—Com és que tens un posat tan pensarós, Gran Visir?

El Gran Visir va plegar els braços damunt del pit, va fer una reverència al seu senyor i va respondre:

—Senyor, no sé si tinc el posat pensarós o no, però allà al capdavall del castell hi ha un marxant amb coses tan boniques que em sap greu no tenir més diners per poder-les-hi comprar.

El Califa, que feia temps tenia ganes de regalar alguna cosa al seu Gran Visir, va enviar un esclau a buscar aquell marxant. L’esclau va tornar de seguida acompanyat del marxant. Era un home petit, corpulent, morè de cara i anava amb el vestit esparracat. Portava una arqueta amb tota mena d’articles, perles i anells, pistoles bellament adornades, gerros i pintes. El Califa i el seu Visir ho van examinar tot minuciosament, i finalment el Califa va comprar unes pistoles molt boniques per a ell i per a Mansor. Just quan Mansor anava a tancar l’arqueta, el Califa va veure un calaixet i va preguntar si encara hi havia més coses. El marxant va obrir el calaixet, on van poder veure una capseta amb unes pólvores negroses i un full de paper amb una singular escriptura que ni el Califa ni en Mansor no sabien llegir.

— Ja fa temps, me les va donar al carrer un mercader que venia de la Meca ¾va dir el marxant¾. No sé pas què hi diu; us les puc servir a un preu mínim perquè jo no sé pas què fer-ne.

El Califa, que tenia una biblioteca plena de manuscrits antics, que tampoc sabia llegir, va comprar els manuscrits i la capseta i va acomiadar el marxant. Tanmateix, el Califa va pensar que li faria molta gràcia saber què deia aquell tros de paper, i va preguntar al Visir si coneixia algú que el pogués desxifrar.

—Honorable senyor i amo ¾li va respondre¾, a la gran mesquita hi viu un home, es diu Selim el savi, que coneix totes les llengües. Feu-lo venir, potser ens sabrà llegir aquests traços misteriosos.

De seguida van fer venir el savi Selim.

—Selim, diuen que ets molt savi; dona un cop d’ull a aquest paper a veure si el pots llegir; com que et diuen savi, si el pots llegir et regalaré un vestit de mudar nou i, si no, rebràs dotze fuetades a l’esquena i vint-i-cinc a les plantes dels peus.

En Selim va fer una reverència i va dir:

—Faci’s la vostra voluntat, oh senyor! ¾va examinar el paper una bona estona i de sobte exclamྠÉs llatí, oh senyor, o que em pengin.

—Digues, què hi diu? ¾li va manar el Califa- si dius que es llatí.

En Selim va començar a traduir:

—Home, que has trobat això, dóna gràcies a Al·là per honrar-te amb aquest present! Qui inhali les pólvores d’aquesta capseta i digui Mutabor[i], es podrà transformar en qualsevol animal i, també, entendre la seva llengua. Quan vulgui tornar a tenir aspecte humà, s’haurà d’inclinar tres vegades en direcció a l’orient i dir la mateixa paraula. Però, aneu amb compte, mentre tingueu l’aspecte d’animal no heu de riure per res si no, us oblidareu completament de la paraula màgica i quedareu animal per sempre.

Al Califa, el van divertir molt totes aquelles coses que va llegir el Selim. Va fer jurar al savi que no explicaria aquell secret a ningú més, li va regalar un bonic vestit i el va fer marxar.  Aleshores va dir al seu Gran Visir:

—Això sí que és una bona compra, Mansor! Tinc unes ganes de ser animal. Demà al matí vine d’hora; anirem tots dos junts al camp, ensumarem una mica d’això de la meva capseta i llavors espiarem tot allò que es diu a l’aigua, al bosc i al camp!

(II)

L’endemà el califa Chasid gairebé no s’havia ni acabat de vestir i d’esmorzar que el seu Gran Visir ja havia arribat, tal com li havia manat, per acompanyar-lo a passejar. El Califa es va ficar la capseta amb les pólvores màgiques dins la faixa i, un cop va haver manat a la gent del seu seguici que es quedessin on eren, se’n va anar a passejar amb el seu Gran Visir. Primer van passar per l’ample jardí del Califa, i van aguaitar, debades, que passés alguna cosa viva per poder provar les seves habilitats. Finalment, el Visir va proposar d’anar fins a un estany que hi havia una mica més lluny, on sovint hi havia vist animals, principalment cigonyes que, amb aquell tarannà majestuós i el seu cloqueig, sempre li havien cridat l’atenció.

El Califa va acceptar la proposta del seu Visir i se’n va anar amb ell cap a l’estany. Un cop hi van haver arribat, van veure una cigonya que anava amunt i avall absorta buscant granotes i que de tant en tant espicossava alguna cosa. Al mateix temps, també en van veure una altra lluny que volava en aquella direcció.

—M’hi jugo la barba, honorable senyor ¾va dir el Gran Visir¾, que aquests dos camallargs es posaran a xerrar. Què et sembla si ens transformem en cigonyes?

—Bona idea! ¾va respondre el Califa¾ però primer assegurem-nos de com ho hem de fer per recobrar l’aspecte humà. Exacte! Fer tres reverències en direcció a l’orient i dir Mutabor i tornarem a ser jo el Califa i tu el Visir. Però, per l’amor de Déu, no si val a riure, si no, estem perduts!

Mentre el Califa deia això va veure que l’altra cigonya passava volant per damunt dels seus caps i aterrava lentament. Ràpidament es va treure la capseta de la faixa, va agafar un bon pessic de pólvores, en va oferir al seu Gran Visir que també en va ensumar i tots dos alhora van cridar:

—Mutabor!

Llavors se’ls van encongir les cames i se’ls van quedar primes i vermelles, les boniques babutxes daurades del Califa i el seu company es van convertir en uns desproporcionats peus de cigonya, els braços se’ls van tornar ales, el coll se’ls va allargar fins ben bé quatre pams, la barba els va desaparèixer i el cos els va quedar cobert de sedoses plomes.

—Teniu un bec molt coquetó, senyor Gran Visir ¾va dir al cap d’una estona el Califa meravellat¾. Per les barbes del Profeta, mai no havia vist una cosa així!

—Gràcies, gran senyor ¾va respondre el Gran Visir alhora que feia una reverència¾; si em permeteu l’atreviment, sa majestat gairebé queda tan bé com a cigonya que com a Califa. Però veniu cap allà, si voleu, que intentarem aguaitar els nostres companys, a veure si ens sabem comportar com a cigonyes. 

Mentrestant, l’altra cigonya ja era a terra. Amb el bec es va espolsar els peus, es va posar bé les plomes i se’n va anar cap a l’altra cigonya. Les dues noves cigonyes van afanyar-se per acostar-s’hi i escoltar la sorprenent conversa següent:

—Bon dia, senyora Camallarga, sí que hi sortiu d’hora, al camp!

—Moltes gràcies, estimada Picabec! Només he espicossat una miqueta per desdejunar-me. Potser us vindria de gust un trosset de llangardaix o una cuixeta de granota?

—Gràcies, sou molt amable; avui no tinc gaire gana. He vingut aquí per motius ben diferents. Avui he de ballar davant dels hostes del meu pare i volia practicar tranquil·lament una estoneta.

Tot seguit, la jove cigonya va començar a caminar pel camp amb uns moviments extravagants. El Califa i el Mansor la seguien amb la vista encuriosits. Però quan es va quedar parada damunt d’una pota en una posició pintoresca i fent anar elegantment les ales, no van poder aguantar-se més: del bec els van esclatar unes irresistibles riallades i es van desfogar una bona estona. El Califa va ser el primer de parar.

—Que bé que m’ho he passat! ¾va dir cridant¾ Això sí que no té preu. Llàstima, que els estúpids animals s’hagin espantat amb les nostres rialles, si no segur que encara els hauríem sentit cantar!

Però llavors va ser quan el Gran Visir va recordar que no havien de riure mentre tinguessin forma d’animal. Va comunicar la seva por al Califa:

—Casum la Meca i la Medina! Aquesta si que seria bona, si ens haguéssim de quedar amb pinta de cigonyes! Vinga, fes memòria de la maleïda paraulota! Jo no me’n recordo.

—Hem de fer tres vegades una reverència cap a l’orient i llavors ¾va dir¾, mu... mu... mu...

Es van col·locar de cara a l’orient i van començar a fer unes reverències que gairebé tocaven el terra amb el bec. Però, quina maledicció! La paraula màgica se’ls havia oblidat i, quan més reverències feia el Califa, més impacient es posava el seu Visir mu.. mu..., qualsevol record s’havia esvaït del tot i el pobre Chasid i el seu Visir eren i van continuar essent cigonyes.

(III)

Els dos embruixats deambulaven tristos pels camps; els pobres desgraciats no sabien ni per on començar. Amb aquella fila no podien anar enlloc, tampoc no podien tornar a la ciutat per donar-se a conèixer perquè, qui se l’hauria cregut una cigonya que digués que era el Califa? I si se l’haguessin cregut, els habitants de Bagdad haurien volgut un Califa cigonya?

Amb aquest panorama es van estar molts dies vagarejant per aquell món de Déu, anaven tirant com podien i s’alimentaven amb fruites del camp que no podien engolir gaire bé, perquè tenien aquells becs tan llargs. La veritat és que els llangardaixos i les granotes no els venien gaire de gust, tenien por d’espatllar-se l’estómac amb aquella mena de menjar. L’únic plaer que els proporcionava la nova situació és que podien volar, i sovint anaven a fer un tomb per damunt les teulades de Bagdad per posar-se al dia del que passava a la ciutat.

Els primers dies van veure que hi havia molta agitació i mostres de dol pels carrers, però un dia, quan en devia fer uns quatre del seu encanteri, es van posar damunt del palau del Califa, i van veure que pel carrer desfilava una vistosa comitiva. Al so de tambors i trompetes, passava un home cobert amb una capa púrpura brodada amb fil d’or, muntat en un cavall engalanat i envoltat de criats ostentosos. Mig Bagdad els anava al darrere i tothom cridava!:

—Visca Mizra, el senyor de Bagdad!

Les dues cigonyes, assegudes a la teulada del palau, es van mirar l’una a l’altra i el califa Chasid va dir:

—Te’n pots fer una idea, Gran Visir, de la meva sorpresa? Aquest Mizra és el fill del meu pitjor enemic, el poderós bruixot Kaschnur, que en un mal moment va jurar venjança. Però, així i tot, encara no he perdut l’esperança. Vine amb mi, company fidel de la meva desgràcia, anirem a la tomba del Profeta; a veure si en aquell lloc sant se’ns desfà l’encanteri.

Van aixecar el vol des de la teulada del palau i van volar en direcció a Medina.

Però la volada no va anar pas gaire bé, perquè encara no hi tenien prou pràctica.

—Oh, senyor ¾es va queixar el Gran Visir, quan ja feia unes quantes hores que  volaven¾, amb el vostre permís, jo paro. Voleu massa de pressa! A més, ja és fosc i val més que busquem un refugi per passar la nit.

En Chasid va escoltar la petició del seu servidor i, allà baix a la vall, va albirar unes ruïnes que els podien servir d’aixopluc i s’hi van dirigir. El lloc on es van instal·lar aquella nit devia haver estat, en altre temps, un palau. Elegants columnes sortien d’entre les runes, moltes estances, encara conservades, evidenciaven l’antic esplendor de la casa. En Chasid i el seu company van voltar pels corredors buscant un lloc sec; de sobte, el cigonya Mansor es va quedar quiet.

—Amo i senyor ¾va dir en veu baixa¾, si no és prou disbarat que un Gran Visir cregui en fantasmes, encara ho és més que ho faci una cigonya! Estic molt intranquil, perquè aquí al costat se senten sospirs i laments molt clars.

El Califa es va aturar per escoltar i va sentir, de manera clara, un plor somort, que tant podia ser d’una persona com d’un animal. Tot i això, encuriosit, va voler anar cap on se sentien els plors. Però el Visir el va agafar per l’ala amb el bec i li va demanar amb insistència que no es fiqués en perills nous i desconeguts. No va servir de res! El Califa, que sota el vestit de plomes encara hi tenia un cor molt gran, se’n va desempallegar, perdent algunes plomes, i es va ficar ràpidament en un sinistre corredor. A penes havia arribat a una porta que només estava ajustada, ja li va semblar que sentia algú somicar i gemegar. Va empènyer la porta amb el bec, però es va quedar palplantat al llindar. En aquella estança enrunada, amb prou feines il·luminada per la claror que entrava per una reixa, va veure una gran òliba aturada, a terra. Dels ulls grossos i rodons li sortien unes llàgrimes espesses, i amb una veu gairebé imperceptible deixava anar les queixes pel bec arquejat. Tan bon punt l’òliba va veure el Califa i el seu Visir, que malgrat tot també s’hi havia acostat, va fer un esgarip de por; es va eixugar delicadament les llàgrimes amb les ales, i els va deixar bocabadats quan els va dir en un bon àrab i veu  humana:

—Benvingudes cigonyes! Em porteu la bona astrugància de la meva salvació, perquè em van profetitzar que la sort me la de portarien unes cigonyes!

Quan el Califa va retornar-se de la sorpresa, va fer una reverència amb aquell coll llarg, va posar les esveltes potes en una gràcil posició i va dir:

—Òliba! No em puc creure el que dius. Hem trobat una companya d’infortuni. Però, ai! Les teves esperances de salvar-te amb la nostra ajuda són en va. Te n’adonaràs prou de les nostres ingents desventures quan sentis la nostra història.

L’òliba els va demanar que la hi expliquessin, i llavors el Califa es redreçà i li començà a exposar el que ja sabem.

(IV)

Quan el Califa va haver acabat de narrar la seva història a l’òliba, aquesta va donar-li les gràcies i va dir:

—Escolteu la meva història i us adonareu que no sóc pas menys desgraciada que vós. El meu pare és el rei de l’Índia; jo, la seva única i infortunada filla, em dic Lusa. Aquell bruixot de nom Kaschnur, que us va embruixar a vosaltres, també em va portar la malaurança, a mi. Un dia li va demanar la meva mà al pare, per ser l’esposa del seu fill, Mizra. Però el meu pare, que era un home colèric, el va tirar escales avall. Aquell miserable coneixia els encanteris per poder tenir un altre aspecte i apropar-se a mi sense que ens n’adonéssim, i un dia que jo estava al meu jardí i tenia ganes de prendre un refresc em va portar, disfressat d’esclau, una beguda que em va convertir en aquesta cosa fastigosa que sóc ara. Em vaig desmaiar de por i ell em va portar aquí, i amb una veu horrorosa em va dir cridant a l’orella: ‘T’hauràs de quedar aquí, lletja, menyspreada fins i tot pels animals, fins al final dels teus dies o fins que algú, per voluntat pròpia et vulgui per esposa tot i que tinguis aquest aspecte fastigós. D’aquesta manera em venjo del teu orgullós pare'. Des d’aleshores han passat molts mesos. Visc com una ermitana sola i trista en aquestes estances, amagada del món. Fins i tot faig por als animals; tinc vedada  la bella naturalesa, ja que de dia sóc cega i, només cau el vel que cobreix els meus ulls quan la lluna posa la seva llum blanquinosa damunt d’aquestes runes.

L’òliba havia acabat i es tornava a eixugar els ulls amb les ales, perquè la narració de les seves malaurances l’havia tornat a fer plorar.

El Califa es quedà reflexionant, pensarós, en tot allò que els havia explicat la princesa.

—Si no ho he entès malament ¾va dir¾, hi deu haver alguna mena de relació misteriosa entre les nostres desgràcies, però on podríem trobar la clau d’aquest enigma?

L’òliba va respondre:

 —Oh senyor, m’ho diu el cor, ja que quan era jove una dona sàvia em va profetitzar que una cigonya em portaria molta sort, i potser sé com ens podem salvar.

El Califa se’n va sorprendre molt i li demanà de quina manera volia dir.

—El bruixot que ens ha fet desgraciats a tots dos ¾va dir¾, ve a aquestes ruïnes un cop al mes. No gaire lluny d’aquesta estança hi ha una sala, on organitza festins junt amb altres companys. Jo mateixa els he espiat moltes vegades. Llavors s’expliquen els uns als altres les seves accions vergonyoses; a la millor, si ell parla de les seves, diu la paraula màgica que vosaltres heu oblidat.

—Oh encantadora princesa ¾va dir el Califa cridant¾, digues quan ve i on és aquesta sala?

L’òliba es va quedar un moment en silenci i després va dir:

—No us ho prengueu malament, però només us ho puc dir amb una condició.

—Digues! Digues! ¾va dir Chasid cridant¾ Ordena, faré el que tu vulguis.

—Al mateix fer, a mi també m’agradaria quedar lliure, i això només pot passar si un de vosaltres es casa amb mi.

Va semblar que les cigonyes estaven una mica interessades per la proposició i el Califa va fer un senyal al seu criat perquè el seguís un moment a fora.

—Gran Visir ¾va dir el Califa davant de la porta¾, és un tracte una mica ximple, però ho podríeu fer.

—I, això? ¾va respondre aquest¾ Voleu que la dona em tregui els ulls de la cara quan torni a casa? A més, jo ja sóc un home vell i vos encara sou jove i solter, i bé que podeu casar-vos amb una princesa jove i bonica.

—Justament –va sospirar el Califa mentre deixava caure les ales amb tristesa¾, qui t’ho ha dit a tu que ella és jove i bonica? Ens pot ben donar gat per llebre.

Encara ho van discutir una bona estona. Finalment, quan el Califa va veure que el seu Visir s’estimava més quedar-se com a cigonya que no pas casar-se amb l’òliba, va arribar a la conclusió que no hi havia res a fer i que hauria de ser ell mateix qui satisfés la condició de casar-s’hi. L’òliba estava molt contenta i els va confessar que no ho podien haver decidit en millor moment, perquè precisament aquella mateixa nit era la que s’havien de reunir els bruixots.

L’òliba va abandonar l’estança amb les cigonyes per anar cap a aquella sala; van caminar una bona estona per un corredor fosc, finalment els va enlluernar una claror que passava per l’escletxa d’una paret mig ensorrada. En acostar-s’hi, l’òliba els va exhortar a no fer gens de soroll. Des del forat, on ells estaven, es podia veure una gran sala. Per tot arreu hi havia balustrades pintades i magníficament adornades. Moltes làmpades de color substituïen la llum del dia. Al mig de la sala hi havia una taula rodona guarnida amb una selecció de plats escollits, i al voltant de la taula un sofà, on seien vuit homes. En un d’aquells homes les cigonyes hi van reconèixer aquell bruixot que els havia venut les pólvores màgiques. Llavors, el que estava assegut al costat del bruixot li va demanar que els expliqués les seves darreres proeses. Entre altres, l’home també va explicar la història del Califa i el seu Visir.

—Quina paraula els vas dir que havien de dir? ¾li va demanar un altre bruixot.

—Una paraula llatina bastant difícil: Mutabor.

(V)

Quan les cigonyes, des de l’escletxa de la paret, van sentir la paraula gairebé cauen l’una sobre l’altre. Amb la velocitat que els permetien aquelles potes tan llargues, van córrer tan de pressa cap a la porta de les ruïnes, que l’òliba a penes si les podia seguir. Un cop allà, el Califa commogut li va dir, a la princesa:

—Salvadora de la meva vida i de la vida del meu amic, per agrair-te això que has fet per mi i pel meu amic pren-me per espòs.

Aleshores, però, es va girar de cara a l’orient. Les cigonyes van fer tres reverències amb els seus llargs colls en direcció al sol que en aquell moment sortia per darrere les muntanyes.

—Mutabor ¾van cridar.

I, en un batre d’ulls, van tornar a ser com eren, i estaven tan contents amb el regal de la nova vida que es van llençar l’un als braços de l’altre rient i plorant. Però la cara de sorpresa que van posar quan es van girar, com es pot descriure? Davant seu hi tenien una preciosa dama, vestida majestuosament, que va donar la mà al Califa enriolada:

—Ja no coneixeu la vostra òliba? ¾va dir ella.

Era ella. El Califa estava tan entusiasmat amb la seva bellesa que va exclamar que havia estat una gran sort que l’haguessin convertit en cigonya.

Llavors se’n van anar tots tres cap a Bagdad. Junt amb els vestits, el Califa va trobar la capseta amb les pólvores màgiques i, a més, la bossa dels diners. Així, en el primer poble que van trobar va comprar tot el que els feia falta pel viatge i de seguida van ser a la porta de Bagdad. I, és clar, l’arribada del Califa hi va causar una gran sorpresa, perquè se l’havia donat per mort i el poble es posà molt content de tornar a tenir el seu senyor entre ells. I, aquest fet, encara va excitar més la rancúnia contra l’impostor Mizra.

Van dirigir-se al palau i van fer presoners el bruixot i el seu fill. Al vell, el Califa el va enviar al mateix castell en ruïnes on havia viscut la Princesa quan era òliba i l’hi va fer penjar. Però al fill, que no coneixia els negocis del seu pare, el Califa li va deixar triar entre morir o ensumar. Com que va escollir això darrer, el Gran Visir li va oferir la capseta. Un pessic intens i la paraula màgica del Califa el va convertir en cigonya i, llavors, el Califa el va fer ficar en una gàbia de ferro que col·locà al seu jardí.

El califa Chasid i la seva esposa la Princesa van viure molt temps feliços; els moments més divertits sempre eren aquells dies a la tarda en què el seu Gran Visir els visitava; llavors parlaven sovint de les aventures que havien passat quan eren cigonyes, i el Califa s’ho passava més bé, quan el Gran Visir es dignava escarnir el que feien les cigonyes: es posava seriós i caminava amunt i avall de la sala  amb les cames enterques, clacava, feia anar els braços com si tingués ales s’ajupia de cara a l’orient, i feia el posat de frustrat mentre cridava mu... mu... , després el Visir es girava rient cap a la porta on representava que hi havia la princesa Òliba perquè volia que hi participés la senyora Califa.

Un cop el Selim Baruch va haver acabat la seva història, els mercaders van assegurar que n’estaven molt satisfets.

—Vertaderament, la tarda ens ha passat sense que ens n’adonéssim! ¾va dir un d’ells mentre enretirava el sostre de la tenda- el vent del capvespre és fresquet i podrem deixar enrere un bon tros de camí.

Els seus companys hi van estar d’acord; van desmuntar les tendes, i van tornar a formar la caravana al camí, en el mateix ordre que havien arribat a aquell lloc.

Van cavalcar gairebé tota la nit perquè de dia feia massa calor, però la nit era confortant i estrellada. Finalment van arribar a un lloc acollidor, pararen les tendes i s’ajagueren a descansar. A més, tots els mercaders es van preocupar de què el foraster estigués ben instal·lat, com si fos l’hoste més apreciat. L’un li va portar coixins, l’altre flassades, el tercer li va proporcionar esclaus, ras i curt, estava tan ben servit com si fos a casa seva. Per fi, el millor moment del dia va arribar, en llevar-se van decidir, per unanimitat, esperar que es fes fosc en aquell lloc. Un cop van haver menjat, es van reunir i el mercader més jove es dirigí al més gran i li va dir:

—Ahir en Selim Baruch ens va fer passar una tarda divertida; què us sembla, Achmet, si ens expliqueu alguna cosa. Tant si es tracta d’algun episodi de la vostra llarga vida, que segur que teniu alguna aventura per presumir-ne, com si es tracta d’un bonic conte.

Després d’aquest parlament, l’Achmet va quedar en silenci una llarga estona, com si dubtés si fer-ho o no, si això o allò ho havia de dir o no. Finalment, començà a parlar:

—Estimats amics! Durant aquest viatge que hem fet junts heu demostrat que éreu uns bons companys, i també en Selim s’ha guanyat la meva confiança; per això vull compartir amb vosaltres una experiència de la meva vida que, per tant, no m’agrada explicar ni l’explico a qualsevol: La història del vaixell fantasma.