

—Em sento molt honrat de la vostra confiança; de preocupació, no en tinc cap, al menys cap que m’hi poguéssiu ajudar amb la vostra bona voluntat. Però, ja que el Muley té ganes de fer-me perdre la serietat, si és que sóc més seriós que els altres, us explicaré una cosa que ho pot justificar. Ja heu vist, que em falta la mà esquerra. No és pas que em falti de naixement, sinó que la vaig perdre el dia més horrible de la meva vida. Si en tinc la culpa, si vaig fer malament, que sigui més seriós des del dia que em vaig quedar així, ho podreu jutjar vosaltres quan hàgiu sentit La història de la mà tallada.

 


[i] Zacint: una de les illes Jòniques.
[ii] Sindbad: personatge de Les mil i una nits.

 

Continuarà...